_
_
_
_
_
ENTREVISTA

Albert Serra: “El director de cinema no té per què dirigir res”

El director va enlluernar el Festival de Cannes amb la seva última pel·lícula, ‘Pacifiction’. El seu pròxim film s’endinsarà en el món del toreig

El director Albert Serra, a Barcelona el 29 de juliol.
El director Albert Serra, a Barcelona el 29 de juliol. M.MINOCRI

Albert Serra (46 anys, Banyoles), un dels directors de cine catalans (i espanyols) més influents a nivell internacional, va enlluernar el Festival de Cannes amb la seva última pel·lícula, Pacifiction. El seu pròxim film s’endinsarà en el món del toreig, i aprofitem el temps entre un i l’altre dos per parlar.

Pregunta. Als seus rodatges indueix el caos amb una intenció artística. Com s’ha manifestat això en el de Pacifiction?

Resposta. Els cinc primers minuts de rodatge vaig veure que l’actriu que havia de fer un paper protagonsita no funcionaria. Tenia contracte i li vam pagar, però la vaig apartar. Després no sabia qui triar, i vaig fer venir una actriu de Liberté. Va arribar, va fer tres o quatre escenes molt bones, es va discutir amb al productor i va marxar. Era el dia 18 de 26 dies de rodatge. I aleshores vam improvisar tota una trama que ha quedat una mica abstracta, però que, evidentment, és millor que cap de les anteriors, molt més original. El que la càmera grava és invisible als ulls humans, i per això cal acceptar el caos amb una certa indiferència.

P. Ha improvisat la que tothom diu que és la seva pel·lícula més narrativa?

R. Que hagi acabat sent narrativa és una casualitat. L’únic que hi havia al guió era el propòsit de fer una cosa romanesca: lleugeresa i peripècia. Que tot acabés quallant i hi hagués una evolució de la trama i les relacions és un miracle. Per mi la narrativa és un tema de producció. Jo sempre treballo igual: si cada dia vaig a un lloc diferent amb tota la gent disponible, faré el que sempre he fet, però amb el simple canvi d’espai, ja es crearà una sensació narrativa.

"La zona del Teatre Lliure de Montjuïc m'inspira"

P. Un llibre?

R. El millor llibre mai escrit sobre política és Lucien Lewen, d'Stendhal

P. Una sèrie?

R. Cap. Al principi vaig veure alguns capítols de les que eren bones per saber de què anava tot plegat, però ara s'ha transformat en una cosa estúpida, en periodisme d'imatges banal.

P. Un racó de Barcelona?

R. La zona del Teatre Lliure de Montjuïc. M'inspira.

P. Això canvia la idea que tenim de director com demiürg que ho organitza tot

R. La manera clàssica de treballar no serveix avui que la gent és més fina, que estem acostumats a tot tipus d’imatges. És massa previsible i dona un resultat infantil; no s’està produint res màgic davant de la càmera. El director només és el responsable de les imatges, el director no té perquè dirigir res, potser el director destrueix. Hi ha frases i actituds del protagonista que, encara ara, si jo hagués de dir si és una pel·lícula o una imatge robada, hauria afirmat la segona opció. La gràcia és que no és una cosa ni l’altra. Destrueixo la possibilitat que l’actor es comuniqui conscientment amb la càmera. Jo mateix no puc arribar a penetrar en el rostre dels actors en molts moments de la pel·lícula.

P. Si tot és tan misteriós, com és que a moltes entrevistes arran de la pel·lícula ha fet declaracions polítiques, com si li preocupés la desigualtat o el colonialisme?

R. És un cert cinisme. La raó de ser de les opinions que emeto és la seva utilitat artística. Si jo vaig a Tahití, què sé jo dels indigenes, si eren una gent molt pura i els occidentals els hi han xafat el paradís? Probablement sigui veritat, però ni ho sé, ni m’importa. Jo vaig allà i començo a odiar aquesta gent, els hi busco defectes i els detesto sincerament. No és res més que una estratègia per no caure en el clixé i per qué la utilització que faré del seu món se n’escapi… però l’odi és sincer! També és cinisme pensar que cap opinió política expressada en obres d’art pugui tenir conseqüències. És evident que no és així. Aquesta gent tan ridícula que fa pel·lícules amb “missatge”, ho deuen fer per sentir-se bé amb elles mateixes.

P. Però, per aconseguir subvencions, les seves pel·lícules d’autor necessiten que la comissió política aprovi el missatge

R. Evidentment, jo estic en contra de tot això. Que no pots fer una pel·lícula de toros perquè és dolent, o que per ser una dona hagis de tenir alguna mena d’identitat pròpia? No són criteris estètics. Això s’acaba transformant en autocensura: no acceptar conscientment el risc de certes decisions estètiques. Jo, miraculosament, sempre em quedo al límit de l’autocensura, sense creuar-lo mai. Portat a les últimes conseqüències tot plegat voldria dir que en una pel·lícula no pot sortir gent dolenta. Això és especialment apassionant en el cine: els actors estan tan propers a la vida real, que el que fan pot tenir conseqüències. Qui et diu que quan dos actors es fan un petó no hi troben gust?

P. I per què no quedar-se el políticament correcte?

R. Perquè no té gràcia. Com diu un personatge de la pel·lícula, has de ser capaç de crear una llengua estrangera, que serveixi per enfosquir més que per aclarir.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_