_
_
_
_
_

Eugènia Broggi: “Hem de poder utilitzar l’adjectiu ‘veritable’ en literatura”

Fundadora de l’editorial L’Altra, ha format un catàleg divers i amb caràcter propi, on destaquen autors Vivian Gornick, Toni Sala, Maggie O’Farrell, Irene Solà o Knausgard

L'editora Eugenia Broggi, a casa seva a Barcelona.
L'editora Eugenia Broggi, a casa seva a Barcelona.massimiliano minocri

Entrevistem Eugènia Broggi per dos motius: L’Altra, la seva editorial, acaba de guanyar el 29è Memorial Fernando Lara, que es lliurarà el 4 de desembre de 2023 durant la Nit de l’Edició. Un premi a la trajectòria del projecte, que aviat celebrarà el desè aniversari. Durant aquest temps, ha format un catàleg divers però amb caràcter propi, amb noms com Vivian Gornick, Toni Sala, Maggie O’Farrell, Irene Solà o Karl Ove Knausgård.

PREGUNTA. Quins són els seus primers passos en el món del llibre?

RESPOSTA. Vaig estudiar Romàniques i després vaig anar a viure a Londres. Sempre ho recomano molt, a la gent que comença en el món editorial, d’anar a l’estranger i buscar feina en una llibreria. Jo amb 20 anys em pensava que ja ho tenia tot claríssim, literàriament parlant. No m’agradaven ni la ciència-ficció ni la novel·la negra, per exemple. I una llibreria t’obre el petit radar que ja tenies configuradíssim. També hi aprens la part comercial de l’ofici, t’ensenya a recomanar amb entusiasme.

P. Ja volia ser editora?

R. Volia ser escriptora, però no en tenia el talent. Tot el que escrivia era molt afectat, no era capaç d’escriure amb naturalitat. Per sort me’n vaig adonar d’hora i això em va estalviar molts drames.

P. Llavors va tornar a Barcelona.

R. Des de Londres havia escrit a Jorge Herralde d’Anagrama proposant-li que traduís Murakami. Li va interessar i quan vaig tornar ens vam trobar. Vaig començar a fer de lectora per a Anagrama. Va ser formatiu, perquè no implicava fer l’informe i prou, sinó que ell em feia anar-hi i xerrar. En aquestes converses una mica banals acabava entenent què vol dir ser editor. M’explicava per què alguns llibres ens agradaven als dos però no els podíem fer, per la maquetació o perquè no encaixaven en el catàleg. Fins i tot els editors més exquisits i minoritaris fan una separació entre el gust personal i el catàleg. I el lector és una figura invisible però molt decisiva. Va ser gràcies a un lector que a L’Altra vam publicar Maggie O’Farrell, jo dubtava: li veia molt les trampes, em semblava poc literària. Però l’Abel Ramon va insistir i ha anat genial.

P. D’Anagrama passa ser editora d’Empúries.

R. Entremig vaig passar per La Casa del Llibre i vaig conèixer gent que m’he anat trobant en el sector. L’Ernest Folch va trucar a l’Herralde i vaig entrar saltant-me totes les etapes prèvies de l’ofici. Va ser dur, tenia 29 anys i no sabia res. La meva formació literària havia sigut en castellà, anglès i francès. El meu drama principal és que no sé llegir en alemany, i molta literatura nòrdica arriba a través de l’alemany.

P. Li caldria un lector d’alemany.

R. Esclar! El cas és que em vaig haver d’espavilar amb lectures de literatura catalana contemporània, i també amb la llengua, perquè tot i ser catalanoparlant la tenia més deixada.

P. Què hi va aprendre, a Empúries?

R. Jo allà ho vaig aprendre tot. Sobretot, tot el que faria diferent. Ningú m’hi va obligar, però publicava llibres que sabia que no valien res. El meu pensament era pervers, perquè hi havia un pressupost i publicava coses per complir-lo. També em va fer aprendre coses sobre el màrqueting, penso que cal defensar els llibres, però mai dir res per dir. Jo no podia cuidar els llibres tant com els cuido ara, ni fent-los ni movent-los. És una gran empresa i cadascú hi té el seu espai.

Eugènia Broggi
Eugenia Broggi, al seu domicili de Barcelona. Foto: Massimiliano Minocrimassimiliano minocri

P. Quan va començar amb L’Altra ja havien començat a proliferar les editorials independents feia un parell d’anys.

R. El 2003 va venir un dels directius de Penguin Random House a fer una conferència i va explicar que a finals dels noranta, als Estats Units, hi havia hagut una proliferació d’editorials petites després de molts anys de concentració. Més tard va passar a Espanya, amb el grup Contexto (Libros del Asteroide, Impedimenta, Errata Naturae…). I més tard va arribar al món català. Per tant, jo crec que no va sorprendre gaire a ningú. Quan vaig començar ja hi havia Periscopi, Males Herbes… recordo que la Maria Bohigas em va recomanar esperar que els meus fills fossin una mica més grans, i per això vaig començar un parell d’anys més tard.

