Mons de ficció
Joan Ponç (Barcelona, 1927-Saint Paul de Vence, 1984) és un dels representants genuïns de Dau al Set, potser el més personal, inventiu i autèntic. Però per a un artista trobar el bon camí de molt jove no deixa de ser un inconvenient perquè, si és inquiet, pot caure en giragonses tortuoses. Ponç va fer el millor de la seva producció quan tenia vint anys, amb unes obres que encara avui despunten i són tan modernes que semblen acabades de fer. Després, a la inversa dels seus companys d'aventura, no va abraçar l'abstracció informal i es va mantenir en el camp de la figuració. I com que aquest àmbit quedava al marge de la modernitat normalitzada s'hi va moure de forma irregular fins que va tornar a recuperar el fil de la màgia inicial presa ja llavors d'un cert manierisme afectat i molt menys bàrbara. Un periple estilístic paral·lel a la pròpia trajectòria vital de l'artista, amb llargues estades al Brasil, Catalunya i el Sud de França. Si Tàpies va ser mimat dels anys cinquanta en endavant, Ponç va ser deixat de banda sovint. Finalment va trobar el marxant madrileny Gereta i el va difondre amb èxit per Alemanya. Un cop mort, i passat el reclam de l'Europa central, Ponç ha tornat a quedar orfe i a ser gènere habitual de galeries antiquàries. Gothsland presenta ara una monogràfica del pintor, una mica dispersa, a partir dels fons propietat de la galeria, amb obres crepusculars del final dels anys quaranta i els primers cinquanta -sens dubte les millors de la tria malgrat l'excés de vernís- fins a una desconcertant natura morta del 1974.
Després de quinze anys de no exposar a Barcelona, Ramiro Fernández Saus (Sabadell, 1961) presenta la producció més recent a la veïna René Metras, que curiosament comparteix el número de carrer amb Gothsland i havia estat durant molts anys la galeria de Ponç. És llàstima que l'exposició de Ramiro Fernández, ben penjada com està, no ocupi tot l'espai de la galeria perquè una part s'ha dedicat a presentar obra gràfica internacional del rebost del desaparegut marxant Metras. Ja se sap, en temps de crisi s'ha d'aprofitar qualsevol possible ocasió per mirar de vendre.
Si el món oníric de Ponç es mou folgat en la foscor i les tenebres, el de Ramiro Fernández busca cada vegada més la claror. És un món introvertit, de ficció, miratge i somni, ple de personatges peculiars que van d'un quadre a l'altre i busquen viure bé i fugir de la tragèdia malgrat que, alguna vegada, hi topin de forma escadussera. Com el primer Ponç, Ramiro Fernández també vol ser primitiu i directe, però no se situa com ell en la tradició crepuscular i còsmica que va d'Urgell a Dau al Set passant per Miró i Dalí sinó que se n'inventa una, prenent a la carta de la història de l'art tot allò que pot identificar amb els seus interessos estètics. De Caspar David Friedrich a Henri Rousseau, de Pietro Longhi a l'uruguaià Pedro Fígari, de Maruja Mallo a Guillermo Pérez Villalta o Dis Berlin.
A l'inrevés de Ponç, Ramiro Fernández no va trobar fàcilment el camí ral. Hi ha arribat passant per un periple de depuració, ben orientat però lent. A poc a poc i amb bona lletra, ha creat una iconografia personal i diàfana, acompanyada per un gran sentit de l'humor, la ironia i, sobretot, de l'estètica. I també per un ofici savi i primmirat que no cau en el virtuosisme prepotent i perillós de qui sap pintar bé. Un món protegit que juga molt a consciència amb el kitsch i el ridícul, com feia a vegades Francis Poulenc amb la seva música quan s'inspirava amb les operetes d'Offenbach; volgudament literari i teatral; ben allunyat de la realitat, no la busca ni la necessita perquè es nodreix de si mateix i de la pròpia llum que irradia.
Joan Ponç. La màgia d'un geni. Gothsland Galeria d'Art. Consell de Cent, 331, Barcelona. Fins a mitjans de març
Ramiro Fernández Saus. El bon temps. Galeria René Metras. Consell de Cent, 331, Barcelona. Fins al 10 de març
