_
_
_
_
_

Rigoberta Bandini: “La promiscuïtat està sobrevalorada”

La capacitat de la cantant catalana per crear tornades virals és tan extraordinària com la seva facilitat per sincerar-se. Ara llança una nova cançó, ‘Julio Iglesias’

Raquel Peláez
La cantant Rigoberta Bandini.
La cantant Rigoberta Bandini.JUAN BARBOSA (EL PAÍS)

Hi havia una vegada una nena anomenada Paula Ribó (Barcelona, 1990) que durant anys va doblar el personatge infantil Caillou. Era tan creativa que quan va sortir de l’escola de monges va decidir implicar-se en peces teatrals com a dramaturga i actriu. Amb 30 anys, Ribó va ser mare, es va transformar en Rigoberta Bandini, un alter ego musical sota el qual compondria la cançó In Spain we call it soledad [A Espanya en diem soledat], un dels himnes del confinament. I, de sobte, de manera totalment inesperada, va saltar a la fama. Artífex dels directes més divertits que es fan al país, ara Bandini llança una nova cançó, titulada Julio Iglesias i en una de les seves estrofes parla directament a Ribó: “Niña que se fue, cuida a esta mujer que aún no te ha olvidado”.

Pregunta. Per què Julio Iglesias?

Resposta. Perquè ja no és només una persona, sinó tot un univers i una manera de viure, que pot generar molt rebuig perquè era un home que, com molts de la seva època, convivia amb les dones d’una manera molt patriarcal, però va aconseguir crear un estil únic amb la seva música i la seva manera de cantar. D’alguna manera és molt alliberador jugar a ser Julio Iglesias, apoderar-me d’aquests valors que sempre s’han considerat masculins.

P. I si vostè aconseguís el nivell d’èxit d’Iglesias, portaria el mateix estil de vida?

R. No voldria tenir a la meva disposició 12.000 homes. Crec que la promiscuïtat està molt sobrevalorada.

P. Com és això?

R. Fa temps vaig escriure un petit llibret en què apuntava una frase que crec que resumeix molt bé això: “Has confós la felicitat amb l’eufòria”. Durant anys jo ho he confós, crec que ho hem confós molt, els de la meva generació.

P. Parla en les seves lletres del Ducados del seu pare i el Seat Córdoba de la seva infantesa. Creu que els millennials són massa nostàlgics?

R. Jo soc molt nostàlgica des dels deu anys. Ho romantitzo tot. Moltíssim. Això de Julio Iglesias és l’exemple clar.

P. Un dels seus grans èxits es titula Too many drugs [Massa drogues]. Com definiria la relació de la seva generació amb les drogues?

R. Està molt normalitzada, cosa que no trobo del tot nociva. El perillós és la banalització, perquè al final són tòxiques, però trobo bonic tot el ritual pel qual uns amics decideixen un dia entrar en un altre estat, abraçar-se, estimar-se i dir-se coses increïbles. No estic fent apologia de les drogues, però ens han donat coses molt boniques, i qui digui que no és que no ha provat les bones.

P. La seva última cançó parla d’un amant perdut. Li costa molt recuperar-se de les ruptures?

R. Depèn molt de cada ruptura. Al llarg de la meva vida he estat diferents persones. Quan he viscut alguna experiència molt forta m’ha passat com amb el meu fill ara, que de vegades el miro i ja ploro perquè m’imagino quan tingui 18 anys i em digui que se’n va de casa... i encara té 16 mesos! No només és que tingui nostàlgia. És que m’avanço a la nostàlgia!

P. En la lletra d’aquesta mateixa cançó diu “Quería ser atleta y se cortó las tetas”. Què significa això?

R. Quan encara jugava amb nines vaig començar a sentir mirades lascives, perquè el meu cos s’havia desenvolupat molt aviat. Vaig odiar els meus pits molt temps. Amb 20 anys vaig passar per un quiròfan per reduir-ne la mida. Mai no he volgut ser atleta [rialles], però ara que ho veig amb perspectiva em sembla molt fort que la pressió que rebem les dones sobre els nostres cossos ens porti a prendre decisions com aquesta. Ara mateix no m’operaria.

P. Què va passar perquè els seus pares la portessin amb sis anys a un estudi de doblatge?

R. La meva germana i jo estàvem en una coral a l’escola i la professora de música, que componia, ens va dir que necessitava nens per a anuncis. La meva germana va començar a fer un personatge de [la sèrie infantil] La banda del patio i jo anava a veure-la cada punyeter dia. Em fascinava aquest món. Llavors vaig insistir que jo també volia fer-ho, perquè no tenia cap vergonya, i era pesadíssima i em van agafar per ser Caillou.

