_
_
_
_
_
OPINIÓ
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Amb sense castellà

Creure que la no inclusió de percentatges servirà per complir una sentència amb un percentatge explícit és tan ingenu com ineficaç

Una nena mostra un cartell a favor de la llengua.
Una nena mostra un cartell a favor de la llengua. CARLES RIBAs

A la fi no ha estat un canvi a la Llei de Política Lingüística, sinó una lleieta de dos articles que posen el punt final a l’etapa de vehicularitat única (teòrica, perquè a la pràctica no es complia) del català a l’escola, esquitxada de polèmiques, sentències i recursos que han desembocat en la solució judicial del 25%. La resposta acordada per la majoria parlamentària, però, no ha estat fer pinya al voltant del model que ells mateixos han defensat durant quaranta anys, ni tampoc pactar un model alternatiu i reconeixible, sinó atomitzar els usos lingüístics de les escoles a partir dels projectes dels centres, que podran incloure el castellà (o no) en la seva pràctica a l’aula d’acord amb l’entorn sociolingüístic. A partir d’ara, sense percentatges a la llei, tant podrem trobar una escola que manté la immersió tal com la coneixem com una altra en què senyoregi el castellà, i no serà estrany que, a l’hora de vendre el peix a les jornades de portes obertes als nous pares, la llengua a l’aula esdevingui matèria de subhasta i segregació. Qui en dona més?

Falta que això la justícia s’ho empassi. Que serà que no. Creure que la no inclusió de percentatges servirà per complir una sentència amb un percentatge explícit és tan ingenu com ineficaç, tenint en compte els dos fonaments jurídics en què es basa la sentència del 25%, que no hi entenen de criteris pedagògics ni sociolingüístics: 1) les famílies tenen dret d’escolaritzar els fills en castellà; 2) si és el 25% i no el 50% és en atenció als greuges històrics i a la situació d’inferioritat de la llengua, emparada per l’article 3.3 de la Constitució. Si fins ara hi ha hagut immersió sense que l’Estat s’hi hagi regirat en contra ha estat pels pactes territorials post-Transició, amb què les comunitats amb llengua pròpia han pogut privilegiar la seva llengua en àmbits com l’administració, l’ensenyament i els mitjans de comunicació públics.

És el final d’aquest paradigma, però, el que estem presenciant. L’enginyeria de la política lingüística penja del fil del concepte de llengua pròpia i de les necessitats de normalitat que hi atribuïm, i no sembla que l’Estat estigui disposat a allargar el període de gràcia en què ha mirat a una altra banda mentre practicàvem la discriminació positiva pel català. I tampoc des d’aquí s’albira una ambició que vagi més enllà de pedaços equívocs que, possiblement, amb prou feines superaran el cap de setmana.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_