Encara analògics

La successió d’invents tecnològics va determinar el camí de l’expressió fotogràfica i també va anar obrint camps per poder veure més enllà i amb més profunditat la realitat i la natura. Sembla que avui els nous invents infogràfics han fet trontollar la definició de fotografia. De fet, amb els ordinadors s’ha trencat l’evolució. Ja existeix la primera generació que no entén com es que s’emmagatzemaven les imatges en un rodet. La indústria ha tornat a desplaçar un llenguatge i, igual que en altres moments de la història de la fotografia, les marques comercials es reinventen. Vet aquí Kodak que s’obre pas amb la fabricació d’un mòbil...

Però no és tan cert, tot això que s’hagi apagat l’era analògica. A l’ADN de la nostra afició per les imatges són encara molt presents les sals de plata, de la mateixa manera que, asseguren els científics de l’evolució humana, es dóna la presència de trets cromanyons que es pensaven extingits. L’experiència iniciàtica d’entrar al laboratori i veure pujar una imatge en el blanc del paper és encara present en el discurs dels estetes de la fotografia. Tanmateix, les noves generacions ho reclamen quan s’acosten a la pràctica fotogràfica. Els processos analògics encara són necessaris, i no només com un fet nostàlgic, sinó en la consciència de la seva especificitat com a mitjà d’expressió. Davant l’escassetat de materials (pel·lícules, papers, líquids de laboratori), ha proliferat la venda per internet. És veritat que alguns laboratoris s’han desmantellat, però d’altres han renascut, reforçats com el fènix, de les cendres d’aquelles cases comercials que van tancar el laboratori fotoquímic davant l’empenta de la impressió digital. A Barcelona són diversos els que aposten per la qualitat de les còpies directes de negatiu, com el petit taller Revel-lab de Jaume Figueras i Jordi Lafitte, al barri de Gràcia. Però el més significatiu és l’aparició de festivals com el Revela-T, que se celebra cada primavera a Vilassar de Dalt des del 2013, desplegant aquesta fotografia en exposicions i relacionant els aficionats.

A Barcelona coincideixen dues esplèndides exposicions en què s’exigeix comprendre la realitat a través del temps d’exposició de la càmera i el càlcul de reacció dels materials a la llum. Hiroshi Sujimoto, a la Fundació Mapfre, presenta grans còpies en blanc i negre fetes per ell. Per què gasta el temps en l’artesania de la imatge? “És més fàcil fer-ho jo que haver d’explicar-li a algú altre com fer-ho”, respon. Una afirmació que recorda la cèlebre cita de Lewis Hine: “Si ho pogués explicar amb paraules, no em seria necessari carregar amb una càmera”.

Per a la comprensió del complex missatge de l’obra de Sujimoto, no queda altre camí que dilucidar el procés d’elaboració de les imatges. Cal saber de fotografia per poder entendre els seus poemes metafísics sobre el temps. Fins a tal punt és purista amb l’experimentació fotogràfica, que en el seu últim treball, Camps de raigs, es remunta als jocs experimentals de Talbot per captar imatges sense càmera ni llum, només amb el fregat elèctric de les plaques. El blanc i negre resultant és espectacular. Ha imaginat un paisatge de tempesta mai vist i l’ha exposat sense calcular-ho amb els vectors de l’ordinador. Una imatge sotmesa només a l’atzar i a la mètrica de la llum. Pura fotografia.

I, en paral·lel, a la Pedrera hi ha l’exposició de Toni Catany, mestre de la fotografia entesa així. Els comissaris Antoni Garau i Alain D’Hooghe ens mostren l’obra d’un artista coherent en l’evolució tècnica del seu treball, des dels processos primitius de la fotografia a l’autoedició de llibres d’artista per impressió digital. No és banal la tria del calotip d’homenatge a Chevreul que obre l’exposició, en el qual la seva carta de color queda convertida al blanc i negre. A la sala també es mostren amortallades en una vitrina les càmeres de plaques antigues amb què Catany duia a terme les seves preses en papers salats. Però els últims bodegons negres, al límit de la foscor, obtinguts amb càmera digital i impresos amb les noves tècniques de carbó, insisteixen en la mateixa experiència plàstica de l’empremta física de la llum sobre un paper. El plaer de tastar allò físic d’aquestes imatges ens demostra que encara som analògics, i en sortir de la sala exclamem convençuts: llarga vida a la fotografia!