_
_
_
_
_

Andreu Farràs: “La burgesia es queixa quan es crema la fàbrica, no els convents”

El periodista publica ‘Roses de Foc de Barcelona’, un recull de les explosions d’ira que van sacsejar Barcelona entre 1835 i 1937 i que van convertir la ciutat en un referent de les lluites socials

El periodista Andreu Farràs, sobre una pila de llambordes al centre de Barcelona el 29 de marzo.
El periodista Andreu Farràs, sobre una pila de llambordes al centre de Barcelona el 29 de marzo.Carles Ribas
Dani Cordero

S’ha parlat molt del seny català, però Marx, Engels, Kropotkin o Trotski també van subratllar la rauxa barcelonina i George Orwell va deixar escrit allò de “les llambordes dels carrers de Barcelona s’haurien de numerar. Així s’estalviaria molta feina a l’hora de fer i desfer les barricades”. El periodista Andreu Farràs (Barcelona, 64 anys) acaba de recollir a Roses de Foc de Barcelona (Edicions 62) els episodis més sagnants a la ciutat del període entre 1835 i 1937, amb un llarg epíleg dedicat a les protestes del 2019, posteriors a les sentències dels líders independentistes. Els factors que van desencadenar cadascuna d’aquelles explosions socials són diferents, però en el rerefons conflueixen la precarietat i el maldecap que generaven a Madrid.

Pregunta. Barcelona és una ciutat emprenyada?

Resposta. Durant els dos últims segles, Barcelona ha estat coneguda com la ciutat de les bombes, de les pistoles, de la Rosa de Foc... Històricament, ha tingut un ambient inflamable, sobretot quan estava encotillada per les muralles i allà dins hi havia unes fàbriques que contaminaven, uns carrers amb un clavegueram nefast, pisos petits, gent amb situació de pobresa, jornades inacabables de 12 hores… Era tan coneguda per protagonitzar la revolució industrial com per ser una ciutat revolucionària des del punt de vista sociopolític.

P. Però, per què Barcelona? Altres ciutats industrials patien de mancances similars.

R. Tota ciutat industrial tenia aquest component, però a dins d’Espanya, Barcelona era la capital de Catalunya i Catalunya era, juntament amb el País Basc, l’únic territori on s’havia produït la revolució industrial. A la resta d’Espanya no es produeix la revolució industrial i no es fa perquè a Madrid l’establishment s’hi negava en considerar que la indústria crearia un ambient revolucionari.

P. Bullangues, jamàncies, roses de foc, vagues generals... Què tenen en comú?

R. No és el mateix una bullanga del 1835, que és un conflicte que neix d’una desigualtat social, amb d’altres on hi ha altres fonts de conflicte, com la guerra carlina, o diferències entre empresaris i treballadors (la vaga de la Canadenca) o entre sectors diferents de l’esquerra, als Fets de Maig del 1937. Però hi ha algunes analogies, com la insatisfacció social existent, sobretot per les condicions socioeconòmiques. Bé, i a més a més, Barcelona s’ha emmirallat molt, sobretot, en París, en la Revolució Francesa, i en la resta d’Europa. S’ha emmirallat molt més amb París, amb Londres, amb Manchester, amb Alemanya i molt menys amb Madrid, que mai ha estat un exemple per a les elits catalanes i tampoc per al pensament revolucionari català.

P. Avui en dia tampoc?

R. No m’ho sembla. Potser alguna gent interessada a combatre l’actual situació de correlació de forces a l’Ajuntament i a la Generalitat dient que Madrid és un bon exemple.

Madrid mai ha estat un exemple per a les elits catalanes ni per al pensament revolucionari català”

P. Les elits empresarials i econòmiques s’aprofitaven d’aquells conflictes?

R. Al 1835 la burgesia només es queixa quan es crema la primera fàbrica de vapor, la Bonaplata, que és assaltada i incendiada, però mentre es cremen convents, no. Per què? Perquè, curiosament, el 1835 i pocs anys després, hi ha una desamortització i amb aquesta desamortització la burgesia es queda aquells convents cremats. I això fa, per exemple, que el Liceu, la Boqueria i la plaça Reial, entre d’altres, estiguin construïts sobre un antic convent cremat, que representava l’opressió de l’alt clergat, l’opressió dels ordes religiosos sobre el poble ras amb els seus privilegis d’antic Règim, i aquest incendi ja els va anar bé a la burgesia, fins i tot a la burgesia més moderada.

P. A ulls de Madrid, Barcelona era un maldecap.

R. Era una gran preocupació, tant és així que des del 1814, final de la Guerra del Francès, fins al 1900, un 70% dels anys Catalunya està sota estat de setge o amb les garanties constitucionals suspeses. I durant bona part d’aquest temps, tot i que els catalans representaven el 10% de la població d’Espanya, el 25% de l’exèrcit estava aquarterat a Catalunya. Em sembla molt indicatiu de com Catalunya ha pesat en la política espanyola.

P. L’any 1842, amb Espartero, el marquès de Rodil va a negociar la pacificació d’una bullanga i demana una rendició i submissió total. No sembla haver-hi molta voluntat de pacificació.

R. Depenia dels governs, que fossin moderats o més durs. En alguns casos, fins i tot, un mateix personatge, com el general Prim, fa bastonada i pastanaga: d’una banda bombardeja 5.000 cases i després es fa perdonar regalant la Ciutadella a l’Ajuntament de Barcelona i fa que s’enderroqui. Hi ha una constant que és el fet que salti el Govern d’Espanya o hi hagi una crisi governamental forta després d’una crisi. Passa amb la Setmana Tràgica, amb els Fets de Maig i, fins i tot, amb el 2017: la moció de censura que tomba Rajoy.

Des del 1814 fins al 1900 un 70% dels anys Catalunya està sota estat de setge o amb les garanties constitucionals suspeses”

P. La desconfiança de Catalunya respecte a Madrid comença en aquests 200 anys, malgrat el referent del 1714?

R. És difícil saber-ho. El 1714 pesa, però el temps ho va calmant. Aquesta desafecció neix a partir de la incomprensió per part de Madrid del que representa el regionalisme català, que al principi vol reformar Espanya. Durant la Setmana Tràgica hi ha unes quantes localitats que proclamen la República Catalana. La desafecció crec que pesa molt l’any 1898, és a dir, la pèrdua de les illes de Cuba. En canvi, a la Setmana Tràgica, quan curiosament no hi ha cap component catalanista, les autoritats de Madrid difonen que allò és un moviment separatista perquè les altres regions no s’afegeixin. Però allò era només una protesta antimilitarista.

P. Fins a quin punt aquestes revolucions són preparades o improvisades?

R. Són reaccions en un principi sobtades, improvisades, però que després diferents grups intenten treure’n profit. Al 2019 el Tsunami Democràtic sí que estava organitzat, però les barricades d’Urquinaona qui les va muntar? Allà hi havia una barreja de joves independentistes, de joves anarquistes i de joves nihilistes farts de la situació de precarietat.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Dani Cordero
Dani Cordero es redactor de economía en EL PAÍS, responsable del área de industria y automoción. Licenciado en Periodismo por la Universitat Ramon Llull, ha trabajado para distintos medios de comunicación como Expansión, El Mundo y Ara, entre otros, siempre desde Barcelona.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_