_
_
_
_
_
Barcelona
El que és cert, i en això hi ha consens, és que Barcelona està apostant per l’economia tecnològica i de coneixement.Carles Ribas

Barcelona o el complex de Madrid

La capital catalana pateix un cert pessimisme de la classe empresarial davant de la puixança econòmica i les polítiques de la seva rival històrica

Dani Cordero

Explicava Gaziel a Quina mena de gent som que, mesos després d’acabada la Guerra Civil, va topar-se a Brussel·les amb un amic a qui va preguntar com de devastada havia quedat Catalunya. La preocupació del periodista xocava amb la desvergonya del seu interlocutor, un “home de finances” que va respondre repreguntant-li si tenia el mapa d’Espanya al cap. L’astorament d’una persona informada com Gaziel devia ser majúscul. Però el conegut anava a la seva: “Ja deveu haver observat que la major part de les aigües importants de la península Ibèrica, amb la sola excepció de l’Ebre, corren cap a l’Atlàntic”. El periodista va confirmar amb el cap, probablement sense entendre res de tanta lògica. I el financer va rematar el joc: “Però no sé si heu comprovat també que la majoria de les pessetes que es fan a Espanya, així que hi ha pau, rodolen indefectiblement cap a Catalunya i la Mediterrània”.

El conegut de Gaziel tenia raó. Durant dècades les monedes van continuar rodolant cap a Catalunya malgrat el franquisme, gràcies al fet de ser la locomotora espanyola per la superioritat industrial. Però aquelles vaques grasses i sobretot aquelles mostres de supèrbia s’han extingit.

Al llarg de les dues últimes dècades les coses han canviat tant que els financers a Barcelona cada cop són més difícils de trobar. El cofoisme ha estat substituït pel pessimisme, si no el derrotisme, de la mateixa manera que la indústria ha estat fagocitada pel turisme, més popular però menys rendible. L’elit empresarial fa uns anys denunciava els perniciosos efectes del procés independentista (amb les seves distraccions i manifestacions) i avui són els governs d’esquerres, amb Ada Colau com a punta de llança, els protagonistes del malson que diu patir. Una angoixa que il·lumina també amb força un complex: molts d’ells han quedat captivats per la força puixant de Madrid com a constatació de la decadència, la paràlisi o l’empetitiment relatiu de l’economia catalana, segons qui ho miri.

Un industrial de gairebé 80 anys que ha trepitjat les catifes del poder madrileny ho explica així: “La sensació és que la batalla està perduda; fa 30 anys érem els reis del mambo, els envejats, a qui demanaven consell i l’exemple a seguir. Des de fa 12 no comptem, i si vols alguna cosa has d’estar a Madrid, allà hi ha els ministeris i el poder”. Una part del poder guanyat a Madrid s’explica amb una dada de l’INE: l’any passat concentrava 433 empreses de més de 1.000 treballadors. Catalunya només en tenia 203, i és difícil trobar-ne d’estratègiques amb forma de campions nacionals. Potser queden el fabricant d’hemoderivats Grifols i el gestor de torres de telecomunicacions Cellnex, sense oblidar la Fundació La Caixa i CaixaBank, en aquest últim cas a cavall de Barcelona, Madrid i València (on té la seu des de la tardor del 2017). També és cert que la predominança de la petita i mitjana empresa sempre ha estat un fet (o una por) diferencial català, tal com va sentenciar José Manuel Lara amb la frase: “Molt empresari català prefereix una botiga al passeig de Gràcia que el 10% d’El Corte Inglés”.

