La felicitat insomne de Pasolini
Pier Paolo Pasolini (1922-1975) és conegut sobretot com a director de cinema, però va ser també escriptor en diversos gèneres: assaig, narració, teatre, poesia. Ara que es commemora el centenari del seu naixement, hi haurà, no solament a Itàlia, exposicions i jornades sobre la seva figura i els seus diversos vessants. Entre nosaltres, i centrant-nos només en la poesia, tenim la reedició de l’antologia La religión de mi tiempo (2015), de Nórdica, que pren en consideració quatre llibres, els més representatius de la seva poesia civil i política. El traductor, Martín López-Vega, hi afirma que “la poesía es el sistema nervioso de toda su producción, el laboratorio donde sus ideas se decantan y quintaesencian para luego disolverse en las distintas formas narrativas”. Apareix enguany, feta pel mateix López-Vega, una selecció més extensa i que abraça tota l’obra de Pasolini: La insomne felicidad, a Gutenberg. L’editorial Ultramarinos, en versió de María Bastianes i Andrés Catalán, presenta un aplec dels poemes centrats en la ciutat de Roma. El títol prové del poema ‘Il pianto della scavatrice’ on diu: “Meravellosa i mísera ciutat que m’has fet experimentar la vida ignota: fins a fer-me descobrir el que, en cadascú, era el món”. L’exposició Pasolini Roma, que es va poder veure al CCCB el 2013, permetia comprovar fins a quin punt la capital era lloc d’observació antropològica i alhora objecte d’una relació apassionada: “Era Itàlia, la Itàlia nua i formiguejant (…) i pel que fa a mi, els meus somnis íntegres de poesia”.
El 1966 Oriana Fallaci li va fer una entrevista a Nova York en què el qualifica de “marxista convençut” i de “cristià enrabiat”, i deixa anar una frase premonitòria: “Som molts a pensar que, si no para, el trobarem amb una bala en el cor o amb el coll tallat”. No va parar, i el seu assassinat encara no ha estat dilucidat. Més que en els films o en les narracions, de ritme lent i estètica neorealista; més que en els articles, en què pot arribar a conclusions molt radicals descrivint situacions i desenvolupant arguments de manera serena i amable, és en la poesia que se’l veu com un home impacient per transmetre la seva visió de les coses, orgullós i desafiant, i per posar en relleu els aspectes incòmodes que la societat prefereix no veure, com la misèria dels suburbis i els abusos i la corrupció del poder.
La lírica de Pasolini, tant en el friülès matern com en l’italià oficial, no té gaire riquesa formal i és molt pròxima a la prosa, però està dotada d’un ritme verbal i d’una intensitat expressiva excepcionals. Va voler escriure, com reconeix en el poema autobiogràfic ‘Poeta de les cendres’, “en un estil no gens poètic perquè tu no em llegissis com es llegeix un poeta”. S’allunya de la tradició hermètica i del realisme de postguerra, dominants en el seu moment, per crear una veu personal, inquisitiva, que aconsegueix combinar la confessió col·loquial i l’arravatament declamatori. El cineasta i el polemista que era Pasolini abans que res no ha d’ocultar la seva tremenda dimensió humana, que es pot comprovar especialment en la seva poesia: “M’estimo feroçment, desesperadament la vida. I crec que aquesta ferocitat, aquesta desesperació em portaran al final”.
Después del paraíso. Luis Alberto de Cuenca
Els poetes hi són per salvar-nos els mots i per retornar-nos el nom de cada cosa, va deixar dit Espriu, i això val per a totes les llengües i totes les cultures. En la preciosa col·lecció “Palabra de honor” de Visor, L. A. de Cuenca (Madrid, 1950) publica un altre dels seus reculls de poemes, que són com el dietari en vers –en mètrica variada i sempre perfecta– d’un observador del moment actual –“estos tiempos de corrección política y de virus chinos”– a través del filtre infal·lible dels clàssics. Epigrames d’amor, breus lliçons de literatura i una abrandada defensa de la nostra civilització: “¿Hasta cuándo Occidente va a asistir, impasible, a sus propias exequias, envuelto en el sudario de la autoinculpación y de la cobardía?”
Visor, 2021. 184 pàgines. 22 euros
Poesia completa I (1940 - 1960). Joan Brossa
El treball creatiu de Brossa (Barcelona, 1919-1998) va ser immens, però només va poder publicar quan la censura ho permetia. Tot just comença la publicació completa de la seva poesia literària –a part estan la poesia escènica i la poesia visual–, que fins ara era coneguda sols a través de diverses i ja introbables recopilacions. Els llibres estan ordenats segons la data d’escriptura, cosa que permet resseguir-ne l’evolució. Seran tres volums, el primer dels quals acaba de sortir i abasta les dues primeres dècades: a un inici lligat al superrealisme, s’afegeix la pràctica intensiva del sonet, la incorporació de la dimensió social i vindicativa, i les enumeracions de fets i objectes de la vida quotidiana.
Univers, 2022. 1.440 pàgines. 30 euros
Cor pirinenc. Lluís Calvo
Relat d’una travessa del Pirineu, de Benasc al cap de Creus, dividit en 14 cants que sumen 6.133 versos, sovint en estrofes rimades, tota una exhibició de virtuosisme mètric i de coneixement muntanyenc, feta en la llengua d’ara mateix, espontània i fins i tot una mica poca-solta. Com que no hi ha viatge que no sigui alhora interior, hi trobem també una evocació del passat mític del país, elaborat del romanticisme ençà. Catalunya és una nació pirinenca, o així han volgut sentir-la bona part dels seus grans escriptors. Lluís Calvo –que també acaba de publicar l’assaig Transfiguracions (Ed. Poncianes), en què explora una espiritualitat al marge de les religions– culmina el llibre amb un article exhaustiu sobre la literatura centrada en els Pirineus.
Lleonard Muntaner, 2022. 320 pàgines. 23 euros
Turons de Wessex. Thomas Hardy
Thomas Hardy (1840-1928) és conegut sobretot com a novel·lista –Jude l’obscur, Teresa dels Urbervilles–, però també va escriure poemes tota la vida, encara que no en va començar a publicar fins ben gran. Si en les novel·les la vida dels personatges està sotmesa a l’atzar i a circumstàncies que no es poden controlar, la poesia és un punt més optimista, amb delicades descripcions del paisatge i dels sentiments. Encara que aparentment arcaïtzants, els seus poemes presagien la complexitat psicològica i moral dels grans poetes del segle XX. Del traductor, l’incansable Marcel Riera, surt també Laietània (Quaderns de la Font del Cargol), premi Marià Manent, un periple líric per la zona que va del Besòs al Tordera.
Trad. Marcel Riera. Edicions del 1984, 2022. 624 pàgines. 24,50 euros
Trenta poemes. Elizabeth Bishop
Inèdita fins ara en català, Elizabeth Bishop (1911-1979) va néixer a Massachusetts i va viure un temps al Brasil. Va publicar un llibre de poemes més o menys cada deu anys, però va assolir un notable reconeixement de crítica i de premis. Lluny del confessionalisme d’altres poetes del seu temps, mantenia a distància la intimitat i practicava una escriptura objectiva en què adquireixen gran protagonisme els elements geogràfics i la composició de l’espai. Contrària a les classes d’escriptura creativa, deia als seus alumnes que farien més bé estudiant llatí i grec. Es considerava una “feminista forta”, però no volia aparèixer en antologies només de dones ni creia en la poesia com a eina de propaganda.
Trad. Jaume C. Pons Alorda. Flâneur, 2021. 248 pàgines. 22 euros
