_
_
_
_
_

La ploma fotogràfica de Kapuscinski

La Virreina acull les imatges amb què el periodista va documentar la caiguda de l'URSS

Carles Geli
Dos soldats, un cosac i un popa porten un retrat de l'últim tsar, el 1991.
Dos soldats, un cosac i un popa porten un retrat de l'últim tsar, el 1991.RYSZARD KAPUSCINSKI

Per fortuna –la mateixa deessa que li va donar el do d'aplicar al periodisme els millors elements del realisme màgic literari—Ryszard Kapuscinski no sabia dibuixar. I aquell nen d'un poble pobre proper a Varsòvia en plena II Guerra Mundial no imaginava, doncs, com retenir i donar eternitat a totes les coses extraordinàries que passaven al seu voltant. Amb els anys, i els diners d'un col·lega del diari, va comprar una rudimentària càmera soviètica, una Zorka (mala còpia d'una Leica alemanya). La fotografia mitigaria la seva angoixa ancestral i es convertiria en una altra finestra des de la qual documentar i entendre el món. Amb els anys d'ofici va conservar unes 10.000 instantànies, una ínfima part de les quals va poder salvar de dos grans depredadors de negatius: les extremes condicions tropicals dels seus viatges per l'Àsia, l'Àfrica i l'Amèrica Llatina i les confiscacions en fronteres i fronts bèl·lics.

Entre el 1989 i el 1991, el millor reporter polonès del segle passat va decidir analitzar in situ la descomposició final de l'imperi soviètic. Marca de la casa, volia reflectir aquesta crisi, “no des d'un únic punt de vista sinó en tota la seva enorme dimensió geogràfica i cultural”. En una de les seves ja mítiques fases documentals, Kapuscinski (1932-2007) va invertir en la lectura de 57 llibres (des d'informes econòmics fins a Guerra i pau, per captar l'ànima russa) i va recórrer de punta a punta les repúbliques soviètiques: va fer 60.000 quilòmetres. En aquest procés, que donaria lloc a un dels seus millors llibres de reportatges, El imperio, entraven, és clar, les fotos; d'inèdites, en va conservar diversos centenars, una massa curta però demostrativa selecció de les quals formen la mostra Ryszard Kapuscinski, l’ocàs de l’imperi, que des d'avui, 26 de setembre, i fins al 23 de novembre pot visitar-se a La Virreina-Centre de l’Imatge, de Barcelona.

Soldats soviètics al bulevard Zúbovski, de Moscou, el 1990, esperant el pas d'uns 300.000 participants en una de les manifestacions més grans de l'oposició democràtica.
Soldats soviètics al bulevard Zúbovski, de Moscou, el 1990, esperant el pas d'uns 300.000 participants en una de les manifestacions més grans de l'oposició democràtica.RYSZARD KAPUSCINSKI

Roland Barthes considerava que tota bona fotografia és aquella que conté un punctum, propietat misteriosa proporcionada per un detall que porta a qui la contempla a la reflexió. Kapuscinski, lector del semiòleg francès, aplica aquesta teoria a cadascuna de les 36 instantànies de les 50 que va acollir el 2010 l'exposició inicial a Varsòvia. Fidel al seu primer mestre i prestador, el fotògraf Janusz Zarzycki -que considerava que qualsevol fotoreportatge ha de tenir presència de l'ésser humà i que fotografiar era trobar-se enfront d'ell cara a cara i sortir-ne vencedor-, hi ha gent, multituds i molts primers plans en les instantànies en blanc i negre de Kapuscinski. El reporter acostuma a estar a prop del que fotografia, fruit també del seu credo periodístic: “Per tenir dret a explicar s'ha de tenir un coneixement directe, físic, emotiu, olfactori, sense filtres, del que es parla”, defensava. Per això en el primer pla de dues dones en una mateixa manifestació a Moscou el 1990 o 1991, el punctum és als caps: una, la de pell llisa i cuidada, porta un barret d'astracan; l'altra, amb la cara solcada per una pobresa inclement, un modestíssim mocador lligat de manera basta. Hi ha també un miserable àpat col·lectiu improvisat el 1990 en un carrer d'una regió d'Azerbaidjan, on els nens recorden, per context i indumentària, els de l'Espanya dels anys quaranta. O la ridícula (per desvalguda) i atapeïda formació de soldats russos que a Moscou contemplarà (absurd impedir-ho) el pas d'una manifestació de 300.000 persones de l'oposició democràtica que s'apropa.

