Tacats de desig. Oci i erotisme a les Illes Balears (1940-1980), de Tomeu Canyelles: L’erotisme contra el règim

Tomeu Canyelles, que encara no ha fet els quaranta, ja presenta un full de serveis a la historio­grafia mallorquina de quantitat i qualitat remarcables. És un estudiós amb personalitat ben definida a l’hora de triar els temes: ha escrit sobre el punk mallorquí, sobre els picadors (els latin lovers que suposadament captivaven les turistes procedents del nord), sobre el nudisme o sobre figures tan singulars com Bonet de San Pedro o Chocolate, el nen gitano de vida intensa que va morir amb tretze anys. Canyelles és l’historiador d’una Mallorca que no és la del règim, ni la dels protagonistes de l’alta cultura, ni la de l’oposició clandestina. El volum que acaba de publicar, Tacats de desig. Oci i erotisme a les Illes Balears (1940-1980), és una nova incursió en aquest territori, però també una pujada de graó en l’ambició: és un estudi de més planes i una panoràmica d’angle més obert.

Les hores d’hemeroteca i arxiu arriben al lector amb un fil argumental que ens explica que les diferents formes que va adoptar el descobriment del cos i el desig (el ball, els bars de mala fama, la revista de varietats, els espectacles de streptease, el cinema de destape) van constituir una via important per qüestionar el poder nacionalcatòlic. Els primers anys després de la guerra queden retratats amb unes pàgines inicials d’entranyables citacions de bisbes tronats i articulistes erigits en apòstols de la decència. Després, la influència creixent del que ve de l’estranger, el turisme o les simples ganes de viure de la gent van obrint escletxes en un ordre que volia ser ferri. L’erotisme com a gran trangressor dels valors del franquisme.

Sobre aquest guió, Tacats de desig també és una desfilada de noms propis que el llibre recupera per a la memòria. Noms de locals que ja són mig mite, com Jack el Negro, Tito’s, Casa Vallès, Tagomago, el Globo Rojo, o també a Menorca, Trocadero o Mannix, i a Eivissa, Cova Santa o Ku. I noms de personatges de perfil tan suggeridor com la miss Maruja García, la cupletista menorquina Pilar Alonso, la stripper Sabina, el travesti Jimmy o l’actriu Eulàlia Sogorb. Per a molts de lectors que ja tenen una edat, noms com aquests o d’altres faran que sonin les notes de la nostàlgia.

La llista de noms propis dona una altra pista important: aquesta és una història protagonitzada sobretot per dones. És ben rellevant, a l’efecte, la caracterització inicial del nacionalcatolicisme com un règim profundament masclista. Les diatribes moralistes s’acarnissaven sobretot amb les dones: la idea eterna d’Eva com a incitadora del pecat. Canyelles construeix un relat en què les dones van obrint espais de llibertat al franquisme. Però té la intel·ligència de veure’n la cara problemàtica: la línia que separa l’empoderament de la cosificació no sempre és clara i, sobretot, no sempre és la mateixa per a tothom. L’any 1980 un grup de feministes van apedregar els vidres dels multicines Chaplin (un altre nom per a la nostàlgia…) i van escriure a la paret aquest missatge contundent: “No som objectes”.

Resulta ben valuós, finalment, el darrer capítol, una breu síntesi del que podria ser objecte d’un altre libre: com el sexe i erotisme guaiten per la literatura d’aquells anys. Dit d’una altra manera: com la narrativa de Baltasar Porcel i els que el van seguir (Guillem Frontera, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver i tutti quanti) pot ser llegida com una reacció, més o menys saludable, al clima de repressió sexual del nacionalcatolicisme. L’autor no ha estalviat hores d’hemeroteques ni hores de lectura de novel·les.

Tacats de desig. Oci i erotisme a les Illes Balears (1940-1980) 

Tomeu Canyelles 
Lleonard Muntaner Editor. 252 pàgines. 24 euros