L’any passat Madrid tenia 433 empreses de més de 1.000 treballadors, Catalunya només 203

El 2017 del referèndum independentista, el producte interior brut de la comunitat autònoma on s’aixeca la capital d’Espanya va superar per primera vegada el de Catalunya. És el resultat d’una tendència continuada des de fa gairebé tres dècades amb motius ben diversos. Des de la concentració a les grans metròpolis d’una economia desindustrialitzada basada en les finances i els serveis que ha obligat a desconstruir la tradició econòmica catalana, fins al model radial espanyol i l’efecte capital d’Estat que, a còpia de fortes inversions i capacitat per repartir recursos públics, ha acabat convertint Madrid en una màquina molt ben greixada per la qual han de passar la resta d’economies regionals. Així és malgrat la descentralització pròpia del desenvolupament de les comunitats autònomes que va dur la democràcia.

La derrota en la batalla d’aquestes xifres, als ulls de directius i empresaris, es completa amb els diferents models polítics imperants: el liberal que representen la presidenta Díaz Ayuso i l’alcalde Martínez-Almeida, els més esquerrans de Pere Aragonès i, sobretot, de l’alcaldessa Colau. Madrid ofereix facilitats per des­envolupar projectes, disposa d’una inabastable capacitat d’hectàrees per créixer i d’una fiscalitat regional baixa que rebla el clau de la seva capacitat d’atracció respecte de la resta de comunitats autònomes. Catalunya es veu com la comunitat de les traves administratives, els impostos alts i els agres debats quan hi ha una inversió sobre la taula, amb l’amplia­ció de l’aeroport com a últim exemple, amb un punt a favor en termes socials: gasta un 48% més en despesa social que Madrid.

Aeropuerto El Prat
“Que el Govern no tingui un plantejament sobre què s’ha de fer amb l’aeroport és flagrant”, diu Elena Massot, consellera delegada de Vertix. Carles Ribas

“L’ambient entre l’empresariat no és optimista, ningú no té la sensació que Barcelona sigui ara mateix una ciutat pronegocis. El problema és que sempre hi ha un no d’entrada”, apunta Elena Massot, consellera delegada de la promotora immobiliària Vertix. Exemplifica en dos fets la suposada paràlisi catalana i barcelonina. Un: “Que el Govern no tingui un plantejament sobre què s’ha de fer amb l’aeroport és flagrant”. I dos: “Hi ha coses a Barcelona, com la neteja o la seguretat, que es poden arreglar, però el que no recuperarem seran projectes que ens posicionaven i als quals es va dir que no, com és l’hotel Four Seasons”, que ha acabat instal·lat a Madrid.

“Existeix una acció hostil cap a l’activitat privada, i aquesta mentalitat s’hauria de canviar”, demana el codirector general d’Abacus, Salva Garcia, que ha endegat el grup Catalunya sense Límits per incentivar la col·laboració publicoprivada. Garcia no amaga que “a Madrid és molt més fàcil desenvolupar l’activitat econòmica, però no podem utilitzar Madrid per criticar Barcelona, de la mateixa manera que hi ha gent que utilitza el tema de la decadència per atacar el procés o Colau”.

En el debat Barcelona-Madrid pots dir una cosa i la contrària i sostenir-les totes dues amb dades, adverteix un empresari. Punt de vista i ideologia poden canviar una mateixa fotografia. La mirada de Giacomo A. M. Ponzetto, professor d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra i investigador al Centre de Recerca en Economia Internacional, n’és un exemple. “No veig cap evidència clara que [a Madrid] li vagi millor en termes econòmics. Per exemple, en els cinc anys anteriors a la pandèmia (2014-2019) els comptes regionals de l’INE presenten una taxa mitjana de creixement del PIB del 4,46% per a la província de Barcelona i del 4,48% per a la província de Madrid; o pel que fa al PIB per treballador, l’evolució és de l’1,22% i l’1,24%, respectivament. Per tant, no està clar que els empresaris tinguin raó per ser pessimistes amb Barcelona respecte de Madrid”, matisa, i explica: “No sembla estrany que [els empresaris] se sentin més en sintonia amb els governs de la dreta a Madrid que els governs d’esquerres a Barcelona”.

