_
_
_
_
_
REPORTATGE

Això no és un suplement cultural

Si vivim un canvi de sensibilitat, la tradició i el present de la cultura s’han d’explicar d’una altra manera. Proposem un manual d’instruccions per pensar uns temps nous

Cartell, amb el rostre de Caterina Albert a la guitarra, d’una festa de Club Editor el juny del 2019 amb el reclam: “Víctor Català en directe a l’Apolo”.
Cartell, amb el rostre de Caterina Albert a la guitarra, d’una festa de Club Editor el juny del 2019 amb el reclam: “Víctor Català en directe a l’Apolo”.

Els proposo un text temptatiu, per moments molt temptatiu; és clar que temptatiu no significa arbitrari, ni els demanaré que llegeixin un esborrany. S’ho imaginen? Un text temptatiu pot ser intencionat, tot tendenciós, molt meditat; si alguna cosa caracteritza un text temptatiu és que no pretén tancar un tema ni esgotar-lo, sinó suggerir una incursió en un terreny que considera més ampli que els seus esforços, oferir unes indicacions per a la discussió, com una mena de camp base. El seu èxit no radica tant en com de prop està del cim sinó en la comoditat que ofereix a futures expedicions.

El tema és adient per a un suplement cultural, però també una mica molest, i per descomptat inquietant. Arrenca de la premissa següent: per què cada cert temps (posem 30 anys, o 25) sembla com si les diferents generacions, en parlar de “cultura”, parlin també de coses diferents? Per què s’alteren (s’amplien o s’estrenyen) les seves maneres de comunicar-se, els seus codis, els seus interessos i les seves consignes? En aquest punt ja els sento dir: “Un moment, ens està plantejant el conflicte entre millennials i boomers?” Bé, hem dit que el text era temptatiu, no pedestre. Respectem-nos una mica. Ampliem el focus.

La cultura no és el que era

El fenomen pot apreciar-se en dos sentits: a l’interior del camp “cultural” i també a les seves fronteres. Comencem per les fronteres (o en la seva ampliació), que potser és el més cridaner.

Fa uns trenta anys, sense filar prim, les seccions de cultura de molts diaris encara distingien la cultura dels espectacles (en aquestes últimes planes es confiava la informació sobre la música pop o l’electrònica, i també sobre el cinema que no portés de manera ben visible la garantia de ser “d’autor”); mentre que als suplements culturals (que actuaven menys com a sismògrafs de l’avenir que com a custodis dels vells llenguatges) a penes tenien cabuda els còmics, avui bastant ben assimilats com a “cultura”, tal com succeeix amb la música que desborda la imprecisa etiqueta de “clàssica”.

Aquestes ampliacions o absorcions (depenent del punt de vista del qual ens decidim a mirar) no són automàtiques i ni molt menys pacífiques, i m’atreviria a dir que el resultat de la contesa és incert. Els coquetejos per incloure el futbol entre la “cultura" (entesa no tant en el seu sentit ampli, que, al cap i a la fi, ho integraria tot, sinó com a sinònim d’artístic) i els agosarats esforços d’alguns cuiners estrella per portar els fogons als suplements no han triomfat. Mentre que els videojocs, el rol i les pel·lícules dels grans estudis es mantenen suspeses a les portes del Regne: se’ls pot fer espai sempre que sigui per abordar-los com a “grans fenòmens”, analitzar l’estat de la qüestió i renyar: un horitzó i una pulsió sempre viva entre els grans suplements.

Representació d''El poema inacabat', de Gabriel ferrater, amb direcció de Pau Ferran, al teatre Bartrina de Reus.
Representació d''El poema inacabat', de Gabriel ferrater, amb direcció de Pau Ferran, al teatre Bartrina de Reus.GEMMA RIBAS

Ocupar el centre

Passem ara a l’interior del camp cultural: un bon indici d’aquestes alteracions periòdiques de l’interès, el gust i la comprensió s’aprecia en la conveniència de les traduccions dels clàssics de qualsevol gènere i de totes les tradicions, per adaptar-los als canvis que experimenta l’idioma. Però hi ha un motiu més profund que el lèxic o el gramatical: operen també aquí els corrents subterranis del gust que indueixen a excavar en altres tradicions a la recerca d’autors que no estaven integrats al sistema de lectures; a exhumar autors desatesos de la mateixa tradició, o fins i tot a rellegir (quin horror la paraula revisar, ni que fóssim un tribunal) els clàssics per atendre les incitacions del present.

