Un oblit ple de gelosies
Efemèrides recents serviren per revalorar a ulls d'avui l'obra de Josep Pla o de Jacint Verdaguer. Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau (Barcelona, 1894-1961) encara espera. El 50è aniversari de la seva mort, d'abans d'ahir, tampoc no haurà servit. El catedràtic de filologia catalana de la Universitat Pompeu Fabra i curador de l'obra completa de l'escriptor, Narcís Garolera, segueix sense divisar a l'horitzó ni una sola tesi doctoral sobre l'autor de Vida privada. Negociacions de darrera hora des de la conselleria de Cultura intenten que el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) programi alguna obra del gran dramaturg, oblidat aquesta temporada. A les llibreries, excepte un estudi d'un nord-americà que sembla talment extraviat, el buit és notable, tret de la flama de l'obra completa que manté Tres i Quatre i que aviat donarà el 20è llibre. Que hagi de ser una editorial valenciana qui publiqui l'obra d'un autor tan barceloní com Sagarra, ja fa pensar. "El fill no va arribar a cap acord amb dues de les editorials més importants de Catalunya i no només va ser per diners", puntualitza Garolera.
L'estudiós, com també fa el periodista Lluís Permanyer a la biografia Sagarra vist pels seus íntims (La Campana), parla de "mesquinesa moral" i de "gelosies" per intentar explicar-se l'oblit. Un repàs a alguns episodis de la riquíssima vida de Sagarra ajuden a trobar causes i efectes de l'amnèsia.
"Fuma ros i agafa taxis". Pell blanquíssima, bastó de luxe; vestits de sastre de firma, generalment anglesos com les sabates; camises i corbates de seda que es canviava cada dia; mitjons comprats de 10 en 10; classes d'esgrima; jugador de bridge, pòquer i ruleta; un fix a la terrassa del Colón, a l'Ateneu o al Gambrinus, amb el seu picón preferit o el whisky o el Pernod; tres mesos d'estiueig, dues minyones i el nen, als Jesuïtes... Sí, Sagarra no s'estava de res i fins que es va enamorar i després casar amb Mercè Devesa tenia un punt d'exhibicionisme snob que segurament era més un mecanisme de defensa d'un tímid que una altra cosa. Venia de família aristocràtica rural i va ser home d'èxit des del principi. Es guanyava molt bé la vida: la seva obra, especialment el teatre, va anar sempre com un tro, tant abans com després de la guerra. "Escrivia en català i guanyava diners, això era difícil de perdonar perquè la majoria no podia fer-ho", recorda avui Garolera. És la frase que s'acostuma a atribuir a Pla: "Fuma ros i agafa taxis". Tots els defectes possibles. Comença l'enveja.
Teatre d'èxit, memòria traïdora. "Sagarra era mol astut. Com a dramaturg, va aportar el poema dramàtic, síntesi del teatre poètic amb el bo i millor dels Soler, Guimerà, Rusiñol i Iglésias amb el millor també dels Shakespeare, Molière, Valle-Inclán... I hi afegí un polsim de novetat, però sense traspassar la ratlla vermella de la moralitat admesa; tot això, acabat amb un happy end fet de penediment i perdó, va fer que el teatre de Sagarra fos ideal per al públic català més acomodatici". La fórmula l'apunta el doctor en filologia catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona Francesc Foguet, que no dubta a assenyalar L'Hostal de la Glòria (1931), El Cafè de la Marina (1933) i La Rambla de les floristes (1935), com les tres peces majors del teatre sagarrià.
Tots són èxits rotunds, i ho escriu amb una facilitat espaterrant: La Rambla de les floristes, recorda el seu fill Joan de Sagarra, la girba en només quatre nits (la novel·la Vida privada, de 1932, en dos mesos). Fins i tot Pla, ja al seu llibre Coses vistes, li recrimina que ho faci tot tan fàcil i de pressa: "En Sagarra fa un drama en tres dies. Acte per dia. Per què no ho fa en quatre?" Consell o envejós retret? En qualsevol cas, Sagarra també va ensopegar, a finals dels anys 40, amb obres com La fortuna de Sílvia (1947) o Galatea (1948), més modernes i existencialistes. "Tornat de l'exili, Sagarra serà captiu de la seva fórmula i del seu seguidor. Entre la dictadura i la degradació del teatre comercial, el públic no està preparat per experiments i per això ell torna al poema dramàtic més demodé. Una llàstima: hauria pogut ser un dramaturg de primera fila en el teatre universal, però, per mandra, desídia, estratègia o negoci, va fer el que li reclamava el públic". Permanyer apunta: la botiga del seu teatre, ve a dir, és l'única que li permet viure durant el primer franquisme, en no poder sortir-se'n amb els llibres i el periodisme. No podia fer experiments.
En qualsevol cas, Sagarra monopolitza el fervor del públic i aquesta popularitat es traduïa en èxit i diners. I això feia mal a gent com Carles Riba, més elitista i minoritari, que la passava magra. Aquesta remor es va anar filtrant al seu cercle. I a crítics influents com Joan Triadú i Joaquim Molas. I, en la cadena, l'efecte arribarà a "generacions de professors deformats per la universitat que ja no difonen Sagarra: això explica la seva minsa presència avui a instituts i universitats i, en conseqüència, a les llibreries", diu Garolera.
