_
_
_
_
_

L’any de l’eufòria de la música en català

Per primer cop des de fa anys, el panorama musical segueix el ritme del món sencer, impulsat per nous grups i la viralització a TikTok

Programa musical Eufòria a Sant Joan Despí. Foto: Massimiliano Minocri
Programa musical Eufòria a Sant Joan Despí. Foto: Massimiliano MinocriMASSIMILIANO MINOCRI

El concurs televisiu Eufòria arriba a la final aconseguint una segona temporada d’èxit amb un format que, per a la televisió catalana, anys enrere hauria estat arriscat. Massa ambiciós, fins i tot. Però actualment el panorama no hi té res a veure. És innegable. Ens trobem al bell mig de l’explosió del sector musical català. Concretament, de la música pop, en tant que popular, que no sempre ha estat de referència en la nostra llengua.

El català sona, i ho fa com mai. S’enganxa, es viralitza, és bo, és banal i és horrible, i, el més important, no ens el podem treure del cap. I és que el panorama musical català, per primer cop des de fa anys, segueix el ritme del món sencer sense esbufegar: si vols ballar reggaepop, pots fer-ho en la teva llengua; si et ve de gust explorar alguna cosa semblant a l’hiperpop, també. Vols barras warras? Doncs prem el play. Sembla, fins i tot, que en mig de la globalització de la indústria musical haguem trobat una trampa per fer resistència ultralocal i que ens hagi sortit bé. Tenim un gènere pop ric, variat, actiu i escoltat. El duo The Tyets es cola a les llistes dels més escoltats a nivell nacio­nal, Julieta s’estableix en l’imaginari zènnial com la princesa del pop i festivals de la dimensió del Primavera Sound destaquen el debut de Júlia Colom a la seva programació. Tot això deixant l’espai necessari perquè no deixin de sorgir noves propostes en clau més indie, urbanes o experimentals. La música crida més música, i el català crida més català.

Cultura digital

Aquesta “revifada” del pop ha sorgit paral·lelament a una renovada cultura juvenil de la terra. I aquest camí conjunt, però, no és casualitat. Tot i que el català a les xarxes ha estat hiperactiu des de bon començament, semblava que no acabava de generar un espai propi per a les noves generacions, com sí que passava en altres llengües. Te­níem blogs, mitjans digitals i milers i milers de picabaralles en l’infern sense fi que és Twitter; el català no era precisament mandrós a les xarxes. Però és cert que aquesta activitat, que a la resta de món estava liderada pels més joves —generadors de llenguatges i maneres de socialitzar, com són els mems o altres convencions socials—, en l’àmbit català tenia lloc en un registre més adult, fins i tot professional. Molt periodisme i molta opinió. Faltava, per dir-ho d’alguna manera, la concepció d’internet com un espai recreatiu, d’oci i diversió, com un pati d’escola.

Final del programa musical Eufòria. Foto: Massimiliano Minocri
Final del programa musical Eufòria. Foto: Massimiliano MinocriMASSIMILIANO MINOCRI

És arran del confinament i amb la popularització de TikTok que comença el veritable boom de contingut en català. TikTok, originalment, funcionava d’una manera molt diferent de la resta de xarxes. Si a YouTube l’algoritme busca potenciar només aquelles plataformes que ja tenen una comunitat de fans estable, apostant pels views potencials, TikTok se centra a seleccionar contingut igual que un canal de zàping televisiu. L’aplicació treballa per viralitzar vídeos aïllats, molt diferents l’un de l’altre, perquè apareguin a la pantalla de l’espectador sense que els hagi hagut de buscar, així, sense necessitat de crear comunitat per participar en la creació col·lectiva d’una cultura digital. És més aviat un fòrum que no pas un firmament de microcelebritats i influèncers, un plantejament molt més propi del 2010. Per al català, que no havia acabat de crear xarxa en les primeres fornades de creadors de la dècada passada, això és ideal. I per a la televisió en català?

Igual que la llengua, els mitjans tradicionals també han aconseguit trobar una via de supervivència a les xarxes

Resulta que, igual que la llengua, els mitjans tradicionals també han aconseguit trobar una via de supervivència a les xarxes, que tot ho engoleixen. L’estratègia ha estat senzilla. Convertir les xarxes socials, totes, en la secció de comentaris dels programes respectius. Simplement, modernitzar allò tan antic i tan nostre de cridar-li a la tele. Avui dia la majoria de programes de ràdio o televisió són plenament conscients de com crear impacte a les xarxes. No hi ha programa que no generi estratègicament talls mirant que siguin potencialment virals per incentivar el xup-xup. Fins i tot, a l’hora de triar temes de debat o tertulians, es fa tenint en compte la discussió que generarà en algunes aplicacions, a vegades amb més intenció que a l’hora de triar el contingut que s’estarà produint al programa. Això podria explicar alguns fenòmens polítics estretament lligats a internet, com és el cas de l’alt-right o les cultures d’identitat mal dites woke. Però tornem a la música.

El fet que visquem una nova època daurada de la música en català, tant per les llistes d’èxit com per programes com Eufòria, és, sobretot, per les dinàmiques de les xarxes socials. Especialment, Eufòria ha sabut aprofitar aquest pati d’escola que és internet, aquestes ganes de cridar-li a la pantalla cada cop que no estem d’acord amb un jutge.

Però Eufòria no ha estat el primer programa a fer-ho. Aquesta sinergia entre mitjans tradicionals i noves vies la va saber explotar molt bé un altre concurs digital: Operación Triunfo 2017, que va generar un moviment sense precedents a les xarxes, va tornar a posar de moda un programa que passava sense pena ni glòria des de les primeres edicions i va catapultar a la popularitat bona part de l’star system espanyol de l’actualitat.

