_
_
_
_
_
ESTUDIS D'ART | JORDI TEIXIDOR

El pintor del silenci

Un artista intel·lectual, que es declara lector de poesia i de filosofia

"Sóc un pintor del silenci", confessa Jordi Teixidor.
"Sóc un pintor del silenci", confessa Jordi Teixidor.Jesús Ciscar

Al deganat de la Facultat de Filologia de la Universitat de València hi ha penjada una serigrafia de Jordi Teixidor, uns traços convulsos en verd i blau, amb una potència visual enorme. En aquesta sala de reunions sovint es dirimeixen noves contractacions de professorat i, durant les diferents avaluacions dels expedients aportats, s’hi produeixen els moments de tensió habituals entre els membres de la comissió. Quan la tensió puja acostume a mirar aquell Teixidor, que té sobre mi un efecte balsàmic, una mena d’àloe intel·lectual. Aquella imatge em produeix una sensació de pau i de confort interior, i sempre l’he recordada per això: a la desagradable picabaralla universitària, de vegades tan vulgar i rastrera, el poderós gest de l’artista. Aquella imatge, d’una abstracció absoluta, no té cap significat concret, no aspira a comunicar res en especial, no té cap programari ni cap dogmàtica. És, simplement, una imatge retiniana que actua sobre les sinapsis del nostre cervell (almenys sobre el meu) i produeix una impressió càlida i fèrtil, robusta i digna. Sempre m’ha admirat com, amb tan poc (i entengueu el que vull dir), es pot arribar tan lluny, com sobren les paraules, com sobra la figuració, i com s’aconsegueix dir tant, si no tot.

Jordi Teixidor té l’estudi en una planta baixa d’un barri obrer de Madrid. És un taller del tot utilitari, desproveït de tota ínfula decorativa. Hi sona la ràdio (música clàssica), amb alguna interferència. Un ventilador en terra, a la màxima potència, oxigena un ambient que, a la vesprada, en paraules de l’artista, es converteix en un forn (un forn de Madrid, que això ho diu tot). Sincerament, me l’imaginava d’una manera molt diferent: més acollidor, més sensorial, més viscut, més productor de somnis i d’atmosferes prístines i recollides. I, tanmateix, Teixidor el necessita amb una absoluta dependència: “Hi vinc cada matí. No em fa por enfrontar-me a la soledat, més aviat la necessite”. Li pregunte si creu que l’estudi reflecteix l’obra de l’artista i em contesta que sí: “De manera formal almenys. I sobretot el seu ús! Quan tenia el taller en el carrer del Túria, quedàvem per esmorzar en un bar amb un grup de pintors, entre els quals hi havia els Crònica i Anzo. Si no hi anava em sentia malament, i per això vaig agafar el costum d’anar cada dia a l’estudi. En efecte, és el sancta sanctorum de l’artista. Però és curiós, no hi puc llegir: la força i la potència de l’estudi interfereixen en la lectura”.

Teixidor parla amb una gran precisió i de seguida construeix un discurs sòlid i brillant, nodrit de citacions i lectures. És un pintor intel·lectual, que es declara lector de poesia i de filosofia; fins i tot el seu aspecte físic contribueix a donar aquest to de pintor lletraferit, amb els cabells llargs i les ulleres redones, a l’estil de Max Aub. Li comente allò del quadre de la Facultat de Filologia i les vibrants impressions que em produeix sempre que el mire: “En canvi, ara procure eixir de l’emoció. M’interessa més induir a la reflexió. Per això hi empre el color negre. En la pintura espanyola n’hi ha hagut un excés, però quasi sempre des de l’expressionisme, com ara amb el grup El Paso, o des de la pintura social. O fins i tot des del cinema… Buñuel! Jo, en canvi, busque tot el contrari: el concepte de buit, de no-res. Busque emprar el negre de manera no significativa. És una reflexió trista, serena, un exercici intel·lectual, si vols espiritual. Sóc un pintor del silenci”.

Jordi Teixidor té l’estudi en una planta baixa d’un barri obrer de Madrid
Jordi Teixidor té l’estudi en una planta baixa d’un barri obrer de MadridJesús Císcar

Em mostra alguns d’aquells quadres, on, en efecte, el negre ho impregna tot. “El silenci pot ser tan important com les altres parts de l’obra. Per exemple, en la música el silenci és fonamental… La pintura espanyola ha estat massa cridanera, massa estentòria, massa arrauxada. Ha cridat massa! Jo desenvolupe una veu callada, reflexiva…”. Li comente l’obra de Pierre Soulages, que també empra tan sols el negre. Teixidor esbossa un somriure i diu: “Soulages fa un ús del negre molt francés… La meua manera és més filosòfica, seguint els passos d’Alfaro o de Sempere, o fins i tot seguint el fil de la tradició mística espanyola o alemanya”. De sobte exclama: “Però no us puc oferir ni un café! Em sap greu! Abans en tenia una màquina, però es va espatlar i ara vaig al bar de la cantonada”. En realitat, no ens pot oferir ni un seient i l’entrevista es fa dempeus, ell recolzat en alguna de les taules on hi ha els seus estris, els seus colors. Una sola cadira, desballestada, de tela groguenca (potser fou groga en el passat), senyoreja al bell mig de l’estança. “La tinc des de fa quaranta anys! Ha passat per tots els estudis… En la cadira descanse i mire el quadre acabat de pintar. Reflexione. També m’ha acompanyat per tots els estudis aquella caixa de Schweppes, que em serveix per a recolzar el peu mentre pinte. Un escalonet fonamental!”.

