L’agressiva ambició del jove Porcel

La dècada dels seixanta, la primera etapa a Barcelona de Baltasar Porcel (Andratx, Mallorca, 1937 - Barcelona, 2009) és una cursa per assolir el cim de la fama literària. Pel camí hi deixa un reguitzell de topades, danys col·laterals de la seva ambició. El periodista i escriptor Sergio Vila-Sanjuán ho radiografia a El jove Porcel. Una ascensió literària en la Barcelona dels anys seixanta (Edicions 62; en castellà a Destino).

'El jove Porcel'

Sergio Vila-Sanjuán
Traducció de Ricard Vela
Edicions 62
368 pàgines
21 / @10,99 eu.

El llibre és una pacient recerca sobre qui va ser considerat el noi d’or de les lletres catalanes. El jove Porcel és un notable treball periodístic basat en l’arxiu del mateix Porcel, en una nodrida bibliografia i en les entrevistes que Vila-Sanjuán (veterà periodista de La Vanguardia) ha fet durant anys. El llibre s’endinsa en la joventut de l’escriptor i en les seves dues grans relacions sentimentals, però sobretot analitza la hiperactivitat porceliana dels anys seixanta. Apareixen diversos vessants de la personalitat de Porcel, però són les topades personals el que destaca de la primera evolució del personatge.

Porcel es va barallar fins i tot amb els seus dos padrins, el mallorquí Llorenç Villalonga i el català Josep Pla. Villalonga és qui projecta Porcel en el món de les lletres catalanes, però la confiança acaba passant factura. La primera topada es produeix amb la publicació el 1964 de La lluna i el Cala Llamp. Villalonga subratlla a Porcel que la novel·la li sembla pèssima. La correspondència entre els dos va pujant de to fins a perdre les formes. El 1965 es precipita el distanciament després del suïcidi d’Antònia Llodrà, amiga de Porcel. Vila-Sanjuán recorda els comentaris que Villalonga va fer en públic sobre la vida sexual de Llodrà, i també confidències que li va fer Porcel. Llodrà ho va saber i això l’hauria enfonsat encara més anímicament.

Durant el tardofranquisme, el catalanisme més combatiu ignorava Pla per la seva connivència amb el règim. Porcel va mirar de canviar aquest guió. Va fer mans i mànigues per rehabilitar l’empordanès. Van establir una relació d’amistat que es va trencar abruptament quan el mallorquí va assumir la direcció de la revista Destino el 1975, després d’adquirir-la Jordi Pujol. Pla, temorós d’una revolució després de la mort de Franco, enviava a Destino articles defensant la dictadura portuguesa i l’aixecament militar a Grècia. Porcel va deixar de publicar-li els textos i va partir peres amb Pla. Anys més tard, Porcel va admetre que es va equivocar.

La sèrie d’entrevistes a fons que va fer Porcel per a la revista, sota l’epígraf Encuentros, van ser un èxit pels aires de llibertat que van aportar durant la dictadura. El seu autor jugava fort a l’hora d’escriure-les, i això li va comportar més d’un problema. Camilo José Cela va ser un dels prohoms de la literatura que li va obrir les portes de casa seva a Mallorca. Porcel, de nou amb el suport de Villalonga, havia treballat a finals dels cinquanta a Papeles de Son Armadans, la revista que Cela va crear com a àgora de la intel·lectualitat espanyola de l’època. Cela es va empipar per com hi apareixia descrit, i va denunciar conxorxes entre el seu antic empleat i l’editor de Destino, Josep Vergés. Joan Miró també va ser un dels perjudicats pels Encuentros, tant que va rebutjar rebre Porcel i Pla al seu estudi de Mallorca.

Hi apareixen més conflictes, al llibre de Vila-Sanjuán, com ara la manca de connexió de Porcel amb la gauche divine o amb el crític teatral Joan de Sagarra. Aquesta interessant tensió que l’escriptor mallorquí manté amb l’esquerra intel·lectual hegemònica a Barcelona és un dels pocs aspectes escassament desenvolupats pel biògraf.

Potser el testimoni més clar que apareix a El jove Porcel sobre el seu ascens meteòric el va escriure Sebastià Juan Arbó. Porcel i Arbó eren escriptors i editors a Planeta. “La presència de Porcel al jurat del premi Planeta, vistos els precedents, està condemnada a ocasionar una crisi”, apunta Vila-Sanjuán. Porcel es va estendre en articles criticant la manca de renovació en la literatura del moment. La manera d’exposar-ho, amb la gosadia pròpia de la seva joventut, va despertar algunes animadversions, com ara la d’Arbó, segons va deixar escrit a les seves memòries: “No s’havia donat mai en ningú una escalada tan ràpida. Posseïa en veritat les condicions i en tots els sentits, començant pel físic; tot ho tenia adequat per a les seves ambicions, o ho fingia hàbilment”. Un personatge i una època ben retratats.