_
_
_
_
_
ART
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Preferirien no fer-ho

Tres galeries de Barcelona exposen obra de Víctor Mira, artista autèntic

Obres de Víctor Mira que es poden veure a la galeria Eude.
Obres de Víctor Mira que es poden veure a la galeria Eude.CONSUELO BAUTISTA

Tot pintor té una guerra dintre seu. Els valors enfrontats del figuratiu i l’abstracte, el compromís social i la solitud, el literari i el plàstic, el fracàs i l’èxit, planegen sobre el seu crani com un estol de voltors. Al llarg de la seva vida, Víctor Mira (Saragossa, 1949-2003) va lliurar les seves batalles dins de l’estudi amb una profunditat poc comuna avui en un artista. Dramàtic i intens, la seva obra va ser una contínua protesta contra els que la veien equivocadament com un simple producte de la imaginació formalista, és a dir, desfiguració, fragmentació o distorsions hipertròfiques (tan comunes en la pintura alemanya de postguerra). Amb tot, mai no buscaria la complicitat de l’audiència.

Deu anys després de la seva desaparició (una mort miserable sobre les vies d’un tren a Breitbrunn am Ammersse, a prop de Munic, on des de feia anys havia fixat la seva residència), les galeries Ignacio de Lassaletta, Eude i N2 li reten homenatge amb una sèrie de treballs en diversos suports: teles, paper, obra gràfica i escultures.

Les obres que donen una idea més íntegra i rotunda del seu llegat les trobem a la mostra de Lassaletta. No és gaire extensa, però resumeix fidelment la seva època més madura, que recorre els anys vuitanta. En total, 38 peces, entre pintures i escultures (dos bronzes), amb freqüents al·lusions al·legòriques o religioses que cobren formes ressonants i fúnebres.

HOMENAJE A VÍCTOR MIRA

Galeria Ignacio de Lassaletta

Rambla de Catalunya, 47

Galeria Eude

Consell de Cent, 278

Galeria N2

Enric Granados, 61. Barcelona

Fins al 28 de febrer

TOT ÉS POSSIBLE

Vicenç Viaplana

Galeria Carles Taché

Consell de Cent, 290. Barcelona

Fins al 31 de gener

Una primera ullada a l’obra de Mira ens parla d’una pintura plena d’ansietat i d’esperances íntimes fracassades. Els seus motius, gairebé emblemes —àguiles, creus, filatures, cors—, realitzats amb traç nerviós, cobreixen la superfície de la pintura amb lluminositat per subministrar sensacions més que relats, i en la seva paleta els negres tenen un enorme poder cromàtic. Els éssers que habiten les teles —estilites, personatges crucificats, animals contorsionats o convulsionats— no demanen pietat, i tampoc intenten introduir-nos en el seu espai: són només figures que retenen una integritat obstinada enmig d’espais desèrtics o desolats. La mesura del gest apropiat a cada imatge, sumada a un sentit de la composició massa conscient, acosten l’artista, més que a la fúria del romanticisme (neo)expressionista, a la riba on aquest mor.

Mira mai no va ser un gran pintor. Tampoc un talent forçat ni un transavantguardista fàcil. El que el va salvar de ser considerat un artista retòric (estil Schnabel, Clemente, Chia o Cucchi) va ser la seva autenticitat. D’aquí que el seu treball hagi generat més afecte que admiració. S’agraeix aquesta retrospectiva, feta amb un alt sentit del decòrum. Enmig de la necessitat que té la indústria de l’art d’exposicions que engrandeixen la remor del mite, és d’esperar que el públic vagi a veure-la amb la mateixa mirada discreta amb la qual l’artista va portar la seva vida.

Un altre pintor —aquest cop d’imaginació més austera— és Vicenç Viaplana, de qui aquests últims dies del mes encara es poden veure les seves sèries d’acrílics sobre fusta. A la Carles Taché contemplem un artista més despreocupat que en la seva obra de fa uns anys, quan les seves pintures semblaven invocar les variacions de les ones de llum i les transparències còsmiques, com si visqués immers en espais de boira verdgrisa, atent a la sorpresa de la seva dissolució en el llenç.

La pintura etèria

Ara, absort en el medi natural del Montseny, el pintor i dissenyador vallesà (1955) torna a interrogar-se sobre els límits entre imatge i realitat. Les seves respostes són a les sèries Diari d’agost i Tot és possible; en elles, Viaplana sembla delectar-se amb la descripció i classificació de formes vegetals (no gaire diferents de les formes del cel).

Artista i obra estan units permanentment en la impossibilitat lògica de la representació; per aquest motiu, el que veiem en aquesta pintura —etèria, falsament sublim— són actes d’atzar, traços d’indiferència o pura fenomenologia de l’impacte del color sobre la superfície. Aquestes obres, fetes contra corrent, són per a Viaplana el resum de “tot el que és possible”, potser per no voler vociferar la seva desconfiança en el món de l’art. Assenyalen correctament, com en el cas de Mira, la naturalesa secreta del pintor que, igual que Bartleby, preferiria no fer-ho.

 

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_