_
_
_
_
_
fotografia

Elles entre tots

Aquesta dedicació amateur com a prolongació de l’ull femení on la fotografia produeix per primera vegada imatges espontànies i reals

Margall i M. Aurèlia Campany.
Margall i M. Aurèlia Campany.

El 1878 es va fabricar a Alemanya una càmera “per a les dames”. La simplificació de la tècnica va abocar la dona a la fotografia per tal d’inaugurar l’ús per al qual havia estat inventada: servir de prolongació de la mirada per registrar tot allò sorprenent, no només del món privat sinó també del que passava al carrer, deixant enrere els estudis de fotògraf. Al voltant de 1880, als Estats Units les revistes especialitzades animaven les dones a formar-se en la pràctica de la fotografia fins al punt de crear concursos exclusius. La fotografia va esdevenir un art femení, atès que no requeria estudis acadèmics —dels quals les dones estaven excloses per condició— o una dedicació massa absorbent que els impedís continuar duent a terme les obligacions de la llar. Precisament és en aquesta dedicació amateur com a prolongació de l’ull femení on la fotografia produeix per primera vegada imatges espontànies i reals, alliberades de la càrrega de l’academicisme que tant va pesar sobre la fotografia antiga. Les dones fotografiaven amb “la càmera a sobre” captant les escenes del seu entorn més pròxim, la qual cosa constitueix un document fantàstic per a l’estudi de la història de la vida privada. Malauradament, les circumstàncies polítiques, culturals i socials d’endarreriment en què vivia la dona a Espanya la van privar de la llibertat necessària per sortir a fotografiar, i per això cap de les nostres pioneres de final del XIX van fotografiar sistemàticament el carrer.

Un bon exemple del rastreig femení de la vida quotidiana és l’arxiu de la mainadera i fotògrafa novaiorquesa Vivian Maier (1926-2009), la qual, sense haver publicat ni exposat mai, ni rebut en vida cap distinció de la crítica, ara és considerada autora a l’altura discursiva i estètica d’una Diane Arbus. L’exposició que es pot veure a la Fundació Foto Colectània agradarà a tots els públics i hauria de propiciar la reflexió dels teòrics i gestors respecte al valor dels arxius fotogràfics com a obra d’autor i dipòsit de memòria. Maier va acumular una allau d’imatges sense classificar, sense marcar contactes... però el seu valor s’aprecia ràpidament en veure els negatius a contrallum: una determinació implacable a l’hora d’assenyalar els temes, de perseguir els personatges, d’enquadrar, d’autoreferenciar-se en el món que l’envoltava.

Aquests dies gaudim d’una desfilada de dones fotògrafes sorprenent, atesa la manca de difusió que històricament ha patit la dona enmig de la tan masculina professió de fotògraf. Així la definia una altra fotògrafa d’actualitat, la fotoperiodista de Terrassa Joana Biarnés, en el documental biogràfic que es va presentar als cinemes, dirigit per Òscar Moreno i Jordi Rovira i titulat intencionalment Una entre tots. Biarnés, que també ha inaugurat antològica a Madrid dins el festival PhotoEspaña, havia tornat a obrir les caixes de negatius fa 11 anys quan una altra fotògrafa, Colita, la va cridar per participar en l’exposició Pioneres de la Fotografia a Catalunya, fruit d’una investigació que encara segueix per provar que la història de la fotografia està pendent de completar-se amb els noms de dones amagades darrere la càmera.

Però, es pot parlar d’una fotografia amb trets femenins? Pilar Aymerich diu que no ho pot assegurar, però a la seva obra, exposada aquest mes a la Galeria Eude de Barcelona, s’observen les diferències que ajudarien a distingir una especial sensibilitat en la manera d’estar i d’enfrontar-se a la realitat derivada de la condició d’ésser dona: el respecte, la paciència, l’espera, el tacte, la compassió... Són diferències subtils de les quals no hi ha per què esperar complaença, dolçor o carrincloneria. Una actitud prudent que ens sorprèn quan, al contrari de l’esperat, en les fotografies trobem allò que s’havia volgut amagar, allò que els retratats es van esforçar a amagar i que la fotògrafa va captar. Una capacitat d’intuïció felina i d’astúcia domèstica que igualment podríem atribuir a totes les grans que hem esmentat i que de segur fan servir, encara en els temps que corren, aquelles més joves que han decidit dedicar-se a la fotografia enmig dels homes.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_