_
_
_
_
_

Andratx, el mite encimentat

Les restes del passat llengendari de pescadors i aventurers del mar vertebrat per Baltasar Porcel a les seves novel·les intenten sobreviure a una terra desfeta per l’ especulació urbanística i la corrupció

Cala Llamp, la costa que li va donar nom a la novel·la 'La lluna i el Cala Llamp', avui és la zora cero de l'urbanisme salvatge a Mallorca.
Cala Llamp, la costa que li va donar nom a la novel·la 'La lluna i el Cala Llamp', avui és la zora cero de l'urbanisme salvatge a Mallorca.FRANCISCO UBILLA
Carlos Garfella
Andratx (Mallorca) -

A la filera número 25 d’un passadís de tombes reposen les restes del mite d’Andratx. Una elegant firma d’autor gravada a la làpida delata el substrat llegendari del qui allà fou enterrat fa 14 anys. Junt amb la signatura, un nom i un ofici:

Baltasar Porcel Pujol

Escriptor

(Andratx 14-3-1937 / Barcelona 1-7-2009)

La tomba es situa a la part més antiga del cementiri, enmig d’una paret compartida amb altres nínxols. Les làpides que l’envolten porten llinatges coneguts: Alemany, Ensenyat, Bordoy, Vera, Palmer... són els mateixos personatges de les històries que nodriren l’escriptor en la construcció del mite literari d’Andratx. D’aquell paisatge mallorquí virginal i de costums ancestrals, però, només en queden les restes. És visible des del mateix turó on es situa el cementiri, ara mausoleu d’ossos i pols de l’epopeia andritxola. A sota, s’estenen la vila d’Andratx, es Port (Port d’Andratx), s’Arracó, Sant Elm i Camp de Mar, antic hàbitat de pescadors, contrabandistes i aventurers de la mar, ara esgarrapat per tones de ciment i piscines.

“Va contemplar els camps amb amargor: tota la seva vida, la del seu pare i la del seu avi s’havia fos allí, en aquella terra i aquells arbres”, deixà escrit Porcel a Difunts sota els ametllers en flor (Destino, 1970). Fou el preludi d’un model de vida que, ja es veia, començava a ensorrar-se.

La tomba del escriptor.
La tomba del escriptor. FRANCISCO UBILLA

El relat sobre la trencadissa del paradís andritxol des de mitjan segle XX és extrapolable a tota l’illa, però la desmesurada corrupció de la qual fou víctima aquella costa la convertí en criatura moribunda ferida de mort. “Això és la Marbella de Mallorca”, li va etzibar l’oposició el 2006 al corrupte batle Eugenio Hidalgo (PP), empresonat pel cas Andratx, la primera gran causa de corrupció urbanística de Mallorca, tancada amb 30 condemnes.

Les imatges en blanc i negre del ponent mallorquí de principis de segle XX conservades a les cases marineres encara resistents al capital estranger destapen aquell paradís virginal. Un recorregut pels mateixos paratges permet reconstruir gràficament i testimonialment la cronologia del col·lapse d’andritxol. Des del Pantaleu, l’humil barri on l’autor va començar amb 15 anys a descriure el món màgic que l’envoltava, fins a les roques on els primers pescadors aixecaren les cases, la reconversió al turisme de luxe expulsa i fa sentir estrangers els locals.

img-beforeimg-after
El far del Port Andratx, a principis de segle, abans de ser cimentat. Arxiu Municipal d'Andratx (AMAN). Fons Fotogràfic Rafel Ferrer / FRANCISCO UBILLA

“Ja no en queda res, d’aquell Andratx”, resum Candi Amate Palmer, que no ha tardat ni cinc minuts en goitar per la porta després de sentir estranys pels voltants. La seva casa, humil, encapçala el barri des Pantaleu, accessible des del centre de la vila a través d’unes estretes escales on una moixa alleta una ventrada de gatets negres. “Na Sebastiana (Porcel), sa mare d’en Baltasar, vivia just aquí (assenyala el portal del costat). Era veïna i amiga”, relata.

