_
_
_
_
_

Els clubs de cànnabis catalans facturen cinc milions al mes

Les entitats adverteixen que el buit legal del sector pot ser un reclam per a traficants.

Un club de cànnabis de Barcelona.
Un club de cànnabis de Barcelona.Consuelo Bautista

La furgoneta del repartiment s'atura a la porta una vegada al mes, procurant no entorpir el trànsit de la gran ciutat. Les provisions s'han acabat i els amos del local li han trucat per fer una altra comanda. El conductor baixa del vehicle i amb l'ajuda d'un carro carrega diversos quilos de gènere per portar-los fins al local. Les caixes no contenen ni menjar, ni beguda: l'home del repartiment dispensa marihuana. Aquesta escena es repeteix cada mes en molts carrers de Barcelona, sense que gairebé ningú s'adoni del que passa. Els clubs cannàbics són tan cèntrics com discrets. “Treballem en un buit legal i l'últim que volem és causar i tenir problemes”, explica un treballador d'aquests clubs. La majoria són a Ciutat Vella, però també es poden trobar a Gràcia i fins i tot a cinquanta metres de l'Hotel Ritz, a la Gran Via. Durant els últims dos anys han proliferat d'una manera exponencial. I, admeten, “sense gaire control”.

L'Ajuntament de Barcelona calcula que hi ha unes 200 associacions a la ciutat. A tot Catalunya la xifra ronda els 400. La Federació d'Associacions Cannàbiques Autoregulades de Catalunya (Fedcac) estima que entre totes les entitats poden tenir més de 165.000 associats, 60.000 dels quals consumeixen amb assiduïtat. “El consum mitjà dels socis més actius està entre els 50 i 100 euros al mes, mentre que la resta en compra amb menys freqüència”, afirma Martí Cánaves, advocat penalista i expert en aquest tipus d'associacions. Fonts del sector estimen que aquestes entitats sense ànim de lucre i sense gairebé regulació facturen cada mes uns cinc milions d'euros. A aquesta suma cal restar-hi les despeses del lloguer del local, les nòmines dels treballadors i els advocats, però res més, perquè no paguen impostos pel gènere que venen o “dispensen”, segons l'argot del sector.

Des de fa anys, el Parlament basc entrevista experts per trobar una llei que permeti regular aquests clubs i, des de fa poc, el Parlament també s'ha posat a la feina. Però la regulació avança molt lentament i les xifres són destacables. “Se'ns està escapant de la mà”, reconeixen des de la Fedcac, i afegeixen: “Això serà imparable”. Les associacions fa temps que reclamen una regulació i, a Catalunya, s'han organitzat en dues federacions per intentar fer pressió. “Ens hem reunit 27 vegades amb els diferents partits al Parlament”, explica Alberto Tió, portaveu de la federació.

Xifres del sector

► A Catalunya hi ha més de 400 clubs de cànnabis, la meitat dels quals són a Barcelona.

► Les entitats tenen uns 165.000 socis. 60.000 gasten uns 75 euros al mes.

► Les associacions facturen cinc milions al mes.

► Un club de 2.000 socis ven prop de mig quilo de cànnabis al dia.

► Un gram costa quatre o cinc euros, mentre que als coffee shops holandesos en costen entre vuit i 24.

La Fedcac ha publicat un manual de bones pràctiques que inclou algunes recomanacions com, per exemple, disposar de la presència d'un metge a cada club per atendre els socis terapèutics però també els lúdics.

Mentre les administracions debaten com abordar el problema, el mercat que gira entorn del cànnabis continua accelerant. “Tenim al davant un mercat enorme i ja hi ha molta gent que s'està folrant”, va assegurar un treballador d'una d'aquestes associacions que prefereix no donar el nom. “Hi ha camells de drogues més dures que s'han reciclat i que s'estan sumant al sector del cànnabis”, va afegir. Des del seu punt de vista, aquests clubs corren el risc d'acabar com la prostitució: “Condemnada a les màfies per culpa de la desregulació”.

La falta de regulació del sector i la primacia del dret d'associació, recollit a la Constitució, han creat el buit legal en el qual es mouen les entitats. Quan fa tres anys va començar l'auge dels clubs cannàbics, el Departament de Justícia va demanar informes als Mossos d‘Esquadra i a la fiscalia perquè aclarissin si les havia de registrar com a associacions. Malgrat els recels de la policia, la fiscalia va concloure que estaven emparades pel dret d'associació. Diverses sentències han ratificat després que les entitats poden dispensar marihuana entre els socis, segons el principi del “consum compartit” —pel qual els socis s'ajunten per conrear i compartir la collita—, però no la poden conrear, comprar ni vendre perquè seria un delicte.

La controvèrsia ha sorgit amb el creixement de les associacions —algunes tenen milers de socis— i el fet que encara que funcionin com a clubs tancats on solament els socis tenen accés, el cultiu i la distribució ja ha deixat de ser compartits. “Es contracten naus industrials plenes de focus, on normalment es punxa la llum perquè ningú detecti un consum desorbitat i s'aixequin sospites”, explica una persona del sector.

Les llacunes legals van quedar de manifest a principis de l'any 2012, quan el municipi de Rasquera (Ribera d'Ebre) va intentar conrear marihuana de manera legal després d'arribar a un acord amb l'Associació Barcelonina Cannàbica d'Autoconsum. Des del Departament d'Interior van advertir que aquests clubs es podien convertir en punts de venda, encara que fins avui els jutges no ho han vist així i en les sentències han absolt diverses associacions.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_