_
_
_
_
_
L'ESCRITA
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

L’extintor

Sovint l’art contemporani ens deixa perplexos. Perquè atura per uns instants la nostra maquinària mental, embalats com sortim de fàbrica. Perquè ens deixa sense respostes

Un extintor usat per l'artista Neko per pintar grafits.
Un extintor usat per l'artista Neko per pintar grafits.JAVIER MOLINA

Una noia concentrada al fons d’una sala d’exposicions s’ha aturat davant d’una peça. Torça el cap, es grata la barbeta. Pensa: “Cilindre vermell, instruccions diminutes, dibuixet de foc sobre tronquets. Això negre és un tub i això altre una palanca en forma de bec que s’exclama o en forma de cap de llebre, ves a saber. És súper Guestalt i tal, sí”. Vostès miren l’escena astorats fins que completen tres quarts de rialla: qui s’atrevirà a dir-li que està contemplant un extintor? Qui l’agafarà de la maneta i la portarà al lloc correcte? Vostè? Doncs li digui que ha de mirar les altres peces que hi ha penjades a la paret, generalment limitades dins un marc de fusta o metall. L’art que busca és just a dins. Adreceu-li el cap amb les mans si cal, que se centri en el tros de veritat que mostra la finestreta. Li precisarà també que ha de posar atenció en les peces que sí que són escultures. Potser també li anirà bé saber que les obres d’art tenen nom, porten cartellet i s’inclouen a la categoria dels assumptes profunds que no serveixen per a res, però que igualment ens interessen. Això és art (o filosofia, o l’slime llefiscós de la meva filla).

Durant els segles d’evolució aparellada de les diverses societats amb les respectives manifestacions artístiques, sempre hi ha hagut un lloc correcte per a l’art —el lloc que feia que no el confonguéssim amb un extintor—. L’art ha volgut dir poder, representació d’uns ideals de bellesa, testimoni gairebé notarial de l’esdevenir de l’home a cada captura d’artista. En aquest sentit, és curiós constatar que molts de nosaltres pensem que entenem millor una pintura del segle XVI que moltes obres dels nostres dies. Perquè sovint l’art contemporani ens deixa perplexos. Perquè atura per uns instants la nostra maquinària mental, embalats com sortim de fàbrica. Perquè ens deixa sense respostes. Hi ha qui ho porta bé. Hi ha qui el fet de no entendre el posa molt nerviós. Podríem arribar a ficcionar (si no és que ha passat ja) que algú, potser vostè mateix, tindria ganes de calar foc a la sala per comprovar la potència d’aquell extintor.

Però anem al focus del foc. Si massa sovint es pregunta: “És art tota aquesta escampadissa?”, o “L’artista ha cobrat per això i, per a més inri, s’ho ha passat bé?”, o “I què diuen que val, aquest cagarro?”, si mai s’ha vist pensant coses d’aquestes, el diagnòstic és clar: vostè té fòbia a l’art contemporani. Per tractar-la cal un acte de fe, dos avemaries i 20 toneladas. Arte contemporáneo para turistas, assaig de l’artista Luis Izquierdo-Mosso. Ens hi explica que l’art també podria ser l’excusa incendiària per a la recerca de sentit, el benaurat extintor d’algunes instruccions que ens adotzenen la vida.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_