Argonautes del teatre català
El cant de les sirenes. Petita crònica del teatre independent a Catalunya (1955-1990)
Josep Maria Muñoz Pujol
Edicions 62
368 pàgines. 22,50 euros
El degoteig de memòries sobre els anys de la resistència antifranquista i de la represa paleoinstitucional de la cultura catalana ha fet conèixer aspectes fins ara poc o mal coneguts de la història recent. En l'àmbit de les arts escèniques, a més dels escassos estudis o assaigs, la construcció de la història teatral reclama urgentment tot un esplet de memòries -sempre parcials i subjectives- més o menys properes als fets rememorats. Com la que ha bastit el dramaturg Josep Maria Muñoz Pujol a El cant de les sirenes, crònica que va molt més enllà del teatre independent.
Des de l'evocació de la solitud sentida a Londres el 1953, en què decideix dedicar-se a escriure, fins a la confessió del postfaci, en què reconeix que el guia la nostàlgia, Muñoz Pujol fa un relat molt personal de més de quatre dècades de teatre català. Sense subterfugis, en qualitat d'"espectador serè", el narrador ha exercit el dret a establir intensitats i durades a cor què vols, a situar el punt de mira en llibertat o a marcar distàncies iròniques cap a l'objecte de rememoració. Així i tot, ha comprès també que calia projectar la trama de la vivència personal en la de la peripècia col·lectiva perquè l'enllaç adquirís una dimensió categòrica.
Des d'aquesta perspectiva, Muñoz Pujol aporta la seva interpretació de les fites més rellevants del període: del camí, llarg i tortuós, que va de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona al Teatre Nacional de Catalunya, tot passant per l'operació Off, el TNB... Al costat d'aquests moments estel·lars, apuntalats en referents i contrapunts, la memòria s'atura a retratar-ne amb agudesa els protagonistes més conspicus (de Frederic Roda a Josep Maria Flotats) o a esplaiar-se en digressions tangencials memorables -com les dedicades a Carles Riba, Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu, Albert Boadella i, molt especialment, Ricard Salvat- legítimes i pertinents.
L'autor d'aquesta petite histoire es basa no tan sols en els records personals, molt vívids i precisos, sinó també en l'aferrall que li ofereixen els documents, els testimonis o els historiadors i crítics del teatre. El símil dels argonautes -els pioners de l'escena independent- que s'embarcaren a la recerca del velló d'or, tot seguint Jàson-Salvat en l'aventura, il·lustra de manera figurada el procés traumàtic de professionalització i institucionalització del teatre català. Al costat dels qui es deixaren temptar pel cant de les sirenes i dels qui s'aprofiten ara dels rèdits, hi ha els qui naveguen a la deriva en la mar del rancor.
El repte de construir la memòria d'aquells anys té el valor de mirar-s'ho amb una equidistància col·lateral, un punt satírica i prou oberta per fer el balanç d'una època, d'una cultura i d'unes individualitats o d'uns grups que van incidir-hi directament. Venint de Muñoz Pujol, la prosa deixa aflorar una cosmovisió reposada i escèptica, higiènica, i aconsegueix sovint una notable tensió narrativa que és d'agrair. Al capdavall, El cant de les sirenes és molt més que una "petita crònica" del "teatre independent": pot considerar-se a dreta llei -citacions asistemàtiques i prolixes a banda- una aportació necessària a la memòria escènica i cultural dels anys decisius d'un país que cada cop esdevé més invisible.
