Vinga Montaigne!

De la important, recent aparició del llibre segon dels Assaigs de Michel de Montaigne (traducció de Vicent Alonso, Barcelona, Proa, 2007), avui en destacarem solament els capítols "Sobre els llibres", i, tot barrejant-ne els comentaris, "Sobre la presumpció".

Tothom recorda aquell passatge del Quijote en què Cervantes escriu: "La historia es como cosa sagrada; porque ha de ser verdadera, y donde está la verdad está Dios, en cuanto a verdad; pero no obstante esto, hay algunos que así componen y arrojan libros de sí como si fuesen buñuelos" (II.3), a la qual cosa el batxiller Carrasco respon amb una celebèrrima citació del jove Plini: "No hay libro tan malo que no tenga algo bueno". No era ben bé d'aquesta opinió el "Señor de la Montaña" -així l'anomenava Quevedo, autor d'uns versos que bé podrien ser del mateix Montaigne: "Retirado en la paz de estos desiertos, | con pocos pero doctos libros juntos, | vivo en conversación con los difuntos | y escucho con mis ojos a los muertos"- que, al primer dels capítols esmentats més amunt, "Sobre els llibres", a part d'incórrer en un dels seus tòpics més habituals -"No busque en els llibres més que el plaer d'un entreteniment honest; o, si estudie, no busque més que la ciència que tracta del coneixement de mi mateix, i que m'instrueix per morir i per viure bé"-, consigna la seva aversió a allò que avui en diríem "novetats": "No em pose gaire amb els llibres nous perquè els antics em semblen més plens i més sòlids" -que ve a ser el mateix que deia Jaime Gil de Biedma quan entrava en una llibreria de Barcelona: "¡Qué horror! ¡Todo novedades!"; i també s'assembla al consell que un estudiós de la literatura va donar-li fa uns quants mesos a Josep Bargalló: "Porta a Frankfurt els clàssics, fins a Gabriel Ferrater, que a més de ser molt bons, ja són difunts: així no es podran queixar els que hi faltin, perquè de mortuis nihil nisi bonum".

"Aneu de Montaigne, Shakespeare i Cervantes cap enrere, i quedareu estalvis de tot mal"

L'humanista francès, doncs, preferia els clàssics als "moderns", i santament que feia: hi ha una tendència editorial a tot Espanya, en aquests moments, de recuperació dels escriptors antics (inclosos els de la primera meitat del segle XX) que és tot un indici de seny i reconeixement de la gran raó que tenia don Miquel. Aquest diu, després, que li agraden molt Boccaccio, i Gargantua i Pantagruel, de Rabelais; però menysté, com ho feia Josep Pla, tota literatura d'aventures: "Quant als Amadís i altres escrits semblants, ni durant la meua infantesa no em van interessar". I llavors ve la petita llista d'aquells autors que més el van commoure, distreure i ensenyar: Virgili, Lucreci, Catul, Horaci, Plutarc (aquest, llegit solament quan va aparèixer en traducció francesa, perquè Montaigne no coneixia prou bé el grec) i Sèneca. Li estranya que uns quants contemporanis seus posessin de costat l'Ariost amb Virgili, i és cert que no n'hi ha per tant, perquè l'Eneida "va de pressa, amb un vol alt i ferm, tot seguint sempre el cap de Virgili", mentre que l'Orlando Furioso -que José María Micó, això sí, ha traslladat en versos castellans que meravellen- "se'l veu voleiar i saltironar de conte en conte com de branca en branca, sense refiar-se de les ales excepte per a un trajecte curt". Plató i Ciceró més aviat l'engavanyen, i això ho diu amb més justícia respecte al romà que a l'atenenc, perquè, com ja he dit, Montaigne només degué llegir Plató en la famosa edició políglota de Marsilio Ficino.

Tot plegat té a veure amb el que es llegeix al capítol "Sobre la presumpció", que comença amb unes paraules molt sàvies i ben recomanables per a molts escriptors d'avui: "Hi ha una altra mena de glòria, que consisteix a tenir una opinió massa bona de la pròpia vàlua"; reflexió que queda arrodonida amb la que es llegeix més endavant: "L'aprovació dels altres no em satisfà. Tinc el gust delicat i difícil, i particularment al meu territori; em retracte sovint, i pertot arreu em sent dubtar i cedir per feblesa. No tinc res meu amb què satisfer el meu enteniment". I cita, després, aquella garantia que tenia Roma per evitar que proliferessin els escriptors menuts: "Mediocribus esse poetis, | Non di, non homines, non concessere columnae" (Horaci): "Els déus, els homes i els aparadors ens estalvien la mediocritat dels poetes" -cosa que certament ja no passa, ans al contrari.

I torno al capítol "Sobre els llibres", per acabar. Montaigne hi critica aquells que veien comparables, al seu temps, l'Ariost i Virgili, i reporta aquesta citació: "O saeculum insipiens et infacetum!" (Catul), és a dir, "Oh segle mancada de gust i de gràcia". El mateix pensava un altre francès, Gustave Flaubert, que va fer-se seva, en ple segle XIX, aquesta dita de Policarp, bisbe d'Esmirna al segle II: "Déu meu! En quin segle m'heu fet néixer!". En resum: aneu de Montaigne, Shakespeare i Cervantes cap enrere, i quedareu estalvis de tot mal.