P. Va començar publicant Toni Sala, que venia d’Empúries.

Ell havia publicat sempre a Edicions 62, però passa sovint entre autors i editors que s’estanca la relació. Va passar a Empúries i ens vam entendre bé. Quan estava escrivint Els nois jo rumiava començar amb l’editorial, i li vaig proposar de començar sent el cap de cartell. Li va encantar la idea i a mi em va anar molt bé, la gent em va mirar diferent que si hagués començat amb un Salter, per exemple.

P. Era una editorial independent però la filosofia és més competitiva que romàntica.

R. Hi ha un text autoparòdic boníssim dels editors de Libros del K.O., on expliquen com van començar sent els grans rebels de les lletres hispàniques i demanant un crèdit rere un altre. L’únic argument d’una editorial és que s’han de vendre els llibres, i això no té per què ser dolent. Si molta gent llegeix Vivian Gornick, jo guanyaré més diners però el món serà millor. Tenim un problema perquè això encara està mal entès, i defensar la part comercial de l’ofici no és ser un venut, el tema és què fas per vendre els llibres. La prova és Irene Solà, mal que em pesi, perquè va marxar de L’Altra després de la seva primera novel·la. Canto jo i la muntanya balla (Anagrama) és un dels llibres més venuts dels últims vint anys, i et pot agradar o no, però és exigent.

P. Han tancat editorials, però no deixen d’aparèixer-ne de noves, algunes de molt especialitzades.

R. Sí que hi ha més consciència de la importància de la part comercial ara que fa vint anys, en part gràcies a Twitter, que ha fet d’altaveu i ens ha connectat. S’ha perdut el pudor de promocionar-se, que no té res de criticable.

P. La diversificació us ha obligat a accentuar la identitat del catàleg?

R. Molts dels que hem nascut en aquests últims deu anys ja veníem amb aquesta idea feta: si ets petit has de distingir-te, no pots fer aquesta cosa americana que cada llibre vagi pel seu compte. Hi ha qui ho fa amb el catàleg, publicant llibres d’un gènere concret, jo no, perquè L’Altra és molt generalista. Per tant, vam acotar amb el disseny, i també amb aquesta identificació personalista entre editora i catàleg que a mi em repel·leix una mica perquè no m’agrada el focus, però és cert que he de tenir credibilitat.

P. Malgrat ser una editorial generalista, el catàleg té una identitat pròpia.

R. Sí, no sabria definir-la, perquè ha anat fent-se de manera accidental. Començava el feminisme d’ara i el mateix any vam publicar Lucia Berlin, Marina Espasa, Alicia Kopf i Carson McCullers. Llavors encara es deia això de “literatura de dones”, però va ser casualitat que coincidissin, i se’ns va començar a associar amb una idea.

P. El signe dels temps els ha anat a favor.

R. Sí. Jo havia contractat Teoria King Kong el 2015, però el vam anar posposant. Sense haver-ho previst, la publicació va coincidir amb el punt àlgid del MeToo, les dones estaven enfadades i el to de la Despentes encaixava molt bé. I el mateix amb la Vivian Gornick, va coincidir la publicació amb el moment de ràbia. És un cas d’èxit curiós, perquè ella sempre diu que al·lucina amb el MeToo perquè totes aquestes reivindicacions ella les dona per superades. Però ara hi ha una ràbia en l’ambient que és molt útil, socialment i literària, és més interessant la ràbia que la intel·lectualització. El cas és que quan publiques un llibre i té èxit, això condiciona el que reps. I això ens ha fet llegir i descobrir moltes escriptores i temes que no hauríem descobert, perquè fins fa poc estaven relegats a un nínxol petit.

P. Se us associa sovint a la literatura del jo, i les memòries, que és un gènere sovint menyspreat.

R. No ho puc entendre. No puc entendre que l’adjectiu “veritable” o “honest” no es pugui fer servir en literatura. Ja ho diu la Gornick, es tracta de destriar de tot el que t’ha passat i exposar-ho perquè esdevingui universal. La literatura del jo petita i dolenta es detecta de seguida. A mi el que m’importa és que l’autenticitat emocional sigui profunda, i això no és exclusiu de les memòries. La Shirley Jackson, per exemple, que escrivia terror als cinquanta, ho té.

P. Jo el que detecto en aquestes discussions és un cert cansament amb el moralisme implícit quan es publiquen segons quins autors o històries personals.

