Adolescents a l’era Instagram
Es mouen entre el menfotisme i el consumisme. Acostumats a una vida d'entreteniment i de sèries, els joves descriuen el present com a “ inestable i injust”
La seva idea d'una jornada ideal passa per no anar a classe, no matinar, tenir una targeta black (“però sense corrupció”) i estar amb els amics i passar-ho bé. Ho expliquen entre riures i una mica de vergonya sis alumnes, de 17 anys, de l'institut Severo Ochoa, a la localitat madrilenya d'Alcobendas. Nois de classe mitjana, la majoria de pares divorciats i amb problemes escolars, motiu pel qual han estat derivats a Diversificació o al Programa de Qualificació Professional Inicial Voluntària, cursos per obtenir l'ESO amb continguts més baixos. Tots consideren la família com un valor fonamental. “La convivència és bona encara que discutim molt. Em repeteix les coses moltes vegades i em rallo. Acostuma a tenir raó però a vegades es fa pesada”, explica Daniel León Vargas, de 16 anys. El seu somni seria anar-se amb la seva xicota a viure a una altra ciutat, potser Nova York.
Com la resta dels seus companys han entrat en estampida al pati, a les vuit del matí. Encara quedaven uns quants segons per donar un cop d'ull ràpid a la pantalla del mòbil i enviar un últim WhatsApp. El centre escolar ho deixa ben clar als cartells enganxats a les parets. A classe estan prohibits els mòbils, sobretot per protegir els professors de gravacions vexatòries que després es pengen a Youtube. Per evitar conflictes els deixen sobre una taula i el tornen a agafar a la sortida. El càstig per fer-lo servir a classe és una setmana sense mòbil. Els utilitzen als passadissos i els profes moltes vegades fan els ulls grossos. Enxampar-los amb el telèfon a la mà suposa un conflicte afegit i un enfrontament que convé evitar. Dels més de tres milions d'adolescents espanyols (nois d'edats compreses entre els 12 i els 17 anys) un 84% té telèfon mòbil per a ús personal, pagat pels seus pares, segons dades de l'Institut de la Joventut, basades en una enquesta de 2012. El sondeig avisava de la tendència a l'alça. Dormen amb el mòbil i miren la pantalla almenys un centenar de vegades al dia. Espanya es troba a la mitjana de la Unió Europea i a tots els estats membres es comprova el mateix ascens i comportament. Igual que la seva relació amb les xarxes socials, que ja ha acabat generalitzant-se. Com més joves són, més les fan servir. En poc més de tres anys s'ha passat del 60% el 2009 al 90% el 2011.
Infantils, consumistes, crítics, de moral relaxada, acostumats a una vida d'entreteniment i de sèries, els adolescents de l'era Instagram ja no aspiren a tant com els seus germans grans. A la seva playlist sonen Nirvana, Arctic Monkeys, Red Hot Chili Peppers, Imagine Dragons, David Guetta i una mica del pitjor reggaeton. Entre les seves prioritats no figura canviar el món però sí el seu entorn. Són més individualistes que les generacions que els han precedit. “Els meus alumnes són molt de tripes, es mouen per instint, poden llegir qualsevol cosa sense necessitat d'intel·lectualitzar res. En aquests anys, els afecten molt les separacions dels pares. Porten una vida molt d'entreteniment; riuen amb programes com Adán y Eva, l'exaltació de l'estupidesa supina, però són clients fidels de sèries com Homeland o Juego de tronos”, explica Victoria Menéndez, professora de llengua i d'anglès del Severo Ochoa. Fa 25 anys que es dedica a l'ensenyament i gairebé sempre amb adolescents. “Abans es rebel·laven contra tot, ara no necessiten lluitar tant com fa un temps. Disposen d'un món propi que Internet i les xarxes socials han contribuït a crear però els veig molt positius i honestos”.
Diuen que som ganduls i que només volem jugar a la play i divertir-nos. Estem tips d'estereotips”, diu Jaime Alba
Segons l'estudi Joves i valors socials, del Centre Reina Sofía, els adolescents espanyols han assumit que els tocarà viure una vida low cost. Han acceptat que han de revisar a la baixa les seves expectatives, fonamentalment en relació amb perspectives o projectes personals. Descriuen el present com a “incert, inestable i injust”. Se senten enganyats i desconfien del sistema. En general culpabilitzen les institucions adultes —de les quals no se senten partícips— però focalitzen la seva desconfiança especialment en la política tradicional i en la figura del polític professional. Cada vegada són més els que aposten per actituds de compromís social i de canvi. El filòsof José Antonio Marina creu que els joves del segle XXI són conscients que s'ha trencat un pacte social implícit. “Abans la societat deia al jove que si complia la seva aliança i es portava bé la comunitat estaria en condicions de respondre, però això s'ha fracturat. Hem passat a una època d'impotència confortable, en el sentit de dir, 'això és el que hi ha i m'hi aniré acomodant per aprofitar el que tinc', sense grans esperances. Des de fa uns quants anys, pensant que els estem cuidant el que estem és condemnant-los al descoratjament, els cuidem per abandonar-los després”.