Per sort trobem exemples per donar i per vendre en el nostre sistema cultural sobre clàssics convertits en camps de disputa. Uns exemples em venen al cap sense gaires esforços: la romancera sortida de Joan Sales del racó dels escriptors catòlics, on estava contingut, fins a desplegar les ales del gran novel·lista que és; la lluita per desentranyar si el cripto-conservadorisme de Josep Pla casa millor amb la connivència franquista o amb la resistència silenciosa; el descobriment que Víctor Català és una força verbal de primer ordre i no només un símptoma de la repressió sexual; o si la visita un dia de ressaca de Gabriel Ferrater a l’estanc serveix per debatre una vida de menyspreu a tots els nacionalismes. Que cada lector agiti els seus exemples favorits, models de vitalitat.

La sensació que s’imposa (per descomptat no només a la literatura catalana) és que els clàssics no demanen tant de ser desentranyats en els termes en què van ser escrits (i encara menys ens exigeixen que reproduïm l’entorn històric i social que els envoltava), sinó que estan vius en la seva capacitat de seduir-nos i incitar-nos, gràcies a la seva habilitat per escapar-se dels condicionants de l’època i murmurar-nos i incitar-nos i sollevar-nos. És això el que ens obliga a sobreescriure contínuament sobre ells, i escoltar-los de nou, com si tinguessin rèpliques pensades per a nosaltres. Quin poc interès té tornar a esbrinar el que tenien en comú Shakespeare i la resta de dramaturgs isabelins, en lloc d’atendre el que ha de dir-nos com a contemporanis. Convé assenyalar com més aviat millor que aquestes ampliacions i alteracions de la “cultura” no s’aconsegueixen sense vèncer tensions. En els pòsits de totes les cultures, i a vegades relluint en la superfície, trobem una afició a l’arxiu, una pulsió conservadora. I la veritat és que té sentit i és útil. Malgrat les moltes crítiques que ha rebut el cànon, no és un deure conservar el millor que ha donat la literatura, l’art o la música? No constitueix un valuós servei públic, indispensable per a cada generació, que, en lloc d’haver de tornar a llegir tots els ploms d’un temps, puguem acudir directament als autors i als textos que el gust combinat d’una època ha filtrat, encara que sigui per discutir-los?

De manera que el “nou”, ja sigui per la forma, el tema o els interessos, s’obre pas a través del consolidat, competint per l’espaitemps de la nostra atenció. Al capdavall, cada setmana un suplement ha de decidir si renova els vots a un autor pel seu centenari (i cada dues setmanes cau un centenari) o prefereix deixar espai per examinar el més recent, encara per llegir, interpretar i valorar. I si es decideix a concentrar-se en el passat, renunciant al present, la paradoxa és que serà menys efectiu en el seu tracte amb la tradició, estarà renunciant (estic temptat a escriure traint) un dels seus poders principals: nodrir i renovar la lectura dels clàssics, amb el risc de deixar d’entendre’ls, perquè es perden les capes de significació que revelen l’avui i l’ara, o per recuperar l’astúcia de Borges de desconèixer els precursors que el futur va desvelant.

I amb aquest comportament tampoc aconseguirà que l’art es contingui ni s’aturi, en la mesura que és una de les maneres (i de les més sofisticades) de comprendre o donar-rèplica a les vivències actuals, de comprendre un espai i un moment històric. Si s’entossudeix, senzillament s’aniran incrementant les àrees que el suplement no és capaç d’explicar, la seva renúncia el tornarà menys útil als seus lectors a l’hora d’entendre el magma cultural.