R. Això, com tot, són modes. Abans estava de moda la novel·la històrica i ara l’autoficció. Com més específics siguin l’autor i la seva història, més èxit tindran. Però això no és una xacra de l’autoficció, és una xacra general. I sembla que és incòmode dir-ho, però és cert que un autor, si és dona, jove o té discurs, costa menys de vendre. Això no vol dir que no publiquem la resta, són apreciacions secundàries, però és evident que es tenen en compte. I, a banda, estic d’acord que el moralisme és molt poc interessant literàriament.

P. Un dels caps de cartell de l’editorial (i de la literatura del jo) és Karl Ove Knausgård.

R. És un dels casos en què s’ha dirigit la identitat del catàleg. Se’m va criticar per comercial, però és que vaig flipar llegint-lo. Aquelles cent pàgines que descriuen una festa de cap d’any on no hi passa res! Tenen l’autenticitat de què parlàvem. I no era comercial, perquè que sigui conegut no vol dir que es vengui. Va ser arriscat i em va anar bé que ho fos, perquè també se’m va començar a prendre més seriosament.

P. Econòmicament heu crescut des que vau començar?

R. Sí. Vaig començar sola i ara s’ha incorporat una quarta persona. Però és molt precari, aquest món, i sempre tens por. Aquest any ha sigut bo per a nosaltres, però a escala de sector no. Però, i si l’any que ve m’equivoco? Ara bé, aquesta incertesa seria dolenta si ens fes conservadors, però no és el que està passant. Edicions de 1984 acaba de fer Guerra i pau, Periscopi fan aquests llibres tan gruixuts… Tothom va fent bogeries i alhora totes estan molt més calculades del que sembla.

P. A la incertesa se li ha sumat la crisi d’Entredos.

R. Ha estat un cop molt dur, perquè les llibreries petites són els nostres aliats naturals, molt més que els periodistes, per exemple. I amb la crisi d’ara no els queden energies per llegir els llibres que els enviem ni recomanar-los. La situació és perversa, perquè Les Punxes són la meva mà dreta, no té sentit enemistar-se amb la distribuïdora.

P. Fa cinc anys van començar amb L’Altra Tribu, que coordina Marina Llompart.

R. D’entrada va ser un moviment estratègic, a mi no m’interessava gens la literatura juvenil. Però, de fet, quan era adolescent hi va haver llibres que em van marcar, com Els marginats de Susan E. Hinton. I detectava que l’oferta de literatura juvenil era bastant uniforme i moralista, amb aquestes novel·les que trien un tema com l’avortament i hi posen una història amb calçador. Em vaig dir que hi podia aportar alguna cosa.

P. L’editorial acull el premi Documenta, que és un dels detectors de nous autors més consolidats que hi ha.

R. A mi publicar clàssics no m’interessa gaire, i tampoc trobar un autor que li funciona a l’editorial del costat i incorporar-lo, perquè em sembla deslleial. Em satisfà molt més descobrir un autor que comença i ajudar-lo a créixer. I a vegades els autors marxen, ho entenc, però d’alguns guanyadors, com Xavier Mas Craviotto o Laia Viñas, d’aquí poc ja anirem per la segona novel·la, i això em fa contenta.

P. Durant els últims anys hi ha hagut un parell d’edicions del premi que han quedat desertes. Costa de trobar bons manuscrits?

R. Som un país petit i no és tan fàcil trobar el talent. Per això hem hagut d’anar fent replantejaments del premi, que potser no arribava a prou gent. Aquest any hem rebut 29 originals, i la veritat és que tres o quatre estaven bé. A vegades es fan diagnòstics derrotistes i després apareix un llibre com Les calces al sol i ven 30.000 exemplars sent una autora desconeguda.

P. Faci de termòmetre amb els manuscrits d’aquest any. Quines tendències hi ha entre els joves escriptors?

R. Hi havia molt sexe explícit, i concretament molt sexe lèsbic, relacions poliamoroses… Una mica de descàrrega de la importància de la parella formal a favor dels amics i de follar. L’obra guanyadora, que es publicarà al març, és un recull de relats amb una novel·la enmig, que va sobre el desamor i la ira. La protagonista fa coses de boja, i també és interessant aquest tractament menys romàntic.

P. Que ve ara que compliran deu anys?

R. Tots els editors, sobretot els petits, sempre tenim alguna idea al cap, encara que no es concreti. Jo fa temps que volia fer alguna cosa de literatura eròtica, i la Rosa Rey d’Angle també; al final ho ha fet Ela Geminada. Va bé anar rumiant per no avorrir-se. Però anem bé, i més enllà de diagnòstics apocalíptics o eufòrics, si fem bé la feina ens n’anem sortint.

Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_