Manifestacions d’estudiants

Les protestes dels estudiants arran de la guerra a Gaza s’escampen per diverses universitats dels Estats Units, i arreu, d’una manera molt semblant a com va succeir durant la guerra al Vietnam. En aquell cas, hi jugaven un paper gens menyspreable el fet que els estudiants es trobaven en edat de reclutament militar, i que el moviment estava barrejat amb la teoria de l’alliberament sexual promoguda per uns quants intel·lectuals de la costa Oest, entre ells Herbert Marcuse. Voler la pau universal al Vietnam i voler igualment un goig universal al dormitori van anar de bracet i van actuar sinèrgicament.

Però les manifestacions d’estudiants als Estats Units d’aquests moments posseeixen un caràcter diferent de les dels últims 1960, perquè ara un sector dels manifestants defensen la llibertat i el benestar —i la vida!— dels palestins, i un altre sector defensa el dret d’Israel a respondre als atacs del 7 d’octubre passat i a viure amb seguretat en un territori que, per cert, ja no té res a veure amb el que se’ls va reconèixer l’any 1948. Tot això amb el rerefons d’una societat en què els jueus i els diners tenen una influència enorme, i els musulmans immigrants són menystinguts.

Per quina raó podríem considerar estèrils, en principi, les actuals manifestacions i aquests embats entre la policia i els estudiants? És un fet previsible que, de la mateixa manera que la guerra del Vietnam es va acabar per raons alienes a l’opinió i al moviment dels estudiants, el conflicte de Gaza no el decidiran ells: els universitaris formen un col·lectiu present a tot el món, o quasi, de persones joves que passen cinc, vuit o deu anys arrecerats en unes instal·lacions en què la policia només pot entrar-hi amb el permís de les autoritats acadèmiques, i durant aquests anys no formen part, pròpiament, del teixit social productiu, a diferència de la classe obrera i tots els professionals del país, inclosa la classe política.

Els estudiants, en termes generals, o viuen encara amb el suport dels seus pares, o frueixen d’unes beques prou generoses, que a Amèrica hauran de tornar més endavant, quan s’incorporin a la vida laboral. Sumem a això el fet que, també en general, no estan casats, ni tenen fills, ni casa pròpia —avui menys que mai—, de manera que no s’han d’amoïnar per la possibilitat de veure minvat, o eliminat, ni el sostre ni el salari. Com el col·lectiu dels clergues en totes les seves variants, els estudiants tenen el pa i el jaç assegurats: algú recordarà que els capellans es van incorporar de grat a diverses manifestacions protagonitzades pels estudiants o pels sindicats obrers antifranquistes a Barcelona. (Estudiosos i eclesiàstics s’anomenen clercs en francès: és una paraula que no fa cap distinció, o poca, entre la gent que estudia i la gent que resa.)

Com es va veure amb tota claredat al maig francès de 1968, la classe obrera s’afegeix directament o indirecta a les revolucions dels estudiants, però no ho fa incondicionalment: a la classe obrera li és igual que sorgeixi una teoria de l’alliberament eròtic —de fet, mai no l’ha necessitat, perquè posseeix des de sempre menys prejudicis morals que la classe burgesa—; allò que li importa és tenir unes condicions de treball satisfactòries i un sou digne. És el problema que deriva de formar part de l’engranatge del món laboral, econòmic i financer: un s’hi troba lligat de peus i mans. En el cas de les protestes als Estats Units, és diferent. El poder econòmic dels jueus nord-americans farà tot el possible, amb amenaces de budget i expulsions de rectors complaents, perquè aquest moviment quedi en no res; la classe docent s’hi acomodarà; i la classe discent, que en aquell país es troba lligada al poder econòmic dels patronatges, es rendirà.

Això no vol dir que les manifestacions estudiantesques no serveixin per a res; al contrari. Estan protagonitzades per un col·lectiu doblement privilegiat: poden viure sense “treballar” una colla d’anys i estan més preparats, intel·lectualment, que la resta de la població. Aquests moviments de protesta sempre seran com un termòmetre que mesura la capacitat d’una societat —encara que els estudiants es trobin deslligats orgànicament del conjunt del cos so­cial— de discernir, amb intel·ligència i de manera enraonada, qualsevol situació històrica escabrosa o controvertida. Això és una paradoxa, però aquest és el cas. Són els més lúcids i els més independents, però també són els menys poderosos. Són els més lliures, però els menys decisius.

Els universitaris dels històrics “països catalans” s’han mobilitzat com ja van fer-ho durant la famosa dècada perduda. Però si durant aquella dècada les masses, els estudiants inclosos, van engrescar-se amb una causa sense cap fonament racionalment assaonat, ara aquesta subsocietat sembla altra vegada capaç de si­tuar-se críticament davant un conflicte que també va d’independència, però que importa tant com sobreviure.