Vides europees
Arnau Barios converteix ‘24 contes’, de Txékhov, en un text sensacional que fa oblidar del tot que llegim una traducció: un lèxic ajustat i una sintaxi natural, fluida i eficaç
A ‘El Grixa’, llegim com veu el món un nen de dos anys que surt per primera vegada al carrer: tot són sorpreses i descobertes de la mà de la mainadera, que el porta on no l’hauria de portar; però les limitacions expressives del Grixa la salven a ella, i a ell li reporten una ganyota final. Tot seguit, la galant Wanda d’‘Un conegut’ necessita diners, però, sense poder arreglar-se ni vestir-se bé, no la reconeixen i acaba amb la boca adolorida. I ‘El Vanka’ es basa en la dramàtica incomprensió de com funciona el servei de correus per part d’un nen de nou anys que pateix maltractaments.
Basten les quinze pàgines dels tres primers contes de l’antologia narrativa del rus Anton Txékhov (1860-1904) per adonar-se de com domina el punt de vista per construir el relat i per sospitar que som davant d’un llibre imprescindible. Més de quatre-centes pàgines després, el tanquem amb un sentiment d’estupefacció, sense encertar a destacar cap conte per damunt dels altres, tan sostinguda és l’alta qualitat literària de la tria que ha fet Arnau Barios.
Que no hi sobri cap conte lliga una mica amb la cèlebre frase de Txékhov, convertida ja en tòpic, que si al principi d’una història apareix una pistola caldrà que en algun moment engegui algun tret. El tòpic pot induir a pensar que els seus contes recorren a la intriga o a la sorpresa final. No és el cas. El que importa és la frase que el precedeix, que sí que és decisiva: “Elimina tot allò que no tingui rellevància a la història”, aconsella Txékhov al seu amic Aleksandr Làzarev. En efecte, no hi ha gens de greix en aquests contes: van al moll de l’os, sense metàfores ni concessions a la floritura estilística. La concisió en la descripció de personatges i paisatges; l’economia narrativa, amb eficaces el·lipsis, que reporta vides senceres en tot just una desena o dues de pàgines; i els diàlegs realistes, tan ben trobats en català per Barios: tot serveix a Txékhov per crear una galeria humana torbadora i emocionant, divertida i dolorosa alhora.
Tot serveix a Txékhov per crear una galeria humana torbadora i emocionant, divertida i dolorosa alhora
L’estil de Txékhov és transparent, sembla que amagui les seves eines. Les històries, menors, sense grandiloqüències, reforcen aquesta impressió. I això és, precisament, el que fa que aquests contes siguin tan moderns, perquè revelen, en els replecs de vides mediocres i fallides, commovedores lluites entre il·lusions i frustracions, entre la realitat i el desig. El món que retrata Txékhov, tan proper, sona realista perquè defuig el romanticisme, però no busca el fred testimoni objectiu, sinó la comprensió de la humanitat dels personatges, més enllà dels seus defectes o qualitats: ens els mostra creïbles, sensibles o risibles segons el moment.
Ens ajuda a entendre’ls aquesta mirada lúcida tan intemporal, sí, però també el fet que ens resulten familiars les lluites ideològiques que percebem en les actituds i en els vivíssims diàlegs dels personatges. D’acord amb la cultura cosmopolita que reviu Orlando Figes a Los europeos, els debats socials que presenta Txékhov són els propis del determinant segle XIX d’Europa. Hi ha, és clar, el component particular eslau, en especial les contradiccions de l’alliberament dels serfs decretat pel tsar el 1861: els pobres han passat de la submissió dura però estable al senyor feudal a l’explotació capitalista, que els pren el poc que tenien.
El contrast entre l’avançada Rússia urbana i la ruralia és un baix continu: abunden els joves formats a Moscou o a Petersburg que se’n van a províncies a fer de metges, de jutges d’instrucció, de funcionaris de l’Administració. De vegades, hi viuen la iniciació sentimental i enamoren dones casades a qui acaben rebutjant. Però el camp no és només tedi, pobresa i religió popular: també ofereix una sortida a personatges malalts i angoixats, o als que abominen d’una ciutat que ofega amb les aglomeracions i el pes de la burocràcia. Txékhov no és mai simplista ni maniqueu. Tampoc en les històries d’amor, que no sempre són fruit de malentesos o d’interessos: la de ‘La senyora del gosset’ tot just comença quan acaba el conte.
Arnau Barios, que es va lluir el 2019 amb un memorable Eugeni Oneguin, clava aquí un text sensacional, que fa oblidar del tot que llegim una traducció: un lèxic ajustat i genuí, a peu de carrer quan cal, atent als modismes d’alguns personatges, una sintaxi natural, fluida i eficaç. No es pot demanar més.
