Les fotos desconegudes d’Antoni Miralda

Un sorprenent primer pla de Twiggy, la model que va revolucionar els cànons estètics femenins, al costat d'unes dones grans de Berga i un grup de majorets de Coney Island. Un ritual a l'Índia, al costat d'una romeria a Oviedo, una missa a Lourdes i una processó al Bronx. I així fins a 7.500 fotografies que Antoni Miralda (Barcelona, 1942) va captar en els primers anys de la seva carrera, durant els seus viatges, quan feia fotos de moda per viure, mentre buscava el camí que el portaria a convertir-se en un dels artistes de referència de la seva generació. Tancades en una caixa en format negatiu, com s'utilitzava quan la tecnologia digital no existia, aquestes imatges van estar guardades durant dècades, fins que el mateix Miralda se'n va oblidar. Van aparèixer fa uns mesos quan va recollir el seu arxiu, dipositat al Museu d'Art Contemporani de Barcelona, per buscar material per al llibre de Honeymoon, el projecte en què casa la conquesta (el Monument a Colom de Barcelona) amb l'alliberament (l'Estàtua de la Llibertat de Nova York), especialment pertinent en un moment de debat sobre els monuments a personatges històrics, culpables de violències i abusos.

“Recordava les fotos de moda que feia per sobreviure a París i Londres entre 1962 i 1971, però a la caixa vam trobar molts negatius que mai no van ser revelats i de què no tenia cap record. Sé que són meus perquè són entre les meves fotos i recordo haver estat en aquells llocs en aquell moment, però algunes imatges em resulten completament noves”, explica Miralda, que està treballant en obres realitzades entre 1959 i 1995. Aquest període serà el protagonista d'un llibre, que reunirà unes 300 imatges, i d'una exposició a la Virreina Centre de la Imatge de Barcelona, que està preparant juntament amb Ignasi Duarte, artista, realitzador, comissari i col·laborador de Miralda des de fa anys. “Miralda té una trajectòria artística multidisciplinària molt extensa i reconeguda internacionalment, però primer va ser fotògraf. Ho descobrim seixanta anys després quan, entre els centenars de milers de documents del seu arxiu, trobem la caixa amb els prop de 7.500 negatius inèdits que ho certifiquen. Una troballa històrica que reescriu la seva carrera i que afegeix una altra capa més de complexitat a la seva obra”, assegura Duarte, establert a París des del 2014 i que ha tornat a Barcelona per a aquest projecte.

Es tracta d'una col·lecció extraordinària de rostres impactants, situacions imprevistes i contextos llunyans, que Miralda aborda amb sinceritat, ment oberta i una mena de curiositat empàtica, aliena a qualsevol interès per l’exotisme. En la seva mirada original, que aprofita els matisos i contrastos del blanc i negre d'una manera captivadora, ja apareixen els temes que centraran la seva obra en les dècades següents: l'interès pels rituals, l'espiritualitat i allò esotèric, la fascinació pels aliments i el menjar i les seves implicacions socials i polítiques. “El més curiós és que vaig trobar el meu camí gràcies a la fotografia. Era 1962 i la Diputació de Barcelona em va concedir una beca per un collage fotogràfic amb què vaig poder prosseguir els estudis a París”, recorda Miralda.

L'artista es va emportar una càmera del seu pare, que en aquell temps tenia un petit laboratori a casa seva, a Terrassa, on havia revelat les primeres captures: les sardanes ballades a les places catalanes i les fotos de la mili a Castillejos. Són aquelles primeres experiències que desembocaran en les cèlebres obres (escultura i instal·lacions, però també fotografies) d'exèrcits de soldadets a la conquesta de cossos nus. “Les imatges inèdites que hem trobat revelen la formació de l'ull de l'artista. A les fotografies que van de 1959 a 1965 veiem com es construeix el seu punt de vista i, a partir de 1965, en paral·lel a la seva obra plàstica, constatem com a través de la càmera aprofundeix en camps que abordarà en l’obra posterior”, indica Duarte. “Mai no vaig deixar de fer fotos, però cap a finals dels 80 vaig deixar l'aproximació etnogràfica i documental per documentar la meva experiència i la meva feina”, continua l'artista.

Envoltat d'imatges que van del glamur de les models d'Elle (va ser el primer i probablement l'únic que va treure Twiggy de l'estudi al carrer) als conflictes racials de Nova York, Miralda recorda anècdotes com aquella foto en què apareix el crític Pierre Restany amb els artistes catalans a París, només hi falta Miralda, el fotògraf. En canvi, hi ha Joan Rabascall, que continua vivint a la capital francesa i ara l'està ajudant a datar les imatges trobades. Per la seva banda, Duarte no podria estar més satisfet per poder treballar amb un material inèdit tan valuós. “L'aproximació que fa des de la fotografia als rituals sacres o pagans, a l'espai públic i a diferents comunitats culturals no només prefigura els treballs venidors, sinó que configura un llegat fotogràfic únic, que transcendeix Espanya i el col·loca a l'altura dels grans fotògrafs internacionals de la segona meitat del segle XX”, conclou.