Aquesta tensió, de fet, no és tant un conflicte com dues forces que poden articular-se. La conservació, l’estima pel millor que ens ha llegat el passat, bé podria fer-se servir de resistència, de filtre ideal per reconèixer el que el present ens proposa de nou o valuós. Ningú ho va formular més bé que Robert Musil: “La crítica és una defensa del nivell assolit”. No tant per erigir un mur que protegeixi l’humanisme, l’esperit, l’art elevat o altres esferes que només estan en perill per a ments molt paranoiques o temoroses del nou, com per canalitzar el seu diàleg amb els llibres, pel·lícules i músiques d’avui, per evitar que es presentin com a novetats de mèrit repeticions, propòsits ja vistos, febles, que no empren totes les possibilitats i recursos de la seva disciplina.

La revolució que no va ser

La tensió entre la pulsió conservadora i l’augment (per no parlar de progrés) dels “objectes artístics” ha existit sempre. Però si en l’última dècada s’ha enverinat o ha fet l’efecte de ser més cruenta i decisiva es deu no sols que ens ha tocat viure-la, sinó al fet que ens ha travessat una renovació tecnològica: la xarxa. Tampoc ha ajudat a veure clar que la cobdícia empresarial i la distracció dels gurus adoptessin com a metàfora clau del que estava succeint la de “substitució”, com si un nou depredador s’hagués introduït en l’ecosistema cultural i proposés una lluita a mort, en la qual el guanyador, com en la cançó d’Abba, s’ho emporta tot.

Patti Smith, Lou Reed i Laurie Anderson, durant la lectura de poesia catalana a Nova York el 2007.
Patti Smith, Lou Reed i Laurie Anderson, durant la lectura de poesia catalana a Nova York el 2007.Miguel Rajmil (EFE)

Repassar les pàgines de cultura (i els suplements) d’aquells dies obre perspectives al·lucinants d’incompetència endevinatòria. Un autèntic festival de ximpleria induïda. Desaparició del llibre en paper, tancament de les grans editorials, menyspreu de les vies de transmissió cultural, menysteniment de les formes artístiques associades al prestigi. Poc menys que una barbàrie, imposada ara no des de la ignorància de les tribus germàniques, sinó des de la tecnologia punta provinent de la vall del silici. En realitat, no ha passat res. S’ha produït un acomodament natural entre dos mons, de manera que és tasca gairebé impossible trobar un home que només alimenti el seu cervell i la seva sensibilitat del paper o una dona que faci el mateix exclusivament amb la xarxa.

Els canvis els coneixen tots vostès perfectament, però paga la pena de recordar-los de manera ordenada. El que la xarxa ha suposat per a les noves generacions és un accés més ràpid a la informació, i que el cultiu del gust ja no depengui de la biblioteca paterna o de les intermitències del professorat, ni que el camp d’interès quedi majoritàriament confinat en l’àmbit de la pròpia cultura. Aquelles excursions per països exòtics (Itàlia, Anglaterra i França...) de les quals els intel·lectuals tornaven amb un cabàs de llavors noves amb què sembrar la nostra terra són cosa del passat. Qualsevol pot palpar des de casa les atmosferes foranes, sense mediadors. També el ritme de les aliances (les converses, els contrastos, les competències...) amb les quals es forja una generació literària s’ha accelerat. Ja no ens cal esperar a entrar a la universitat per trobar temperaments i interessos afins (i conformar-nos amb el que ens arriba!), sinó que es poden establir ràpidament connexions, que també són més àmplies en l’espai, perquè poden arribar a altres ciutats, països i continents.

Convé assenyalar que aquests canvis només són “generacionals” en un sentit molt superficial. En ocórrer en una data concreta, podem dir que van sorprendre els ciutadans en edats diferents. Però l’important és que, com que no es tracta d’un esdeveniment puntual, sinó d’un canvi tecnològic, ens ha acabat afectant a tots. Si ho projectem cap al futur, ja podem estar segurs que l’etiqueta “natiu digital” es desdibuixarà per inservible, en la mesura que fins i tot els més joves seran primitius d’una època on tots hauran nascut manegant la xarxa. O és que té sentit parlar de la generació del cotxe o de la generació del telèfon o de la generació de l’avió?