Televisió i xarxes

Què va fer diferent Operación Triunfo el 2017? No es tractava només d’oferir un producte d’entreteniment als joves. El format de concurs musical televisiu és, segurament, el més explotat de tots. I és més vell que l’anar a peu. A més de tenir un aplec de concursants especialment carismàtic o, almenys, memorable, el que va passar amb Operación Triunfo 2017 va ser que ens proporcionava una secció infinita de comentaris a Twitter. Oferia la possibilitat de generar comunitat, no com a creador, sinó com a fan. La conversa d’internet s’allargava prou perquè anessin sortint bromes, teories, mems i altres formes de crítica com una mena d’entreteniment secundari annex al plat principal, que era el programa.

La majoria de formats televisius i radiofònics actuals ho imiten: segons com, no veus el programa només pel programa, sinó per poder participar en la conversa que es genera al seu voltant. Per poder compartir els seus mems, les prediccions de futur i discutir amb algú, que mai fa mal. Aquí, Eufòria ha trobat la fórmula.

Actuació de la dotzena gala d''Eufòria' de TV3.
Actuació de la dotzena gala d''Eufòria' de TV3. captura de video

El programa és especialment actiu a les xarxes, presentant contingut que va molt més enllà del capítol setmanal. Als comptes d’Eufòria, els concursants passen a ser creadors de contingut, tiktòkers i instagràmers, que exalten la comunitat de fans a punt per comentar. Aquest factor humà —posar cara i ulls a la música— és especialment útil en el panorama dels concursos televisius.

Com podem valorar objectivament una cosa com la música? Podem tractar l’art com un partit de futbol, amb guanyadors i perdedors? O és precisament això el que ens atrau d’un concurs musical, la possibilitat de tornar-nos una mica hooligans? El cas és que els concursos sempre han format part del món de la música, sobretot de la clàssica, on històricament han estat part important de la formació de compositors i intèrprets. Com valores una cosa tan subjectiva com la bellesa? És banalitzar l’art, buscar maneres de mesurar-lo? De fet, el sabem mesurar? És clar que hi ha factors mesurables. El solfeig és un llenguatge que s’estudia durant anys i que de fet només fa de pedra de Rosetta per a l’harmonia, que queda més a prop de fenòmens de la física que de la paraula escrita. Podem jutjar, realment, una cosa que no entenem?

L’artista com a atleta

Els concursos són per als cavalls, no per als artistes. Així ho afirmava, segons l’imaginari popular, el compositor romanès Béla Bartók. I amb aquestes mateixes paraules em va consolar la meva mare després del meu primer concurs de violoncel, quan tenia quinze anys. No el vaig guanyar, òbviament. De fet, juraria que no vaig tocar gaire bé. Les normes del concurs demanaven que interpretessis dues peces, una de lliure elecció i una que fos dins el gènere del que es coneix com a “composicions virtuoses”. Per a la peça de lliure elecció, vaig tocar l’Elegia d’Enric Morera. Per a l’obra virtuosa, ni me’n recordo, del que vaig fer. Malauradament, la que comptava era la darrera.

Com demostra ‘Eufòria’, una de les claus per a la cultura catalana no és només parlar català, sinó aconseguir que se’n parli

Les composicions virtuoses es diuen així perquè requereixen la virtut de poder tocar molt de pressa, o bé molt fort, o ser capaç de fer alguna mena d’acrobàcia sobre l’instrument. Són aquelles peces que, més enllà d’una melodia sentida, pronunciada amb més o menys gràcia, ofereixen també una mostra de les capacitats estrictament físiques de l’intèrpret. Pot semblar una definició superfi­cial, però aquests passatges de dificultat tècnica, és a dir, virtuosos, en el món de la clàssica són els gols, i els gols guanyen partits.

Ara, malgrat el ressentiment pel premi que vaig perdre als quinze anys, la metàfora esportiva no és en va. La música té una part física, que és molt important. És inevitable que la hi tingui, ja que la música, al cap i a la fi, la fem amb el cos, sigui puntejant la guitarra, cantant o prement tecles a l’estudi de producció. Aquest estil virtuós, de capacitats tècniques, pot arribar a generar una emoció igual de profunda que un lento espressivo, i és la tensió de veure a algú altre, algú com tu, arribar a l’impossible. Hi ha un factor esportiu, en la música, que no podem obviar per molt que no acabi d’encaixar amb la concepció romàntica que tenim d’aquest art. La proesa física o intel·lectual és un dels factors que ens fan admirar un intèrpret. La fascinació per allò que no podem comprendre, encara més. El talent.

Formats com Eufòria se centren en una visió més esportiva de la música perquè humanitzen l’artista, el concursant, que deixa de ser geni per ser atleta. L’atleta, igualment admirable, resulta més proper al públic, que paradoxalment s’admira encara més veient que algú tan semblant, tan proper, pot ser tan bo en el que fa. Aquí el context de les xarxes socials pren el paper de grada d’animació, assolint la combinació perfecta entre cultura i entreteniment, contingut i discussió. Convertir la cultura en un partit que podem guanyar ha estat la manera de pensar que podíem fer-ho, i és que programes com Eufòria demostren que una de les claus per a la cultura catalana actual no ha estat només parlar en català, sinó aconseguir que se’n parli.

El programa en què es van escollir les tres finalistes d'Eufòria, l'Alèxia, la Jim i la Carla.
El programa en què es van escollir les tres finalistes d'Eufòria, l'Alèxia, la Jim i la Carla.captura de video

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_