Adolescència. L'ús s'ha generalitzat però el concepte teen com a tal té l'origen als anys cinquanta del segle passat. A totes les cultures hi havia un ritu de pas, de final de la infància a una altra vida, però s'ha creat específicament un espai formatiu que es remunta al final de la Segona Guerra Mundial i que coincideix amb millores notables com l'escolarització total i l'arribada dels joves al món del treball a partir de la majoria d'edat. En aquest temps s'han abocat rius de tinta tractant d'analitzar la rebel·lia adolescent, cosa que bàsicament no ha canviat amb el temps encara que ara sorgeixin noves teories sobre aquesta etapa de la vida. A l'adolescència es desenvolupen les grans capacitats sentimentals i intel·lectuals. També la major part de les addiccions neixen en aquesta etapa. Fins ara, molts dels comportaments escandalosos o una mica arriscats els atribuíem a les pobres hormones però noves teories proposen aprofitar aquesta etapa en lloc de malgastar-la.
El talent dels adolescents (Ariel), nou títol de José Antonio Marina, anuncia el canvi de model que s'està veient en molts països i per camins diferents: “No es tracta només d'un assumpte sociològic i pedagògic, el canvi ve amb la neurologia. Fins ara, sabíem que hi havia un gran període d'aprenentatge que era pràcticament on es consolidava tot i això continua sent veritat, però el que no havíem sospitat és que a l'adolescència es produeix un redisseny complet del cervell. És com si la naturalesa hagués preparat el cervell primer per fer-se càrrec d'un món al qual el pobre nen arriba tremendament despistat i després es torna a aprofitar perquè s'independitzi i es faci adult. És com travessar dues etapes d'enorme plasticitat”.
Al Severo Ochoa, els problemes els donen 25 alumnes d'una plantilla de 1050, un percentatge mínim però, com passa en altres centres escolars, entorn d'aquests conflictes s'articula la llegenda. “S'ha generalitzat el mite de la crisi de l'adolescència, coses com que de sobte ho passen molt malament, amb angoixa vital, éssers imprevisibles i irresponsables i això no és així, però si ho repetim moltes vegades acabarem creient-ho”, recalca Marina.
Al migdia, la porta de l'institut madrileny Beatriz Galindo, es transforma en una marea de jerseis, vambes, texans i leggins. Només uns quants encenen ansiosos una cigarreta abans d'acomiadar-se fins l'endemà. Julia i Clara Nolla, germanes de 15 anys, alumnes bilingües de quart d'ESO “odien” que els presentin el futur que els espera com un món on hi haurà més pobres i feines més mal pagades. “Necessito tenir ideals, ja n'hi ha prou d'amenaces. Entenc que ens preparen per ser grans però estem en el nostre dret de somiar. Penso en el demà com una cosa llunyana encara que, sincerament, espero que s'hagin resolt els problemes econòmics quan sigui gran”, diu la Clara. Les germanes no es deixen endur per la “vida yupi”. La Clara toca el baix en un grup, treu bones notes i no sap ben bé què vol ser de gran, potser psicòloga. La seva germana Julia comparteix aquesta opinió sobre com els adults tracten d'explicar-los la vida a partir de la seva experiència i, esclar, elles volen viure la seva “pròpia vida”. Totes dues van fer un pas endavant quan es debatia la reforma de la Llei de l'avortament que proposava el llavors Ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón. “Molta gent es va quedar al sofà però pensem que era el moment de fer alguna cosa. Vam anar a les manifestacions. Si es juga amb el nostre futur cal intentar canviar-lo”, explica la Julia. Al centre escolar disposen d'una capella però elles ni són creients ni han estat batejades. Els agrada que Religió sigui una optativa.
El cap de setmana, els que no juguen a futbol surten a “a divertir-se” amb els amics. Van a parcs propers, al bowling o als pubs. Eviten la violència però reconeixen que en qualsevol moment pot arribar un gamba amb ganes de merder. N'hi ha prou amb un “i tu què mires?” desafiador perquè les coses es compliquin. De tant en tant, pot caure alguna cervesa, però no és el més habitual tot i que no n'hi ha cap que negui que al seu entorn es fuma (porros també) i es beu alcohol amb total naturalitat. Les enquestes més recents de l'Institut de la Juventut apunten que un 55% pot arribar a casa a l'hora que vol i el 50,6% per cent pot beure copes sense problemes. “La tolerància amb l'alcohol és molt estúpida. No ens preocupa beure al carrer, sinó l'efecte que produeix entre els veïns”, afegeix Marina. Sosté que estem important el model nòrdic: emborratxar-se com més aviat millor consumint begudes fortes. “Fins i tot en això estem modificant el sa costum mediterrani de prendre begudes suaus que acompanyaven la conversa i la festa”.
