Turistes abans del boom turístic

La majoria de persones somien amb unes vacances d’un mes; un èxit de les classes treballadores que va tenir la seva primera conquesta el 1904 quan a Espanya el govern d’Antonio Maura va aprovar la Llei del descans dominical que va aconseguir que aquest dia fos festiu laboralment per a tothom. Però mentre les classes més humils treballaven centenars d’hores, sis dies a la setmana, altres famílies benestants gaudien de l’anomenat “estiu clàssic”: tres mesos de vacances en què tancaven casa seva a Barcelona i es traslladaven amb la família i el servei a passar l’estiu en localitats situades en un radi de 50 quilòmetres de Barcelona, com Arenys de Mar, Caldetes, Cardedeu, Mataró, Sant Celoni, Sant Pere de Ribes, Santa Coloma de Gramenet, Sitges i Vilafranca del Penedès, entre moltes altres.

“Una de les lliçons dels últims estudis sobre turisme i l’estiueig és que el turisme de masses té una gènesi històrica. Una certa prehistòria del turisme que ens remet a començaments del segle XX. Això ha permès veure en l’exposició, que, malgrat que estem en un altre paradigma, però per entendre l’actual cal buscar un origen en aquests primers estiuejants”, assegura Puigvert.

L’exposició mostra com en aquests orígens, els primers estiuejants buscaven, gairebé com ara per la pandèmia, llocs on obtenir una salut física i mental. “És una de les paradoxes, per això juguem amb el terme de turisme de proximitat, que té a veure amb la salut; una cosa que ens remet a la situació actual”, prossegueix l’expert.

I és que, en el canvi del segle XIX al XX, l'higienisme va difondre els valors de la salut ambiental derivats de l’aire pur, el clima sec, les aigües medicinals i termals, l’exercici, els banys de mar i la bona alimentació. Una cosa totalment vigent i desitjable avui. I en aquest context, al voltant d’una localitat amb alguna d’aquestes propietats, va sorgir una colònia d’estiuejant a la recerca d’aquests beneficis.

Puigvert assegura que no hi havia un únic model d’estiuejant. “Per alguns suposava tornar a la masia familiar o el poble d'origen; com la família de l’escriptor Josep Maria de Sagarra i Torre Balldovina a Santa Coloma de Gramenet. Per d’altres, anar d’un poble a l’altre cada any practicant cert nomadisme, com el poeta Joan Maragall i la seva família”.

En l’exposició es pot veure, en un enorme mapa pintat a terra, com l’arribada del ferrocarril o l’autonomia dels primers autos va marcar la distància (uns 50 quilòmetres) en què es van assentar aquests primers estiuejants, va afavorir determinats nuclis. On no arribaven els trens ho feien les tartanes, les diligències i els òmnibus tirats per animals i després autobusos i taxis. “Un fenomen que va tenir un gran impacte a les viles que reben aquest fenomen, en tots els àmbits, social, econòmic i urbanístic, però també amb les realitats econòmiques, bé sigui la indústria o l’agricultura.”

Però el contacte de persones de posició econòmica i els locals, no sempre va ser fàcil. “De fet, els estiuejants i els de la localitat es relacionaven relativament poc. Eren dos mons bastant tancats. L’expressió ‘els de la colònia d’estiuejants o forasters’ ja et dona la percepció dels locals, respecte aquesta gent que arribaven de Barcelona i altres ciutats. Eren dos mons a part que tenien els seus llocs de reunió i gaudi separats. És fàcil veure casinos i ateneus diferents per a uns i altres en una localitat. Convivien, però no s'interrelacionaven gaire”, prossegueix.

Encara que, indica “si hi havia punts d'intersecció amb la petita burgesia local; comerciants i professionals liberals de la població, que miraven amb simpatia el fenomen. Per sort, això ha canviat i estem en una societat interclassista”.

El fenomen va servir perquè molts professionals desenvolupessin la seva activitat: metges que treballaven als balnearis per prescriure les teràpies de l’aigua. “Molts van promocionar els seus llocs de naixement per estiuejar, com el Doctor Robert, que va enviar molta gent a Camprodon per curar-se amb les aigües de la localitat.” També fotògrafs que feien postals d’aquests llocs i, sobretot, arquitectes que construïen o reformaven les cases per aquests burgesos.

“Va ser una oportunitat de treball per a tothom. Els estiuejants amb més poder portaven de Barcelona els seus arquitectes, i l’estiueig va ajudar a contribuir determinats corrents arquitectònics, com l'eclecticisme, el modernisme, el noucentisme i les avantguardes.

Puigvert està convençut que aquestes localitats serien diferents sense aquest turisme primigeni. “Quan visites una població, hi ha uns detalls que remeten a una tradició d’estiueig: l’urbanisme és el principal indicador d’aquest impacte, totes tenen un gran passeig d’arbres, camins que portaven a les fonts que es converteixen en passejos, la instal·lació de mobiliari urbà”. I esmenta exemples com el passeig dels Anglesos de Caldetes “que emula el de Niça”; el passeig marítim novecentista de Calella de la costa, “un dels millors de Catalunya” i el passeig de la Garriga, amb més d'un quilòmetre de llarg.

Primeres vacances pagades

L’exposició també aborda el tema de les primeres vacances pagades als obrers que van néixer el 1931, la segona gran conquesta laboral. Amb aquestes comencen també les sortides d’aquests grups a zones properes. “Collserola va tenir un èxit brutal. La zona de les Planes i totes les seves fonts per anar a berenar o dinar en plena natura, van ser les que més èxit van tenir”, comenta. D'aquest moment “d’un estiueig més democratitzat” són també les casetes de la platja del Garraf i els intents d’arquitectes revolucionaris com els del GACTPAC que van dissenyar prototips d’habitatges per als obrers per a la seva zona de lleure del Baix Llobregat, que la Guerra Civil, com moltes altres coses, va impedir portar a terme.

L’exposició acaba el 1950, just abans de l’arribada del turisme de masses i d’un nou paradigma que ho canviaria tot. Per a Puigvert el germen que van posar els primers estiuejants va facilitar que el xoc entre dos mons, la del turista i el local, no fossin tan grans.

Després del Museu d’Arenys, que dirigeix Neus Ribas, que ha investigat per a la mostra l’existència i després la desaparició del Balneari Lloveras (1900-1980) d’aigua salada per a la colònia d'estiuejants arribats de Barcelona, la mostra visitarà Montmeló i Santa Coloma de Gramanet, just a la torre d'estiueig dels Sagarra que acull el museu local. “Servirà per donar a conèixer que ciutats de l’àrea metropolitana, com l’Hospitalet de Llobregat, Badalona o Montcada també van ser llocs d’estiueig molt importants. Servirà per redescobrir-les en aquest aspecte”, assenyala el comissari.

L’humor negre de Valentí Castanys

Puigvert està preparant el catàleg de l’exposició. Hi haurà un apartat destacat per a l’humor gràfic de Valentí Castanys, que el 1936 va publicar el llibre Fira de Ninots en què critica en “les seves estampes d'estiueig” el fenomen de l’estiueig i els estiuejants i com aquestes estades servien per mostrar el poder econòmic davant els altres. En una de les seves vinyetes es veu un potentat que confessa que no sap si el seu cotxe és incòmode o no, només li importa que llueixi a la porta de casa. I en una altra una mare pressiona la seva filla perquè un ric pretendent se li declari abans que s’acabin les vacances. “Ha estat tot un descobriment”, confessa Puigvert.

Peus de foto