La funció de la crítica

Tal com ho veig, el canvi més rellevant passa perquè als lectors que nodreixen la seva sensibilitat i la seva intel·ligència a les xarxes no els cal tant com abans que els informin de les novetats. Ja no els cal calmar la set de novetats al suplement com feien els seus avantpassats desendollats. El suplement potser ha perdut per sempre aquesta funció informativa, de pastor que assenyala les novetats. Quan hi arriba ja fa molt que circulen per les xarxes favorites dels lectors. Ja saben el que pensen de cada llibre, pel·lícula o disc els “prescriptors” de qui es refien. La prescripció és un plat que en els suplements se serveix fred, quan el gust ja està format.

L'actriu Nues Pàmies a 'Infanticida', dirigida per Marc Angelet, a la sala Atrium.
L'actriu Nues Pàmies a 'Infanticida', dirigida per Marc Angelet, a la sala Atrium.Albert Rué

Quin és llavors el paper que els queda per exercir als suplements? Temo que la recuperació de la crítica. Per una banda, projectada cap al futur: centrant-se en el que és més valuós d’entre les novetats, i oferint claus de lectura i discussió que l’espasmòdic relleu de recomanacions de les xarxes socials no pot permetre’s. La crítica va néixer per a això: obviar el que s’explica per si mateix, o explicar el que confon, en lloc de confirmar-la, a la sensibilitat mitjana i al sentit comú.

Però també cal projectar l’exercici crític cap al passat: així com són ben clars els clàssics de fa cent anys, l’acceleració del present implica que els èxits d’avui són oblidats gairebé immediatament. En mirar enrere veiem una sèrie d’espasmes d’emoció que no hi ha manera d’articular. Aquest és un espai on el suplement cultural pot proporcionar un servei impagable: oferir recomptes, sancionar prestigis raonats, establir aliances o antagonismes. Des de perspectives que afermin i ataquin les diferents tensions estètiques, socials i polítiques. Al suplement se li ha conculcat el monopoli de la novetat, però té el camp lliure per forjar als nous clàssics i explicar els motius.

El suplement faria bé d’abandonar les inèrcies de les novetats i les onades empresarials, renunciar a la repetició de consignes (s’imaginen la meravella de no parlar del Sant Jordi fins mesos després), i convertir-se en un centre de pensament i en un camp d’intervenció; de polèmica i disputa, on la literatura, el cinema, la música, el teatre i la dansa fossin pensats com a instruments sofisticats de comprensió i intervenció del present, i no com a prolongacions de la faixa publicitària. Uns propòsits que haurien d’associar-se a una renovació de les formes clàssiques de transmissió crítica: la ressenya, l’entrevista, el reportatge (venerables ancians, minotaures d’un temps tan evolucionat que sembla mort). En aquest camp està tot per fer: cartes, recomptes, càpsules, beefs, receptes farmacològiques, espiritisme! Tot està per provar, i seria pretensiós posar exemples o assenyalar directrius a la lliure inventiva.

En un vers molt repetit J. V. Foix animava a exaltar-se amb el nou i a enamorar-se del vell. En una època estèticament menys polaritzada per les escoles poètiques, on sembla imposar-se la mescla i l’accés gairebé immediat a tota classe de textos, sona menys viva la síntesi de Foix, tan xocant i provocadora (malgrat el seu fons conciliador) en el seu moment. Qui renega avui del vell? Qui li tanca avui els ulls al nou? Algú hi deu haver, però no serà per manca d’oportunitats de conèixer i formar-se, de conversar i discutir. Potser una pregunta més urgent i de més interès, una vegada decidits a enamorar-nos i exaltar-nos simultàniament del nou i el vell, sigui com fer-ho. En quins termes i amb quins propòsits. Al cap i a la fi, no tot el vell mereix el nostre respecte ni tot el nou el nostre interès. Moltes coses que passen per novetats han nascut velles, moltes de les velles ja no parlen l’idioma dels nostres interessos.

El text que vostès han llegit és una possibilitat entre moltes de respondre a aquestes preguntes. Les respostes (una aposta per la crítica i el judici i la insurrecció dels nous formats) són temptatives, i més impressionistes que estructurades, però les preguntes queden obertes, a la recerca d’uns altres que vulguin pensar-les. O aplicar-les. Potser en aquestes mateixes pàgines.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_