_
_
_
_
_
Lletres

Viure amb pantalles als ulls

Ulleres de sol

Maria Barbal

Columna

137 pàgines. 15 euros

Ulleres de sol, de Maria Barbal (1994), torna a les llibreries, igual que una edició digna de Pedra de tartera. Hi ha tímids senyals que alguna cosa es mou en el sistema literari català, que havia condemnat les obres mestres, originals o traduïdes, als molins de paper. No hi ha costum que els títols es tornin a reeditar.

Barbal (Tremp, 1949) té l'olfacte que cal per aïllar els punts d'inflexió d'una vida i teixir-ne un relat. Busca protagonistes xerraires que es confessen com si res, però tot i aquesta aparença intranscendent, les històries són el resultat d'una anàlisi que mostra els elements que pesen a la bàscula del temps, que inclinen la seva llengüeta cap a la pèrdua o bé el guany: "Mirar les pistes i endevinar de seguida qui domina el joc, qui és dels dos jugadors aquell que a penes recollirà les pilotes". Cal trobar el punt de no retorn. Per això tenim els poetes tràgics, perquè ens expliquin la vida vista en un retrovisor.

En aquest recull Barbal torna a concloure que la dona és feble perquè les faltes de l'home no es poden demostrar. No es pot mesurar ni el desamor ni la indiferència perquè en el món aquests fets no compten. "Jo anava a protestar, i amb la mà girada em va donar un revés. No pas gaire fort. Al cap de poca estona, el primer ronc." No és la bufetada, sinó la condemna al silenci, el que pesa.

Hi ha, però, en la narrativa de Barbal, un flanc feble que queda al descobert a 'Deu cartes a Lisa'. L'ambientació del conte és extraordinària, els germans bessons Ot i Pol, els gitanos, els obrers de la bòbila, els municipals de pompes fúnebres i una nena educada com un noi. Aquest valuós testimoniatge sobre la marginalitat acaba tanmateix amb un final massa feliç que resulta fals, molest. Tot i que el relat utilitza una lupa potent per veure les petites coses de gent oblidable, Barbal no aguanta el desconcert dels personatges per donar-nos una imatge no retocada del seu desconsol.

Cal, però, destacar el seu treball de filigrana imperceptible. Oblideu el parament -les monges amb toca massa belles, els marits que espien els diaris íntims massa ben escrits- i mireu l'estructura profunda d'aquestes vides. No estem davant d'una narrativa naturalista que conta el que veu i busca la versemblança, sinó davant d'una anàlisi de clars i obscurs. El leitmotiv de les ulleres de sol és la metàfora d'una pantalla que ens posem en els moments extrems per preservar l'ombra de les il·lusions. Sí, la vida tal com és és difícil d'assumir. Narcís, en veure que han podat els arbres i que ara el rebedor és banyat de llum, tanca els porticons, massa feble per afrontar el seu reflex.

En els relats es repeteix la figura del pare absent i la dels bessons. La identitat híbrida pot ser una càrrega lleugera. La identitat es viu des de dins, és indestriable de la vida. Tot el que som intentem recollir-ho en una metàfora de dos pols antagònics, home o dona, àngel o dimoni. Vivim en una cruïlla de cultures i llengües i tanmateix mirem d'explicar les circumstàncies només a través de la lluita entre un gegant i un nen entremaliat.

Un dels grans secrets de la literatura és la constant confrontació amb les analogies. Barbal proposa moltes semblances i són els lectors els qui han de sospesar-les. No n'hi ha prou de trobar un paral·lelisme, cal desgranar fins a quin punt rostres que semblen idèntics realment ho són.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_