Als alumnes de Victoria Menéndez no els agrada que la policia els tracti com a delinqüents “sistemàticament”, una queixa que comparteixen alguns dels seus alumnes. A vegades, protesta Jonatan Cueva, alumne de Diversificació, “estem asseguts en un banc parlant tranquil·lament i els secretes ens demanen que ens identifiquem o que ensenyem les motxilles”. Les multes per beure poden arribar als 500 euros.
Pensant que els cuidem, els condemnem al descoratjament, els cuidem per abandonar-los després", explica José Antonio Marina
Virginia del Álamo, companya de classe, toca a Bus Stop, un grup de sons acústics, que es desfoga artísticament en petits antres. Diumenge va visitar el Rastro madrileny a la recerca de banderes anarquistes i republicanes per decorar els locals d'assaig. Toca la guitarra, el baix i la bateria. Es porta bé amb els seus pares tot i que no li agrada que la fiscalitzin o que el seu pare la truqui al mòbil quan està amb els amics per exigir que torni a casa “immediatament”.
El seu company, David Alcázar, de 17 anys, vol ser policia. Des de petit admira els agents que protegeixen les dones maltractades i li agraden els documentals de policies en acció. Ni la professora ni els alumnes suporten la imatge estigmatitzada que es té d'aquesta etapa de la vida que el diccionari defineix com aquella en què es passa de la infantesa al desenvolupament complet de l'organisme, cosa que influeix en el caràcter i en la manera de comportar-se.
Fa 25 anys, quan Menéndez va començar a impartir classes, llegia als seus alumnes Tiempo de silencio, cosa impensable en la generació Instagram. “Ara no ho entendrien. Fan servir un llenguatge molt limitat i plagat d'onomatopeies. A classe només es poden llegir fragments. Triem els més atractius i assequibles”. Entre les lectures recomanades figuren La Celestina i el Mío Cid, però alguns professors, sobretot si no depenen de grups tancats, prefereixen iniciar-los en altres lectures. Ha provat amb textos tan dispars com les rimes de Bécquer i alguns fragments de Gomorra i ha triomfat: “Profe, on venen aquest llibre?”. Li importa un rave el que llegeixin mentre llegeixin.
Fernando J. López, professor d'un grup de teatre de l'institut madrileny San Juan Bautista, en el qual participen trenta alumnes d'entre 14 i 18 anys, comparteix plenament aquesta tesi. Es rebel·la davant el que considera una aberració: “El sistema és mecanicista i això no afavoreix la creativitat. Com és possible que diguem que els adolescents no llegeixen gens si després s'esgoten determinades lectures? la qüestió no és que no llegeixen, sinó que no llegeixen el que nosaltres volem que llegeixin”, diu. Com a professor i escriptor, autor de La edad de la ira, un best seller juvenil i una novel·la d'iniciació que narra des de dins la vida en una escola d'un grup d'adolescents, tracta de posar-se a la pell dels nois i oferir-los textos que els puguin interessar per convèncer-los que la literatura és fascinant. El seu retrat dels joves amb els quals treballa diàriament desborda optimisme. “Viuen a l'edat en què et formes com a persona i traces les relacions amb el teu entorn. Adolescent és el que emmalalteix per alguna cosa i ells estan plens de ganes de fer coses, tot i que, a vegades, no sabem connectar amb això. Els professors i els pares marquen molt, demanen però no comuniquen. Què necessitem de debò? un llenguatge comú”. Malgrat que és l'edat de la ximpleria o precisament per això en aquests anys es poden generar vocacions, interessos i aficions. La idea d'aquest escriptor és que es combini l'exigència amb l'optimisme. “Els nois d'avui a més de les classes duen a terme activitats extra escolars. Són molt capaços”.
Tots coneixen i s'enorgulleixen de Malala, la jove pakistanesa de 17 anys, que va guanyar l'últim Premi Nobel de la Pau. Sergio Gato, de 15 anys, i Jaime Alba, de 14, alumnes de quart d'ESO al col·legi privat Ramón y Cajal, compaginen els estudis amb l'exploració de coses noves. “Ja ha passat l'època en què buscàvem el vertigen al parc d'atraccions, ara tenim un punt de vista diferent de les coses”, apunta Gato. “Molta gent pensa que som ganduls i només estem per les nostres coses, que es resumeixen a jugar a la play i sortir els divendres però nosaltres també estem tips de clixés”, afegeix Alba. Tots dos han creat amb els diners dels seus estalvis (900 euros) una marca de roba, Kuone, que ven samarretes i jerseis. Tenen plans d'ampliació per a l'estiu. A classe treballen amb l'iPad i per a l'assignatura Iniciativa emprenedora, una hora setmanal, van dissenyar una web que facilita la comunicació per a una parròquia del barri de Caño Roto, sorgit als anys 50 per acollir els immigrants,
Tots els adolescents consultats en aquest reportatge donarien una oportunitat a Podem, tot i que després siguin com els altres. Gato i Alba sostenen a més que tots els partits són dolents i que cal fer una neteja. I vosaltres amb qui us quedeu: “Amb el partit del mig”.