P. I els seus pares no els preocupava que es dediqués a això? Al cap i a la fi és començar a treballar sent molt petita.

R. És que per a mi era una activitat extraescolar que em motivava tant que gairebé em feia estudiar més i acabar abans els deures per dedicar-m’hi. I després, durant molts anys que he fet teatre, una activitat molt precària, aquests diners són els que m’han permès arriscar en projectes artístics.

P. Vostè va fer una adaptació de Shakespeare en què convertia Ricard III en una dona de 27 anys...

R. Això va ser durant una residència artística a Nova York. M’interessava moltíssim perquè els malvats de Shakespeare, els malvats en general, aconsegueixen que el públic empatitzi amb el pitjor de l’ésser humà. Hi ha un Ricard III en tots nosaltres. També hi ha una Julieta. Hem d’acceptar aquestes parts i deixar de dividir-nos en bons i dolents.

P. Creu que vivim un moment en què s’exigeix als artistes un posicionament de blancs o negres?

R. Jo crec que una persona pot actuar malament en un context i no ser necessàriament malvada. No s’ha de ser benèvol amb les persones que generen discursos d’odi o que la caguen estrepitosament, però trobo el linxament públic una cosa molt medieval. Entenc que hi hagi persones que pensin que és una manera molt eficaç de neutralitzar coses que no t’agraden, però al final l’únic que generes és por que et posin a la guillotina de la plaça del poble.

R. I ha sentit vostè aquesta por alguna vegada des que està a l’ull públic?

R. Sempre hi ha por, perquè com més creix el projecte, més altaveu tinc. Em sabria molt greu ferir alguna sensibilitat, sobretot si és sense voler, perquè si és volent, doncs bé, mira, aquesta és la meva opinió, ja està. Però afortunadament no m’he vist ficada en cap merder...

P. Però jo ho vaig somiar o la vaig veure al vaixell de C. Tangana?

R. Ahhh [rialles] No, no, jo vaig estar en un iot amb ell també, però la setmana anterior a l’escàndol. No ens coneixíem i vam coincidim a l’aeroport perquè anàvem al mateix festival i vam passar uns dies molt macos a Mallorca.

P. Es considera ambiciosa?

R. Sí, sí. Soc ambiciosa. El que passa és que vinc d’haver plantat moltes altres llavors que no han funcionat tant, així que amb l’èxit d’ara tampoc és que m’estigui flipant molt. N’estic gaudint des d’un lloc bastant sa. Si creix més ràpid igual m’agafa un infart. Em faria molt pal no poder tenir una vida normal, convertir-me en David Bisbal. No poder anar pel carrer és un preu que no sé si em ve de gust pagar. És a dir que m’agrada la música, però el primer que m’agrada és la vida.

P. Sembla molt segura de si mateixa. D’on ve això?

R. Jo diria que de l’amor. No sé. Els meus pares m’han donat molt d’amor des que era molt petita i m’han fet creure que tot el que feia era l’hòstia. M’han donat molt suport en tots els meus passos. I després, que vaig començar molt jove a fer coses. A més si tu crees alguna cosa des de la teva honestedat et fas molt més immune a la crítica, perquè és la teva puta honestedat, o sigui, no hi ha res més. És la teva veritat.

P. Fa molta broma amb allò de “ser una pija de les teresianes” i es disfressa amb l’uniforme de la seva escola als concerts. Com va ser la seva relació amb les monges?

R. En tinc una de freda i una de calenta. D’una banda, va ser sortir d’allà i començar a crear coses i adonar-se que sentia allà una repressió molt forta. Però d’altra banda, encara que jo no sigui excessivament catòlica, perquè per a mi Déu és justament llibertat i expressió, sé que la meva connexió amb l’espiritual ve d’allà. Hi ha gent que em pregunta si soc de l’Opus, i entenc que ho pensin, perquè de vegades em sento i dic, mare meva, però aquesta experiència m’ha deixat a dins com una espelma encesa. També ho podria atribuir a la meva àvia, que és una persona que acaba de morir, però que sempre em va transmetre això de mirar al cel i entendre la immensitat. D’altra banda, els meus pares han estat sempre molt creatius. La meva mare sempre va dir que volia ser corista de Julio Iglesias.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Raquel Peláez
Licenciada en periodismo por la USC y Master en marketing por el London College of Communication, está especializada en temas de consumo, cultura de masas y antropología urbana. Subdirectora de S Moda, ha sido redactora jefa de la web de Vanity Fair. Comenzó en cabeceras regionales como Diario de León o La Voz de Galicia.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_