L'estocada final arriba el 1954, quan Sagarra es treu de la butxaca (en només set mesos!) un dels llibres cabdals de la narrativa catalana de tots els temps: les Memòries (1954). Quedava dinamitat l'statu quo literari català del moment. "Això no s'ho esperava ningú —diu Garolera— perquè Sagarra estava encaixat en els versets i el teatre. Tinc la hipòtesi que aquest llibre, elogiat sense reserves arreu, és el que obliga Pla a fer el do de pit, que es traduirà en el Quadern Gris de 1966".
Catalanista o franquista? "Sí, la qüestió política també havia de sortir i se'l considera, per alguns actes, un home poc catalanista", resumeix Garolera. No tot és tan clar. Els anys 30 col·laborarà a les campanyes electorals de la Lliga de Francesc Cambó; i per la República, militarà a ERC. Per la guerra civil, es dedicarà a salvar gent de la voràgine roja; des d'una germana monja a ajudar a amagar al periodista Josep Maria Planes. Els anarquistes de la CNT-FAI el buscaran i haurà de fugir de Catalunya. A l'exili viurà les dues cares de la moneda: mentre la Generalitat, via Josep Tarradellas i Joan Puig i Ferrater, li facilita diners i mitjançant els seus contactes aconsegueix passar-se mesos en un viatge de nuvis pels mars del Sud (d'on sorgiran La ruta blava i Entre l'Equador i els tròpics), els seus germans es van desentendre d'ell a l'hora de tornar el 1940. Va ser Carles Sentís i un nebot de l'escriptor capità franquista els que, gràcies a l'esforç reclutador de la seva dona, va aconseguir que pogués tornar a Catalunya.
El seu retorn el 1940 era un senyal d'esperança i d'exemple. Se'l veurà a sessions clandestines de l'Institut d'Estudis Catalans i a la Comissió Abat Oliva per a l'entronització de la mare de Déu de Montserrat. O, com ha descobert més recentment Garolera, deixarà caure versos contra l'estraperlo, els traïdors o els afusellaments al llarguíssim (16.000 versos, 25 mesos de feina) El poema de Montserrat, que seran censurats.
Cansat de retrets i forçat parcialment per les necessitats econòmiques, Sagarra anirà deixant la resistència política catalanista i acabarà essent nomenat conseller de la Sociedad General de Autores, que l'obligarà a anar molt a Madrid; farà el pregó de les festes de la Mercè en castellà i començarà a col·laborar a la revista Destino (1951): els atacs dels ribians creixeran. I encara més quan rebi la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio (1961) i l'escriptor visiti Franco per donar-li les gràcies. Un darrer atac des de la mateixa Destino on col·laborava on es defensava Pla com a gran escriptor que tenia la revista el va fer plegar i pensar-se de marxar a Roma, que la malaltia i posterior mort avortà.
Traduir per menjar. "Cambó ens ha enredat a tots", deia Sagarra als de casa a partir de 1945. Es referia al tema polític, és clar, però l'industrial i polític havia fet molt per ell. D'entrada, des de 1935, li pagava la traducció de la Divina Comèdia de Dant. "No és una versió erudita, sinó una obra poètica", argumentava ja a l'inici el traductor preveient, segurament, les crítiques que rebria, malgrat tenir gairebé tot el diccionari Fabra al cap i dominar més de 600 noms d'espècies d'aus. Acabat aquest suport vindria, el 1942, la traducció de les obres dramàtiques de Shakespeare, que en aquest cas pagaria Fèlix Millet. Sagarra, sempre, aconseguia mecenes, un altre element de discòrdia entre l'intel·lectualitat catalana i ell.
L'obra i l'esperança. A la Biblioteca de Catalunya està en procés de catalogació un poema circumstancial, inèdit, adquirit fa poques setmanes, que el poeta, el gener de 1932, dedicà a un amic seu del Segrià, Josep Maria Fontanals, amb motiu que aquest l'havia convidat a una cacera. "Una matinada freda..." comença l'original, d'un foli, i que fa il·lusió als responsables del centre perquè "costa trobar coses de Sagarra al mercat d'originals". És una mostra més de l'interès que té l'obra de Sagarra, que desperta entusiasmes com el de Garolera, que treballa en un manuscrit inèdit amb un centenar de sonets, compost per Sagarra als 16 anys i titulat "De l'hort de Mnemosyne" i que es conserva, a l'Institut del Teatre. Garolera mateix, amb experts com Carme Arnau, Permanyer, Anton Maria Espadaler i Josep Maria Espinàs, participaran a la jornada d'homenatge a Sagarra que el 27 d'octubre tindrà lloc a l'IEC. Allà parlaran del Sagarra etern: el de La ruta blava, Vida privada, les Memòries, l'articulisme, el de Cançons de rem i de vela... Fins i tot, Foguet proposa, per si algú vol recuperar alguna cosa, l'estrena de La màscara (1925), peça teatral moderna de Sagarra: "Carrega les tintes contra el fariseisme i el cinisme dels especuladors amb els diners i la moral d'altri. És un tema ben vigent, oi?". Per obra, que és el que val, no quedarà. Sagarra, doncs, encara espera.
