_
_
_
_
_

"La literatura pertany a la meva vida de 'zombi"

Imma Monsó (Lleida, 1959) volia amb l'obra que acaba de treure, Una tempesta (La Magrana; RBA, en castellà, traduït per ella mateixa), fer una història d'acció. "La veritat, no ho he aconseguit", admet. Millor, perquè així la seva cinquena novel·la torna a oferir un reguitzell de personatges sensibles però comprensibles, metòdics d'alguna manera, on reaccions i comportaments són fruit del que han estat girbant dins del seu cap, però també per la marca del destí, gairebé inevitable. En qualsevol cas, són sempre gent ben versemblants i potser aquest sigui un dels seus grans atractius.

Així ha anat girbant Monsó una de les veus narratives més sòlides de la literatura catalana d'avui. El marc que utilitza ara és el d'una escriptora que ha d'anar a fer una conferència a un poble del Pirineu, trajecte vital per on es creuarà un seguidor incondicional, un jove que fa parapent i un accident a la carretera que acaba amb un mort, parent d'algú que en principi hauria de ser a la conferència de l'escriptora.

"La literatura ha de plantejar preguntes; on si no buscar la rebotiga de les coses?" "Seria interessant analitzar el paper de xaman de l'escriptor avui"
"Seria interessant analitzar el paper de xaman de l'escriptor avui"

"Jo no sé per qué escric el que escric; la protagonista del llibre escriu dormint, clara metàfora del fort pes que té el subconscient en la meva obra", admet Monsó. Però alguna intenció última deu tenir, no? "No, no n'hi ha d'intenció: la prova és la diversitat de lectures que s'està fent de la meva obra; jo no en tinc la clau. Per això no hi ha lectura traïdora, la veritat és que no entenc com un escriptor pot queixar-se, per exemple, que una pel·lícula hagi traït la seva novel·la".

Però, digui el que digui, la seva narrativa és de les que porta de tant en tant a tancar el volum i pensar uns segons amb l'actitud d'aquell o aquell altre personatges, en uns temps on sembla que la majoria de lectors volen respostes, no preguntes. "Crec que sempre esperes que un llibre et digui coses, que et creï certes inquietuds; la narrativa ha de plantejar preguntes; no hi ha cap lloc més; si la literatura renuncia a aquesta funció perdrà molt del seu sentit i funció social; on anar a buscar si no la rebotiga de les coses?".

No s'atreveix l'autora de Tot un caràcter (2001) a dir que Una tempesta pugui significar un trencament en la seva trajectòria, però sí que apunta coses. "Fins ara els meus llibres han portat una càrrega autobiogràfica molt dura; en aquest, hi ha menys exercici d'exorcisme que als anteriors, ara m'agradaria obrir-me una mica més cap a la fantasia, però em surt més amb nens perquè amb adults és evident que no em surt encara. I tot sense perdre un estil, que és el que jo vull trobar sempre en un autor".

És molt problable que aquesta evolució - "he tornat a disfrutar escrivint, com en les meves primeres novel·les"- reflecteixi també un estat anímic de l'autora. La protagonista reflexiona un cop: "Quant de temps fa que a mi no m'impressiona res ni ningú! Impressioneu-me, impressioneu-me d'una vegada; impressioneu la pedra!". I el lector no pot evitar fer el paral·leisme amb qui va haver d'escriure Un home de paraula (2006) per tal d'exorcisar la mort del seu marit. "Un ha passat per moltes coses a la vida; a vegades cal un procès de mineralització d'un dol", deixa anar amb el seu fil de veu, sense saber un si fa referència a ella mateixa o a la seva criatura.

Molts més temes, clàssics monsonians, van apareixent per Una tempesta : la por ("la conec: és allò del futur, el patiment pels que estimes"), el destí ("si no és una novel·la de gènere, ha de sortir; hi ho fa des de la meva primera, però aquí està més parodiat, crec")... I dos de nous; el primer, els límits de la veritat i si cal dir-la sempre: "És clar que té sentit endarrerir-la com fan els meus personatges o ocultar-la; no sempre cal dir-ho tot a la vida; hi ha qui no la vol saber, jo això ho he viscut; tampoc es tracta d'encarregar-se del destí d'un altra; però la veritat, oculta o no, és un valor en ella mateixa".

El segon ítem el proporciona el gairebé duel entre l'autor d'una obra literària i el seu públic. "A les presentacions de llibres, especialment als pobles, on hi ha més espontaneïtat, he viscut de tot: des que ningú obri la boca al revés, a no haver d'obrir-la jo perquè m'expliquen tota la seva vida o busquen explicacions de coses que jo no puc explicar; allò es converteix moltes vegades en teràpies de grup. Seria molt interessant analitzar el paper de xaman de l'escriptor a la societat actual, com diu Albert Sánchez Piñol", comenta Monsó, tot citant un dels seus autor afins, juntament amb Sergi Pàmies, Mercè Ibarz i Ramon Erra.

I com ho porta, això del xamanisme? "Doncs ho passo fatal, la veritat; insisteixo en què l'acte d'escriure, en el meu cas, és tremendament irracional; la responsabilitat que et deposita el lector és brutal. Quan em diuen 'M'ha ajudat molt', jo no sento res; me'n sento ben distant, ho lamento; la literatura, els llibres, pertanyen a la meva vida de zombi, escric en un estat de trànsit, per dir-ho així".

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_