En els més de 60 anys d’ençà que Amate va néixer al carrer de l’Estrella, l’andritxola diu que “sa cosa ha canviat molt”. Encara molt més des que el seu avi, un guàrdia civil traslladat des de la Península, hi fou destinat durant la Segona República per vigilar la teranyina de contrabandistes que amagaven tabac a coves properes, les mateixes històries que nodriren l’escriptura del novel·lista. “Ves a saber si es meu padrí inspirà algun dels seus personatges....”, imagina Amate.

El barri, “món fantàstic de llum i ombra, carregat de misteri, reg­ne de gats llestos i vagabunds”, com l’autor el va descriure a La lluna i el Cala Llamp, és avui un regne turístic. Trobar-se en una les zones més humils i allunyades del mar no ha evitat la venda al capital estranger. Ni tan sols se n’ha escapat el bressol del mite. “En morir na Sebastiana, sa casa fou venuda a uns estrangers. Hi feren un lloguer vacacional. Crec que després va tornar a ser venuda a uns altres estrangers, i ara ja fa temps que no es veu ningú...”, afegeix. “La casa del davant també va ser venuda a estrangers. La del darrere, és també lloguer vacacional...”, diu.

La casa de la mare de l'escriptor Baltasar Porcel, al costat de la bústia hi ha instalada la típica caixa de seguretat on es depositen les claus dels apartaments turístics.
La casa de la mare de l'escriptor Baltasar Porcel, al costat de la bústia hi ha instalada la típica caixa de seguretat on es depositen les claus dels apartaments turístics. FRANCISCO UBILLA

Es Port se situa a cinc quilòmetres en línia recta d’una carretera abans camí fosc de contrabandistes. Des de la carretera envoltada d’ametllers en flor s’albiren, com gegants, les primeres grues metàl·liques. Al fons, un tros de mar ennegrit pel gasoil dels iots. Centenars de xalets envolten la badia com franctiradors de ciment sobre precipicis de roques. Els corbs marins ja no troben coves per pondre-hi els ous.

Port pobre de pescadors condemnats durant anys a salpar a la mala mar a la recerca d’una prosperitat que la terra infèrtil de costa els arrabassava, les cases construïdes amb poques pessetes avui valen milions d’euros. La zona és ara una de les més cares d’Europa, amb preus que arriben als 27.000 euros per metre quadrat, segons un rànquing elaborat per la immobiliària alemanya Engel & Völkers.

La bombolla de preus i el bullici han empès amb els anys els descendents dels primers pobladors a fer diners i abandonar es Port. Cartells ataronjats amb dues paraules (“Es ven”) pengen de les finestres en diferents idiomes. I els que acaben tocant sempre a la porta tenen accent estranger, els únics inversors amb una capacitat econòmica com per amollar tants diners.

Miquel Alemany, de 79 anys, no vol sentir paraula de cartells ataronjats. Fill únic, la seva “visió utòpica” d’aquell Andratx de la seva infància l’arrossega a conservar tots els terrenys ancestrals heretats. “On aniria a pixar, si no?”, diu amb sorna des de l’històric bar mariner Acal. El bar està situat just enfront d’una confraria de pescadors en regressió contínua. On abans atracaven vaixells de pesca, ara ho fan embarcacions de lloguer per passejar visitants. Les xarxes esteses amb olor de peix sobre el moll contrasten amb un fons ple d’embarcacions luxoses. Fa uns estius, a la punta del far s’hi va arribar a albirar un helicòpter aterrant sobre el megaiot d’un oligarca rus de 500 milions d’euros, 10.000 tones i 140 metres d’eslora.

img-beforeimg-after
L'antiga llotja de pescadors del Port Andratx, abans de la construcció del club nautic, al fons, a principis del segle XX. I una foto actual. Arxiu Municipal d'Andratx (AMAN). Fons Fotogràfic Rafel Ferrer / FRANCISCO UBILLA

Els anys de la desfeta

Alemany, net de pescadors, té una diagnosi, un resum, de tot plegat. “Un port pobre on alguns es varen fer molt rics”. Contemporani a Porcel (“Era uns anys major que jo, però tinc gravat al cap fer cua amb ell a missa per anar a congregar”), fou durant més de 20 anys el primer delegat de la primera sucursal bancària del poble.

