_
_
_
_
_
LLIBRES
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

L’abracadabrant tècnica dels somnis

Randolph Carter fa de fil conductor de les narraccions que precedeixen els mites de Cthulhu de Lovecraft

Il·lustració que recrea el personatge de Randolph Carter creat por Lovecraft.
Il·lustració que recrea el personatge de Randolph Carter creat por Lovecraft.

En vida només va captar l’atenció d’un grupet d’entusiastes amb qui es cartejava obsessivament, però amb els anys Howard Phillips Lovecraft (Providence, 1890-1937) va esdevenir un dels emblemes del relat sobrenatural i del neguit còsmic que n’excita l’escriptura. Hem d’agrair que un visionari de tal magnitud s’avingués a compartir les seves visions per mitjà de la literatura. Avui podem parlar dels mites de Cthulhu (i “mite” és la paraula exacta) gràcies al bestiari establert per Lovecraft i al fet que funciona com una mitologia vasta i ben arrelada, participada (i diem “bestiari” però podríem dir “panteó” perquè, al llarg de la seva obra, divinitats, bèsties i alienígenes es confonen i semblen una mateixa cosa).

La tècnica de Lovecraft és prou coneguda i fins i tot repudiada: en tractar els mites de Cthulhu i l’aberració dels seus déus inhumans, l’estil de Lovecraft supura adjectius i fa xocar entre si descripcions físiques contradictòries, de manera que el lector és incapaç de reconstruir un retrat coherent de la monstruositat que el pobre protagonista ha entrevist... L’efecte és marejador i carregós, infal·lible. Per l’estil, doncs, Lovecraft és fill putatiu d’un altre imprescindible de l’horror i el seus barroquismes, Edgar Allan Poe.

Però el que constitueix aquests Relats onírics de Randolph Carter (segons la traducció i la tria de Ricard Vela) que acaben de sortir en català són quatre contes que, per l’any de redacció, antecedeixen els mites de Cthulhu i encara no retorcen l’estil per transmetre l’inenarrable. Aquí llegim un altre Lovecraft, més contingut i convencional (malgrat ser complementari del Lovecraft de l’horror còsmic que, de totes maneres, s’intueix en la llunyania). En realitat, la matèria principal d’aquests relats són els somnis, la vida onírica del seu protagonista, Randolph Carter, que fa de fil conductor i protagonitza les quatre històries. D’alguna manera (no és sempre així amb Lovecraft?), el protagonista concentra les circumstàncies i opinions del mateix autor. En el relat de l’educació sentimental de Carter a Nova Anglaterra s’hi noten les raons biogràfiques de Lovecraft, el seu pessimisme, la rendició davant l’absurd existencial, l’aposta per la validesa dels somnis com a experiència vital i no pas com a evasió.

El conte que obre el recull, ‘La declaració de Randolph Carter’ (1919), guarda les formes clàssiques i visita el paisatge acostumat de Poe: conté una conversa a peu de tomba, una profanació i un descens a l’infern, alhora que funciona amb la vella fórmula del testimoni d’un fet ominós en primera persona. El segon, ‘L’innombrable’ (1923), és el més fluix per l’elusió que gasta. Per contra, ‘La clau de plata’ (1926) és un relat modèlic digne de figurar a l’Antología de la literatura fantástica (1940) d’Adolfo Bioy Casares, Jorge Luis Borges i Silvina Ocampo: encaixaria al costat del ‘Rip Van Winkle’ de Wa-shington Irving i ‘Enoch Soames’ de Max Beerbohm, perquè tots tres són, a la seva manera peculiaríssima, relats de viatges en el temps prou elegants...

És difícil llegir-ne la primera frase —“Quan tenia trenta anys, en Randolph Carter va perdre la clau de la porta dels somnis”— i no voler seguir endavant i esbrinar que la clau és, a la vegada, física i metafòrica i que Carter és un somniador lúcid, amb el privilegi de visitar geografies extraordinàries i dur una segona vida mentre els altres simplement dormen. El darrer relat, ‘Més enllà de les portes de la clau de plata’, és de 1934, o sigui que ja s’aproxima al repertori dels mites de Cthulhu. Connecta la trama onírica amb l’exploració del multivers i mereix el superlatiu d’abracadabrant.

Falta, com a mínim, un cinquè text per completar el cicle car-terià: ‘The Dream-Quest of Unknown Kadath’ (1943). No s’inclou, segurament, per l’extensió (més que un relat és una novel·la curta). Però el troba a faltar qui hagi llegit el Viajes al otro mundo: Ciclo de aventuras oníricas de Randolph Carter que va fer Alianza el 1987, amb aquell pròleg de Rafael Llopis que vincula el viatge lisèrgic amb les exploracions de l’Altre Món de Lovecraft. A ‘Més enllà de les portes de la clau de plata’, que tanca aquí el volum, el vincle és claríssim: el protagonista (o el consumidor) ultrapassa un llindar, s’hi produeix una dissolució del jo, i accedeix a una revelació mística sobre la naturalesa alephiana de l’espaitemps.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_