Un Foix poc conegut
Telegrames
J.V. Foix
Nova Biblioteca Selecta
Barcelona, 2005. 96 pàgines
En llegir l'obra de J.V. Foix (1893 - 1987), sovint es té la impressió que tot és ja al començament. De fet, el poeta tria l'any del seu debut com a divisa d'una part important de la seva obra quan titula Diari 1918 un cabal de "365 proses breus" que anirà publicant, parcialment, al llarg de gairebé mig segle. Un procés de redacció i publicació similar el viuran els 32 Telegrames apareguts a La Publicitat entre 1929 i 1931, alguns dels quals es van estampar, en noves versions, a la revista Dau al Set, l'any 1948, i com una secció del llibre Allò que no diu La Vanguardia, el 1970. La gran novetat de l'edició que n'ha fet Ramon Salvo és rescatar la sèrie completa dels Telegrames de les pàgines de La Publicitat i situar-la en el context en què Foix s'havia plantejat de donar-la a conèixer, en forma de llibre, segons va anunciar al mateix diari el 1934. Salvo explica que a la Fundació J.V. Foix es conserva un recull mecanografiat de 22 dels telegrames que, segons tots els indicis, seria el text que Foix preveia publicar amb el títol de Telegrames, però que no va arribar a aparèixer mai i va quedar reduït a les dues sèries fragmentàries publicades després de la guerra.
Llegits després de dos volums encara tan impactants com Gertrudis (1927) i KRTU (1932), els Telegrames indiquen un tombant. És evident que la tria del format del telegrama o teletip de premsa -llavors una novetat en els usos periodístics locals- és una concreció de la primera part del famós lema foixià "M'exalta el nou i m'enamora el vell" i, alhora, un intent de reconduir "l'objectivació literària dels meus estats psíquics" -definició encunyada a KRTU - cap a formes d'expressió en aparença menys hermètiques. L'escriptura telegramàtica exigeix un registre més impersonal i un ordre expositiu de naturalesa periodística (on, quan, com) que de vegades es tanca amb un formulisme ("Les autoritats intervenen en aquest assumpte" o "Periodistes de tots els indrets han començat llurs indagacions", per exemple).
La sèrie completa de La Publicitat, com a assaig de replantejament de Foix, presenta uns resultats desiguals, amb textos que recuperen i amplien l'onirisme de Gertrudis i KRTU, canviant-ne l'escenari, ara internacional i suposadament plegat a la realitat informativa pròpia d'un diari (deuen venir d'aquí els aires de belle époque, de bonhomia de pel·lícula de Fred Astaire, que traspuen algunes proses). Però també hi ha telegrames que no alcen el vol, bé pel to faceciós massa superficial, bé perquè a penes es distingeixen d'una notícia veritable, com el número 10, que informa de la creació del diari de la Internacional Comunista a la Gran Bretanya, el 1930, un fet històric. Amb tot, la tria del mecanoscrit destinat a la publicació anunciada per 1934 ja deixa fora la majoria dels telegrames que ara ens poden fer menys el pes. Hem de lamentar, per cert, que aquesta sèrie inèdita no hagi estat inclosa en l'apèndix, amb els telegrames de 1948 i 1970, perquè Salvo adverteix que Foix ja comença a introduir-hi retocs.
La imatgeria (ombres, cavalls desbocats, bigotis i perruques, cels tapats per ocells...) i l'atmosfera nocturna, onírica o misteriosa de diversos telegrames reprenen el fil de Gertrudis i KRTU, i consoliden l'establiment d'un món poètic absolutament personal i irreductible. Alhora, aquests textos d'accidentada tradició insinuen ja alguns trets de l'obra posterior. Potser no és desenraonat veure en el text telegramàtic, sorgit de la notícia superreal, una prefiguració formal dels títols llargs en majúscules amb què Foix encapçalarà nombrosos poemes de diversa factura. En qualsevol cas, i a pesar d'un nombre excessiu d'errates que enlletgeixen el text, aquest volum constitueix una valuosa aportació al coneixement de l'obra poètica d'un clàssic del segle XX.