Li pregunte per la seua relació amb València, quins contactes hi manté. “A banda dels familiars, la veritat és que molt pocs. Mai no m’hi he sentit massa estimat, si vols que et siga sincer. La meua primera exposició, a la sala Mateu, va rebre crítiques duríssimes, la gent eixia de la galeria indignada. Jo sempre he estat el rar, l’abstracte. Yturralde i jo… La veritat és que mai no he fet pintura figurativa, excepte a l’escola de Belles Arts, és clar, i amb resultats desastrosos”. Teixidor té una opinió molt dura de València i va desgranant els seus arguments, d’una manera precisa i implacable. “València ha volgut ser Berlín, en compte de Bolonya… Ha volgut ser ‘internacional’ en lloc de ser una ciutat universitària del Mediterrani. Ha perdut del tot els papers. Un bon exemple n’és l’IVAM, que ha balafiat per complet la seua identitat. Ja no és res. Ha perdut tot el prestigi. D’una manera semblant, el mateix procés ha esdevingut a tota la ciutat: no és res, no compta per a res!”. Hi estic bàsicament d’acord, però malgrat això no puc deixar d’apuntar que el veig molt pessimista. “Sí, sí que en sóc, de pessimista… Hi ha un desamor amb València molt fort. Estic del tot fora dels seus circuits, sobretot dels oficials. I em congratule d’això últim! Però en general em sent pessimista. La meua sèrie negra és fruit d’aquest estat d’ànim. No hi ha cap complaença. Són quadres plàcidament reflexius…”.

"Trau un quadern gruixut, de format foli, i em mostra diverses proves fetes".
"Trau un quadern gruixut, de format foli, i em mostra diverses proves fetes".Jesús Císcar

Tot seguit em parla de les seues influències, de Malevitx, de Mondrian, de la pintura nord-americana dels seixanta, de la seua actitud minimalista, de voler llevar sempre, de deixar tan sols allò substancial. “L’artista que més m’agrada és Richard Serra: la seua obra escultòrica té una complexitat tan gran que de vegades s’acosta a la música. Una vegada vaig veure la seua obra al Guggenheim i vaig pensar en Borromini. Crec que és el gran mestre dels últims cinquanta anys. L’últim gran artista”.

Es fa un silenci i em fa l’efecte que l’entrevista va tocant a la fi. Faig una prova i li pregunte per joves artistes, per gent el treball dels quals crega que paga la pena seguir: “L’art jove m’avorreix molt. No el comprenc i no m’interessa. Fixa’t, no necessiten estudi! Amb un iPad en tenen prou. Ara tot es fa per ordinador. Per a ells l’art és un ofici; per a nosaltres, per a la meua generació, no. Era un estil de vida. És una posició radicalment distinta. Per a ells l’estudi no té tant de sentit: tampoc no adopten aquella actitud que teníem nosaltres quan ens instal·làvem en barris marginals i perifèrics…”. Així i tot hi insistisc, li demane algun nom, alguna esperança. Ell mou el cap negativament i fa el gest de pensar, però sense èxit. Aleshores deixe anar el nom de Nico Munuera i els ulls se li il·luminen: “Sí, m’agrada molt… Si haguera dit algun nom, hauria estat el de Nico Munuera, sens dubte”.

Sí, allò toca a la fi. Però de sobte em mira i exclama: “No et penses que visc en la prehistòria i que no empre l’ordinador, jo!”. Trau un quadern gruixut, de format foli, i em mostra diverses proves fetes, en què de vegades interactuen la informàtica i el dibuix. Allí hi ha els seus quadres, els seus esbossos, les seues reflexions, escrites amb llapis, una lletra menuda i aguda, fulgurant. És una autèntica meravella, plena de propostes, de quadres possibles: hi ha condensat el poderós univers teixidorià. “Tinc vint quaderns així, des del primer, que és de l’any 1961. Hi ha tota la meua vida. Ací es pot veure tot el que he fet i tot el que he descartat. De vegades pense què puc fer amb els quaderns… Evidentment, el que seria correcte fóra dipositar-los en algun museu, però en quin? A l’IVAM? No!”. Li dic que potser algun dia canviaran els aires, que potser algun dia l’IVAM recuperarà el prestigi perdut, recuperarà la dignitat extraviada a les mans de desaprensius. Fins i tot és possible que algun dia València siga com Bolonya! El veig escèptic, però convé amb mi que el que seria més correcte fóra donar-los a algun museu de València. Però encara diu, sense ressentiment, com constatant l’evidència: “No m’hi he sentit volgut… Ni com a pintor”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_