És un molt bon fotògraf Kapuscinski, però encara és millor reporter. En les imatges hi ha l'obsessió infantil, que es tradueix a combinar instantània estètica amb detall periodístic: “Comunisme per als comunistes i per al poble, vida!”, diu el cartell del jove de caçadora texana, al qual gairebé no es veu el rostre de tan enrere que tira el coll per mirar al cel. Després del cop d'Estat frustrat del 1991, un soldat i un militar d'alta graduació acompanyen un cosac i un popa que sostenen un retrat de l'últim tsar de Rússia. A Ucraïna, el 1991, d'una aparent simple imatge d'un conjunt escultòric del que sobresurt un Lenin gegant, dues petites pintades del pedestal hi donen tot el sentit: “Fi del leninisme”; “On són les nostres cases, hospitals i escoles?”.

En cada imatge sempre busca algun detall que porti a la reflexió

El compromís de Kapuscinski és amb la gent, i d'entre aquests, amb els més desfavorits, com sempre, i l'empatia amb els seus problemes socials i religiosos: el popa en plena manifestació; la mare que reivindica, fotos esborronadores i senzilla cartolina al rest, a la qual l'exèrcit ha torturat i matat el seu fill; els joves que porten, com si fos un sant en processó, la fotografia gegant de l'estudiant assassinat uns dies enrere per forces immobilistes espantades. I fins i tot hi ha espai per esbossar l'humor càustic, la ironia: una escultura minimalista, de cort futurista, que homenatja un altíssim astronauta Gagarin enmig del no-res, tallada en primer pla per una tan anacrònica com miserable instal·lació elèctrica; una altra mostra una perspectiva de la pomposa avinguda dels Dirigents… del cementiri de Novodévitxi. “Una fotografia ben feta suposa tant esforç com escriure un bon vers”, va dir qui una vegada va practicar totes dues arts.

Les imatges, en l'arxiu privat del reporter, van ser seleccionades i reenquadrades per ell mateix pensant ja en una futura exposició que, oportuna, arriba ara a Barcelona per formar part del cicle Europa 25 que l'Ajuntament de Barcelona organitza fins al gener per analitzar el quart de segle de la caiguda del Mur de Berlin. Tocat per Diògenes, va deixar els negatius en sobres marrons del seu atapeït despatx. L'antiga redactora en cap de fotografia de l'Agència Polonesa de Notícies (PAP), on va treballar Kapuscinski com a corresponsal, i encarregada de custodiar el seu llegat fotogràfic, Izabela Wojciechowska, va recuperar les imatges i va tenir l'encert d'afegir-hi fotos del viatge que el reporter va fer el 1979 al seu Pinsk natal, que no visitava des de feia 40 anys.

L'imperi li havia fet passar malament: quan era nen va sofrir quan va annexionar de manera bàrbara el seu poble a Bielorússia; va convertir el seu pare en fantasma, pròfug rebel; li va amargar la infància amb llargues cues de nit sota intenses nevades per obtenir una somiada llauna de dolços al final buida… Això explica la senzillesa de les instantànies dedicades a les pobres cases i carrers de Pinsk, en què va acabar localitzant, tenaç, la seva, en una imatge que no apareix en la mostra. En aquest viatge, la càrrega emotiva, simbòlica, en el fons omnipresent en el missatge de Kapuscinski, hi era més que mai. Sempre l'estat d'ànim i el que veia feia que pogués fer fotos o no; també era incapaç de prendre notes i captar imatges a la vegada. “Cada foto és un record i, alhora, no hi ha res que ens faci més conscients de la fragilitat del temps, de la seva naturalesa efímera, que la fotografia”, sostenia. Alguns, no obstant això, saben retenir-ho, amb la ploma —estilogràfica o fotogràfica— per convertir-ho en periodisme, en història, en una cosa eterna.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_