_
_
_
_
_

Enciclopèdia existencial

A ‘Dies de frontera’, premi Sant Jordi, Vicenç Pagès construeix una novel·la que pensa

Vicenç Pagès novel·litza sabent que frases i formes dels grans relats del passat són inviables.
Vicenç Pagès novel·litza sabent que frases i formes dels grans relats del passat són inviables. CONSUELO BAUTISTA

En un dels passatges clau per conèixer com funciona l’estructura d’un artefacte narratiu tan persuasivament convincent com Els jugadors de whist, un dels personatges enumera els elements que li agraden a les novel·les: li encanten les simetries ocultes, les llistes, els capítols rizomàtics, i troba correcte suspendre la incredulitat del lector. També hi afegeix no suportar l’ordre cronològic perquè és el no-muntatge, i afirma que el que li plau és “començar pel mig, ex abrupto, després saltar endarrere, tornar endavant (...). M’encanten els trencaclosques. I les pretericions. I els finals triples. I, per descomptat, una certa dosi de metaliteratura. Saps allò de Kundera?” —però el personatge no pot continuar explicant-se perquè li sona el mòbil. Tant se val: el que fa és alçar el mapa de la geografia de la novel·la segons l’entén i la practica l’autor, Vicenç Pagès (Figueres, 1963), des d’El món d’Horaci i La felicitat no és completa fins a Dies de frontera, l’obra guanyadora del premi Sant Jordi 2013.

Al cap i a la fi, les maniobres amb les quals Pagès explora el territori de la novel·la sorgeixen d’una impossibilitat, de la certesa de saber que, a hores d’ara, les frases i les formes dels grans relats del passat són inviables per una pura qüestió de versemblança: la lleugeresa de les heroïnes domèstiques de Jane Austen ha esdevingut insuportable, i de la mateixa manera que Cervantes revisita la novel·la de cavalleries, per què no seguir-lo i fer el mateix, per exemple, amb la novel·la moralitzant del XIX?

No són pocs els novel·listes que han triat aquesta línia: en el cas de Pagès, el resultat del seu últim pas de rosca és Dies de frontera, novel·la molt àgil, enginyosa, dinàmica i sagaç que és al mateix temps i, sobretot, un elogi a l’art de la Novel·la i a tot allò que només pot descobrir i dir la mateixa forma novel·lesca. L’anècdota surt d’un dels arguments universals de la història de la literatura: Teresa i Pau són una parella que se separa perquè un dels dos —no cal precisar qui— abandona el principi de realitat i comet l’error d’il·lusionar-se massa amb el breu episodi adúlter que protagonitza. Però a partir d’aquest punt tan poc extraordinari, i de les característiques particulars de la incompetència vital de cada un dels personatges, Pagès arma una novel·la que transcendeix llargament la problemàtica psicològica derivada de les circumstàncies traumàtiques de la separació —i això no vol dir de cap manera que la descripció dels seus caràcters no sigui convincent—, i es concentra en l’anàlisi de la situació: el lector no sent les frases que passen pel cap de Teresa i Pau, sinó que sembla com si l’autor digués al lector el que ell mateix pensa quan posa la mirada sobre els avatars dels personatges, com si fossin el motiu o l’excusa a través dels quals mostrar l’enciclopèdia existencial, tan privada com pública, de la contemporaneïtat d’ara i aquí.

DIES DE FRONTERA

Vicenç Pagès

Proa

328 pàgines. 19,50 euros

La felicitat, els esclats de bellesa o el tedi de la relació de la parella protagonista són gairebé invisibles, i no són el que crea el suspens o atrapa el lector; al contrari, el que el sorprèn i l’aferra al text és cadascun dels capítols, més enllà del que el precedeix o el segueix, amb unes reflexions que no poden qualificar-se ni de digressions ni d’interrupcions, perquè figuren arreu, com si Dies de frontera fos senzillament la representació d’allò que Kundera anomenaria una novel·la que pensa.

La veu narradora no relata uns fets que sembli conèixer de primera mà, sinó que narra i comenta el relat que li hauria fet algú que hagués seguit les peripècies des de lluny. Més encara: a la veu narradora li agrada recordar de tant en tant que, potser, res del que explica és real i que tot podria ser una invenció seva, i, de vegades, no es pot estar de fer veure totes les bambolines i tots els mecanismes del teatre d’il·lusions que organitza per a goig del lector. Amb simetries, especulacions, el·lipsis, llistes, exhibicions estilístiques memorables, convertint en possibles les relacions impossibles entre objectes i situacions dissímils, atorgant el paper que vol al plantejament, al nus i al desenllaç, Pagès aconsegueix que una novel·la que qüestiona la credibilitat del que s’hi esdevé es llegeixi amb el mateix frenesí que una gran novel·la clàssica.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_