El canvi d’era començà, creu Alemany, a la dècada dels cinquanta, quan un misteriós home de negocis italià llenguallarg i de gran magnetisme desembarcà a la badia amb ganes de fer diners. Aquiles De Vita, l’italià misteriós, ràpidament va comprar un terreny davant la costa per fundar el primer hotel luxós del poble, el Villa Italia, allà on dècades després els paparazzis s’enfilarien a la caça de llinatges il·lustres que s’hi allotjaven amb les seves amants. A banda de l’hotel, De Vita va inaugurar un club nàutic, anomenat Club de Vela Port Andratx. Fou la dinamita per a l’explosió urbanística que vingué després.

“La seva visió amb aquest club de vela era purament recreativa, d’esbarjo per a la gent. Fins que vingueren uns altres a fer-se socis, amb idees diferents...”, recorda Alemany. Una imatge d’arxiu mostra aquelles primeres regates, amb embarcacions de fusta mantejades a rem per gent local amb un fons de muntanya buit. Ja queda poc de l’estampa. L’ebullició del turisme portà a la badia gent poderosa relacionada amb el règim franquista que aprofitaren les seves influències per fer el gran negoci, coincideix diverses veus. El resum d’aquells anys és una successiva compra de terrenys de dubtosa legalitat, l’intercanvi de favors i la recerca de complicitats amb la gent local a canvi de silencis. Els molls nàutics s’allargaren sobre la mar com llengües de metall i a les muntanyes es multiplicaren com bolets desenes de xalets.

Alemany recorda com part del món pescador originari i el sector més “utòpic” del poble intentaren posar bastons a les rodes a l’expansió imparable del club nàutic, que ja veien que s’enfocava a un turisme de luxe. “Es va fer d’esquenes a un sentiment de la mar, d’esquenes del poble...”, diu Alemany. Bombolles de xampany, asfalt i grues començaren a omplir muntanyes on abans tan sols vivia un farer.

“Se’n va anar de ses mans”

“Tot allò se’n va anar de ses mans....”, constata Joan Llabrés, de 88 anys, mentre passeja per un antic carrer de pescadors on en tan sols 50 metres es concentren sis immobiliàries de luxe. “Ja no hi ha qui visqui aquí”, afegeix Llabrés, que nasqué a l’interior de l’illa i recalà a Andratx precisament quan la màquina urbanística arrencava motors. “Jo era conductor de camions. Portava material muntanya amunt i muntanya avall quan es feien els primers xalets d’estrangers. Eren els anys seixanta”, diu enfront d’una antiga casa de pescadors on les madones (com es coneixia les dones dels pescadors que venien el peix) acostumaven a arreglar les xarxes. Ara l’inmoble és una tenda de roba luxosa.

img-beforeimg-after
Pescadors "a la fresca" preparant les xarxes a principis de segle al Port Andratx. Ara aquelles cases són tendes de roba i inmobiliaries de luxe. Arxiu Municipal d'Andratx / Col·lecció Fotogràfica Joana Vila Covas / FRANCISCO UBILLA

Els setanta i vuitanta ompliren la zona de fama bohèmia i aires progressistes de Transició. El rei Joan Carles I freqüentava la zona, la família de l’expresident Felipe González hi anava a estiuejar. Actors, ambaixadors i aristòcrates celebraven festes a xalets de Cala Llamp, la mateixa cala que va donar nom a la novel·la de Porcel, avui zona zero de l’urbanisme salvatge.

La vista privilegiada des del turó de sa Talaia mostra Cala Llamp farcida de piscines a pocs metres de la mar. L’únic accés per terra a la cala va ser envaït per un restaurant de luxe construït sobre les roques. La top model Claudia Shiffer va donar fama mundial a la zona quan hi va comprar un xalet. Després arribà Brad Pitt. O més recentment la família Schuma­cher, que el 2018 va adquirir el xalet de Florentino Pérez.

img-beforeimg-after
Un segle després, el mateix moll està ple d'embarcacions de lloguer (xàrters), per passetjar turistes. Arxiu Municipal d'Andratx (AMAN)/Col·lecció Fotogràfica Joana Vila Covas (CFJVC) / FRANCISCO UBILLA

