Un país de síndics
Catalunya té 38 defensors locals dels ciutadans i l'òrgan autonòmic n’assisteix 23 més
Gairebé quatre milions de catalans tenen tres defensors del poble als quals acudir: l'estatal, l'autonòmic i un altre local. En 38 municipis que sumen aquesta població, els ajuntaments disposen d’una figura pròpia. El síndic ciutadà intenta intervenir entre els habitants i l'Administració en els temes més propers: baralles de veïns, excrements de gos, queixes pels Serveis Socials, sorolls... En 23 consistoris més aquesta funció s'ha externalitzat al Síndic de Greuges, que la fa sense cost addicional. Els defensors municipals defensen el seu paper per la proximitat. Rafael Ribó insisteix que la figura local només és eficaç si disposa dels mitjans i independència suficients.
“Hi ha molta gestió darrere de cada queixa o consulta. Atendre, investigar, escriure les resolucions”, justifica Joan Barrera, el periodista que és el síndic de Cornellà. Tots els defensors estan obligats a presentar memòries anuals i portar-les als plens municipals.
Els defensors tenen recursos molt limitats per complir amb la feina de casa. Barrera, per exemple, té una secretària al seu càrrec. Barcelona a banda, només els grans municipis com Lleida, Terrassa o Badalona es permeten un petit equip de fins a tres persones. Són molt pocs els municipis que en detallen el cost. A Mollet els comptes reflecteixen partides per un total de 33.689 euros a l'any, incloent el sou de Lluís Martínez Camps. El defensor de Sant Feliu de Guíxols té un pressupost de 10.000 euros, sense explicar el seu sou. La de la capital catalana té deu vegades més diners.
Amposta i Lleida es barallen per ser el primer municipi a tenir un síndic, que va potenciar la llei de règim local catalana del 2002. Montserrat Moreno, defensora de Vilanova del Vallès (5.241 habitants), és una de les set catalanes que ostenta el càrrec. Ho fa de manera voluntària, com cinc més. Un total de 17 sí que tenen un salari assignat, que varia segons el municipi i nou més reben dietes.
‘Ombudsman’ dues hores a la setmana
Eduardo Martínez fa quatre anys que és defensor dels 1.304 habitants de Cruïlles-Monells-Sant Sadurní de l'Heura (Baix Empordà). Aquest madrileny viu allà des de fa 14 anys i en fa quatre que va ser triat amb la unanimitat dels nou edils. Des de llavors, els seus veïns l’aturen pel carrer, al bar, o on calgui per explicar-li els seus problemes. El 2015 va tramitar 13 queixes. És síndic dues hores a la setmana i ho compagina amb el seu despatx privat de jurista. No té cap retribució.
Diversos defensors es troben en funcions perquè els ajuntaments no han trobat substituts. És el cas de Sabadell, Sant Boi de Llobregat o Barcelona. Hi ha quatre places vacants: Cambrils, Amposta, Rubí i Tiana, —on esperen algú des del 2010—. Ulldecona va eliminar el càrrec, però l'Ajuntament ha declinat contestar per què.
La qüestió del salari i els mitjans ha fet variar la llista de defensors locals. La síndica de Terrassa, per exemple, deixa el càrrec per falta de retribució. “Només demano una cosa digne, res més”, explica Isabel Marquès. Fins ara cobrava 500 euros mensuals per dedicació completa. El 2015 va tramitar 592 consultes i 196 queixes. Josep Escartín, el seu homòleg de Sabadell, amb aproximadament la mateixa població, cobra 850 euros mensuals (225 queixes). A Santa Coloma, amb la meitat de la població, Fernando Oteros té el salari d'un regidor: 35.000 anuals.
El síndic català col·labora amb els defensors locals i comparteixen informació. L'any passat, Ribó va enviar 115 queixes a 21 homòlegs municipals, per ser de les seves competències. Aquests, al seu torn, van traslladar-n’hi 172. De fet, un terç de les queixes i actuacions d'ofici de Ribó tenen com a destinació ajuntaments. En altres municipis la col·laboració va molt més enllà. Mitja cinquantena ha formalitzat convenis perquè el síndic català assumeixi les queixes locals.
Granollers i Tarragona van decidir eliminar la figura local el 2012 i 2013, respectivament, i lliurar les seves funcions a l'equip de Ribó per estalviar. A la capital tarragonina, l'alcalde i els grups municipals van interpretar que Francesc Ferrer, l'únic que va ostentar el càrrec, incomplia la incompatibilitat de no pertànyer a partits o entitats. Ferrer era el president d'una confraria i d'un equip de futbol, la qual cosa va motivar que dimitís minuts abans de la reunió de la junta de portaveus que l’anava a cessar. “Va ser un malentès i una mala interpretació”, indiquen fonts del Fòrum de Síndics Locals. Al gener Tàrrega va anunciar la voluntat de crear la figura pròpia i acabar amb l'acord signat el 2009 amb Ribó.
“Estalviem diners. Evitem la judicialització de molts tràmits que s'eternitzarien als jutjats entre ciutadans i Administració”, defensa Ramon Lloret, defensor de Girona i president del Fòrum de Síndics Locals de Catalunya. “Una cosa és el jutge de pau i una altra cosa és l'ombudsman. Un defensor local només té sentit si té mitjans, pressupost i independència”, assegura Ribó. “El debat no és síndic o no, sinó si volem institucions properes que ajudin a la transparència”, afegeix Barrera.
