_
_
_
_
_

El temps perdut

Em pregunto fins a quin punt el nostre mercat es pot permetre aquestes extravagàncies de fer una doble traducció de l'obra monumental de Proust a les editorials Viena i Proa

Dos llibres de Proust traduïts per diferents editorials.
Dos llibres de Proust traduïts per diferents editorials.

Us imagineu dues productores audiovisuals preparant, rodant, estrenant simultàniament dues sèries sobre Txernòbil? O dos museus d’una mateixa ciutat organitzant en paral·lel dues retrospectives d’Egon Schiele? Dos teatres programant la mateixa setmana dues posades en escena de La Gavina?

La intel·lectualitat del país potser xalaria, perquè sens dubte seria interessant poder comparar de manera immediata dues mirades diferents sobre una mateixa cosa: en el fons, és només a través d’acumular perspectives diferents que som capaços de fer-nos una composició mental prou completa de qualsevol tema. Però el mercat és el mercat. No fotem. I tots sabem molt bé que no hi ha gaire públic (clients?) disposat a pagar dues vegades pel mateix. Que sí, que ja ho sé, que no és ben bé el mateix, però si t’ho mires de lluny mig aclucant els ulls i sense ulleres (que és com molts anem per la vida), s’hi assembla molt. De fet, s’hi assembla massa perquè la majoria decideixi invertir-hi el doble de temps i el doble de diners, perquè de totes dues coses n’anem catastròficament curts.

Doncs tot això que sembla tan obvi no ho és tant quan parlem de literatura a Catalunya. Fa poc, el cas més sonat ha sigut la doble traducció de l’obra monumental de Proust a Viena i a Proa, que van engegar fa més de deu anys. Aturem-nos-hi un moment.

Si internet no menteix, tots els volums d’A la recerca del temps perdut són uns 9.600.000 caràcters. Comptant (sent optimistes per al traductor) que la pàgina traduïda (2.100 caràcters) l’hi paguin a quinze euros, voldria dir que el cost total de la traducció fregaria els 70.000 euros, als quals caldria afegir altres costos derivats de la producció del llibre: correctors, maquetadors, material, impressió, etc.

Us adoneu de la barbaritat d’exemplars que caldria vendre per no perdre-hi? Quanta gent hi ha en aquest país interessada a llegir Proust? Doncs ara dividiu la xifra entre dos perquè el lector haurà d’escollir una de les dues traduccions (en aquest cas, la inversió de temps i diners per llegir les dues versions seria demencial). A més, mireu el tuit fixat de Flâneur i ploreu: obres de primer nivell, algunes traduïdes per primer cop al català, que en molts casos no arriben als cinc-cents exemplars venuts. El mercat no té prou gana per menjar-s’ho tot; l’anorèxia cultural és la norma. I traduir és car.

Tot això ve a tomb perquè en les properes setmanes sortiran dues traduccions i seleccions diferents dels diaris (sensacionals) de Virginia ­Woolf, en una de les quals, no me n’amago pas, soc part interessada. Com deia més amunt, és bo i desitjable poder acumular mirades diverses, però em pregunto fins a quin punt el nostre mercat es pot permetre aquestes extravagàncies i si aquesta manera de procedir amb les obres en domini públic no és una oportunitat perduda de traduir altres clàssics que encara no tenim en català. Diria que falta comunicació, claredat, pactes.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_