Tot i l’explosió de la bombolla especulativa a principis de segle i la corrupció, a la zona encara s’hi continua construint. “Això s’hauria pogut evitar ja des dels anys setanta amb una bona ordenació urbanística, establint un límit de xalets per hectàrees...”, resum Joan Manera, l’exalcalde de la formació ecosobiranista Més, qui durant el seu mandat rotatori (2020-2021) va promoure sa Dragonera, una petita illa —ara reserva integral— que va poder esquivar l’especulació urbanística gràcies a una mobilització ecologista l’any 1975. L’illot, un dels escenaris centrals del mite andritxol, està situat enfront del nucli de Sant Elm, on la família Porcel manté Can Bolei, una casa de marges blancs envoltada de pins on l’escriptor es refugiava tots els estius. L’exalcalde també atribueix la desfeta del paradís a un context en què els municipis de costa, històricament acostumats a la pobresa enfront dels d’interior, competien per atreure el màxim de turisme, malgrat desfer el territori. “Tinc un amic que un dia em va dir una frase que resum aquella mentalitat: ‘A Andratx mos salvaren ses roques’”.

img-beforeimg-after
Vistes des de les muntanyes d'Andratx, prop del cementiri, de la badia. Arxiu Municipal d'Andratx (AMAN) / Fons Fotogràfic Rafel Ferrer (FFRF) / FRANCISCO UBILLA

Per un moll atapeït de restaurants de molts coberts passeja Rafel Oliver, “l’enciclopèdia d’Andratx”, com alguns s’hi refereixen. “La pressió urbanística no sols ens va portar a una desfeta ambiental, sinó també cultural”, diu l’editor de la revista municipal N’Alí, amb 37 anys d’història. “Et resumiré els meus sentiments amb un exemple. Vinc de fer una passejada de 30 minuts. I no m’he creuat amb ningú conegut. A quin poble veus que passi això? T’acabes sentint un extraterrestre”, afegeix. És la mateixa sensació que el seu íntim amic, l’escriptor Cristóbal Serra (1922-2012), l’altre gran cronista d’aquest racó de l’illa junt amb Porcel, va tenir en els seus darrers anys de vida. “Va estar anys sense venir. No reconeixia allò en què s’havia convertit el seu món. Li rompia es cor”, diu Oliver sobre l’autor de Diario de signos (1980). La seva tomba, al cementiri d’Andratx, està situada a 15 metres de la de Porcel, recorda Oliver.

La badia, amb el club de vela al fons, i grues a les muntanyes, a principis de juny de 2023.
La badia, amb el club de vela al fons, i grues a les muntanyes, a principis de juny de 2023.FRANCISCO UBILLA

“Vivir en aquel espacio solitario, era como encerrarse en un caparazón insonoro...”, va escriure l’observador, introspectiu i amable Serra. La seva ermitana caseta marinera enfront de la badia és avui un bar de copes.

Així i tot, l’esperit d’aquell ecosistema llegendari encara és latent. A les nits d’estiu, quan la bauxa fa omplir terrasses amb centenars de turistes que baixen de les mansions o des­embarquen dels iots, és fàcil distingir entre la multitud els descendents d’aquell món de llegendes. Porten la pell cremada de tantes hores a alta mar, les seves mans són amples i aspres, acostumades a traginar les cordes dels iots on treballen de mariners. Els anells de plata i els penjarolls de petxines, corall i dents de tauró els donen aires de pirata. Els seus cossos fibrats i ennegrits porten tatuatges d’animals marins i siluetes humanes en record dels amics aventurers perduts sota la Mediterrània. Amb el pas de les hores, quan la fosca més negra envaeix la badia, l’alcohol deslliga de les seves llengües tots els secrets i llegendes d’un mar de mites.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carlos Garfella
Es redactor de la delegación de Barcelona desde 2016. Cubre temas ambientales, con un especial interés en el Mediterráneo y los Pirineos. Es graduado en Derecho por la Universidad de las Islas Baleares, Máster en Periodismo de EL PAÍS y actualmente cursa la carrera de Filosofía por la UNED. Ha colaborado para otros medios como IB3 y Ctxt.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_