_
_
_
_
_
PROVOCACIONS
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Els estius són de Simenon

A 'Les vacances de Maigretel' avatars de la trama, un joc de coincidències promogut per un atzar amb sentit dramàtic, importen poc

Rowan Atkinson, com a Maigret.
Rowan Atkinson, com a Maigret.

A Les vacances de Maigret els avatars de la trama, un joc de coincidències promogut per un atzar amb sentit dramàtic, importen poc. És de més transcendència que sigui just el rutinari mes d’agost —no el setembre, no el juliol—- el període de vacances que Georges Simenon concedeix a Maigret i la seva dona. És cansat ser durant tants d’anys un funcionari competent de la Policia Judicial de París, potser cansa encara més viure sempre pendent de si els imprevistos del servei permeten al marit arribar puntual a l’hora de dinar, però el matrimoni Maigret aviat s’adona que en un poble de la costa, al mes d’agost, no hi ha res d’acollidor. L’ambient ofega i mimetitza, i són menys lliures que quan suporten la càrrega monòtona dels dies feiners: al cap de poc ella ja està ingressada en un hospital —res de greu, només una molèstia per recordar l’elemental mediocritat de la vida— i ell ha de matar l’avorriment bevent vi blanc en els bars mentre s’encanta en l’entorn: és el mètode Maigret, és el mètode Simenon, fixar-se minuciosament en la psicologia dels gestos i obtenir evidències sobre les aparences que permeten viure en pau als habitants del poble, una mena de Sant Feliu de Guíxols a la francesa.

No és gaire difícil entreveure-hi l’atmosfera callada i pesant, plena de rancúnies i enveges, que influeix específicament en la conducta dels veïns, una vida tancada sobre ella mateixa: tothom es coneix i s’espia i tot se soluciona al voltant dels murmuris i els rumors, de les calúmnies i els odis dissimulats, de les passions més petites i vils, d’uns embolics supremament recargolats que solen magnificar les insignificants aventures sexuals atiades per l’avorriment, que solen col·locar la màscara d’un amor arrauxat al simple somni d’un vulgar adulteri.

L’altre element d’excel·lència a la sèrie Maigret és la personalitat del comissari, heroi impassible oposat en tot als herois de Chandler i Hammett, per exemple. No hi ha en Maigret aquell aire de romanticisme escèptic i una mica sentimental, desconeix el seu instint desordenat, la desesperança de la supervivència, l’acció per esquivar el costat salvatge de la jungla urbana. També el diferencia dels seus col·legues nord-americans la manera de beure: la seva no és tràgica, és bastant pitjor, és resignada. No creu en la condició humana, no té cap mena d’il·lusió sobre res ni ningú, però no arriba a adoptar cap posició d’escepticisme cruel o d’amargor, només prescindeix de comptar amb la bondat humana. Com una reivindicació de la vida de funcionari, Maigret espera, fuma en pipa, vigila, sospita i, a la fi, actua sense esverar-se. Se’l pot imaginar amb una cara dura, però no agressiva, mentre pensa que tornarà l’hivern i s’acabarà tanta calor. 

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_