El retorn del seny poètic

Plutarc posa en boca de Gòrgias la idea que la tragèdia, mitjançant un treball sobre els mites i les passions, comet un engany, però que es tracta d’un engany en què qui enganya és més honest que qui no enganya, i l’enganyat és més savi que qui no es deixa enganyar. Ho explica Joan Ferraté parlant dels poemes de Josep Carner, i afegeix que és aplicable a tota la literatura de ficció. En els últims temps, però, la poesia sembla que ha estat rellevada de tan alta funció i ja ningú no sap ni vol manipular el llenguatge de tal manera que infongui en l’ànim del lector una realitat alternativa creïble, amb la intenció de complaure i instruir alhora, tal com prescrivia Horaci.

Potser el que passa és que ens estan enganyant en sentit literal, perquè la poesia, contradient el que el comú dels mortals n’espera, ha arribat a ser una etiqueta que reuneix activitats múltiples i inconnexes —experiments de disseny gràfic, emissió de sons bucals o instrumentals que eviten abans que res l’harmonia, accidentades performances que regurgiten al cap d’un segle els acudits dadaistes…—; valdria la pena que els creadors que s’hi esmercen comencessin per trobar un nom particular que els definís i deixessin de recolzar-se en la poesia. A això cal afegir multitud de recitals en què es barregen textos aptes per ser declamats, que són l’excepció, amb altres que no ho són gens, que és el cas més freqüent; el que compta sembla que és que us vegin a l’escenari i us aplaudeixin, encara que no us escoltin.

Llavors, arriba un moment en què convindria separar el gra literari de la palla circense i tornar a la poesia pròpiament dita, que mai no ha tingut molts lectors però, si els continuen marejant, aviat no en quedarà cap. Poetes d’edat i trajectòria diferents han coincidit a treure llibres que, sense proposar-s’ho o manifestar-ho explícitament, representen una vindicació de la feina ben feta i són exemples de la vitalitat, encara, de la lírica catalana.

A Lent, Narcís Comadira (Girona, 1942) juga amb l’ambigüitat d’un terme que es refereix tant al ritme com a l’òptica: “Tota la bona poesia desvia els raigs de la llum convencional del llenguatge per concentrar-los en un punt de sentit determinat o per dispersar-los cap a regions insospitades”. Són 33 poemes, més dos textos en prosa, que, tot i no aportar novetats a qui conegui la seva obra, són dels millors. Breus, amb la formalització justa per passar desapercebuda, que celebren la vida a partir d’un tema literari o artístic, de records personals o d’un paisatge, com el de Val d’Orcia, que porta a contemplar “una perfecció que ve del fons del temps”.

Més tendent a l’abstracció, Vicent Alonso (Godella, 1948) publica el seu sisè poemari, En l’aspre vent del nou món, en què els versos, tot fingint simplicitat i confidència, són instrument d’indagació sobre el pas del temps i sobre el paper de la poesia en la lluita de l’home contra les seves inquietuds més profundes: “Al capdavall, ni versos ni aforismes s’inventaren per dir la veritat. Només per ajudar a imaginar-la”. A diferència de Comadira, que traspua empatia, parla de llocs concrets, s’adreça a persones conegudes i condescendeix a vegades al to coloquial, Alonso es manté sempre en la interpel·lació a la pròpia consciència, amb una veu freda, despresa d’emocions, i fins desconfiant-ne.

Jordi Llavina (Gelida, 1968) ofereix a Vetlla una doble lliçó, narrativa, perquè es tracta d’un relat curt sobre una primera experiència amorosa evocada al cap de 20 anys, i poètica, perquè està escrit en vers: 146 estrofes de 12 versos octosíl·labs cada una, més dos epílegs, un de 152 alexandrins en quartets rimats i un altre de 150 decasíl·labs blancs. A part de l’interès pel plantejament de la relació —“d’aquella nostra compartida / manera de ser diferents”—, hi ha la imbricació de la literatura en les vides dels protagonistes, concretada sobretot en una antologia poètica imaginària. La constricció formal no obsta perquè les escenes del relat flueixin diàfanes, en una llengua que assoleix una sorprenent aparença d’oralitat.

Hi ha indicis, doncs, que un cert retorn al seny pot acabar imposant-se, o si més no defensar amb vigor les posicions que encara resisteixen davant la frivolitat i la ximpleria. Diu sant Agustí que sap quina cosa és el temps, però que no es veu amb cor de definir-lo. A molts els passa el mateix amb la poesia: no saben definir-la però quan la tenen al davant prou que la reconeixen.

LENT / EN L’ASPRE VENT  DEL NOU MÓN / VETLLA  Narcís Comadira / Vicent Alonso / Jordi Llavina. Edicions 62 / Eumo / 3 i 4 64 / 58 / 90 pàg. 18 / 19 / 12 euros.