“Des de fa 12 anys no comptem, si vols alguna cosa has d’estar a Madrid, allà hi ha els ministeris i el poder”

L’economista Miquel Puig acaba de publicar La ciutat insatisfeta, sobre la Barcelona que ell ha viscut des de múltiples angles. Es nega a assumir que la segona ciutat espanyola hagi entrat en una etapa de decadència, però assumeix que viu un cop de realitat. “Hi ha desconcert i victimisme dels líders polítics i econòmics, el gran problema és que dubtem, i ens estem quedant una altra vegada encotillats per les muralles de la ciutat, hem arribat a les nostres costures”, diu. La Mediterrània, part de l’èxit global de la ciutat, és alhora límit infranquejable mentre per l’altra banda tampoc hi ha espai disponible per créixer. L’encotillament barceloní xoca amb l’expansió madrilenya. “No podem ser tan grans com Madrid”, constata Puig, que veu en l’ambient barceloní un retorn al negativisme de sempre: “Excepte entre el 1992 i l’any 2000, els catalans sempre s’han autoflagelat. Són pessimistes perquè volen ser els primers i hi estan obsessionats, i sort d’això, perquè si no no seríem els segons: seríem els quarts”.

Helena Guardans, membre d’una de les granítiques nissagues barcelonines (és neta de Francesc Cambó), es nega a parlar de decadència però sí de “certa paràlisi” i de manca de lideratge polític, perquè en la seva opinió ni hi ha objectius a llarg termini ni s’han sabut teixir complicitats amb els empresaris. Segons ella, presidenta de l’empresa de telemàrqueting Webhelp, la “ràbia” que senten empresaris i directius s’explica per una de les grandeses de la ciutat: “Barcelona té una cosa que no tenen altres llocs, i és la implicació de la seva gent, de la seva societat civil. Ens volem sentir orgullosos de Barcelona perquè ens la sentim nostra. Mirar-nos sempre a Madrid? No em sembla gaire interessant”.

“No ens hem de comparar amb ningú, tenim uns actius que no té ningú més. Els barcelonins tenim un problema d’autoestima”, explica Pau Relat, president de Fira de Barcelona, que recorda la sorpresa incrèdula amb què el màxim responsable del Mobile World Congress, ­John­ Hoffman, respon cada vegada que se li pregunta sobre els dubtes de la ciutat. El que és cert, i en això sí que hi ha consens, és que Barcelona està apostant per l’economia tecnològica i del coneixement, àmbits en què pot despuntar a Espanya sense ombres. “L’únic que aguanta a Catalunya són les empreses exportadores i altres empreses que no xoquen amb el poder de Madrid”, sentencia l’economista de la UPF Albert Carreras. Però falta una proposta a mitjà i llarg termini.

Els ulls miren els polítics, a qui els empresaris acusen amb la boca petita de no tenir ni la preparació ni la valentia suficient de prendre mesures que puguin ser impopulars. Narcís Serra, que va ser alcalde, vicepresident del Govern espanyol i president de Catalunya Caixa fins a la seva desaparició, posa en l’empresariat part de la culpa. “Cal lideratge polític i empresa­rial. El procés ha debilitat l’existència de líders capaços de negociar a dreta i esquerra. Pere Duran Farell era un empresari exemple en aquest aspecte, i és el que ens falta. Hem d’esperar una onada de gestors d’empreses de 40 anys que estiguin formats en la nova economia que assumeixin el repte”, diu un home que confia que la davallada de Barcelona sigui una qüestió “cíclica”. La recuperació, està convençut, dependrà, de la política i sobretot de l’“autoconfiança”. Potser com la desinhibida de l’amic de Gaziel.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Dani Cordero
Dani Cordero es redactor de economía en EL PAÍS, responsable del área de industria y automoción. Licenciado en Periodismo por la Universitat Ramon Llull, ha trabajado para distintos medios de comunicación como Expansión, El Mundo y Ara, entre otros, siempre desde Barcelona.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_