_
_
_
_
_

El kenyà KMRU va inaugurar el festival multidisciplinari Etnoscòpic a la basílica de Santa Maria del Mar

L'artista va desplegar la seva música ‘ambient’ en una bonica vetllada d'espiritualitat laica

Concerto de KMRU a la basílica de Santa Maria del Mar.
Concerto de KMRU a la basílica de Santa Maria del Mar.Albert Garcia

La basílica de Santa Maria del Mar plena. Com si fos una missa, tothom mirava cap a l'altar major. Però no hi havia un capellà, sinó un senyor, se sabia, no es veia, cobert per una caputxa, sense llum, pell negra sense concessions. Assegut davant una taula folrada de vermell Pentecosta, trastejava aparells que bé podrien obrir portes de pàrquing remotament. Il·luminats els fustos de les columnes del presbiteri, l'espectacle, la llum més bonica, es filtrava per la rosassa situada a l'esquena de la nau central. Però tothom mirava on res no s'havia de veure. Milers d'anys d'escenari no s'obliden per un detall menor, a més de la incomoditat de girar el coll. S'inaugurava amb el concert de KMRU, així s'anomena l'artista encaputxat, Etnoscòpic, un festival que pretén explorar les realitats socials i culturals del món foragitant la mirada exòtica. No és l'única mirada que hauríem de revisar.

El filòleg nigerià Abiola Irele diu “la música africana serà tal el dia en què renunciï a aquesta imatge que la condemna a ser l'etern bressol dels tambors i els ritmes frenètics i miri cap enfora”. El kenià KMRU ho fa. Va desplegar la seva música ambient amb la parsimònia líquida de l'aleteig d'una manta gegant, succeint-se capes de so superposades en què coincidien sons analògics, potser òrgans, enregistraments de camp, veus i sorolls tènues que en conjunt pujaven i baixaven d'intensitat com una marea digital. De la mateixa manera, la nit anava filtrant-se en paral·lel per les vidrieres, com una projecció compassada, de manera que de la policromia inicial del capvespre va passar lentament al blau que dominava ja de nit els ulls de la basílica més allunyats de terra, allà on la il·luminació artificial del carrer no arribava. Al final la rosassa era només nervadura pètria, ressaltada per la llavors dominant llum artificial del recinte, que bé podria haver estat a les fosques, com la Mar Bella quan van actuar Daft Punk. Bellíssim l'espectacle, boniquíssima la música, espiritualitat sense déus banyant un recinte en què no hi havia càstig, penitència ni perdó, només fràgil quietud en inapreciable moviment.

Etnoscòpic troba part de les seves arrels en aquest joc de sentits. Festival multidisciplinari que s'estén fins diumenge mitjançant xerrades, instal·lacions i concerts amb epicentre al Museu Etnològic, anima a repensar les nostres consideracions sobre el que és diferent. Un exemple el brinda la instal·lació d'Irene Visa, Una Audioguia Possible, en què un bol de la cultura Edo del Benín és en realitat un paraigüer d'Oviedo, un pergamí etíop resulta ser fill de l'avorriment d'un estudiant que va conjuminar les seves il·lustracions a l'esquena de l'instructor i les botes de vi que pengen sobre la barra de la taverna El Xampanyet són coixins inflables que els pastors utilitzaven per a la migdiada i que es venen embossades perquè als turistes els repel·leix l'olor a la pell d'animal amb què estan fetes. És veritat la veritat?, què és un objecte fora del seu context?, ens cola gols la nostra credulitat?, per què som tan tossuts que mirem on no hi ha res? Preguntes d'un festival que potser no espera respostes. Caminar sense esperar l'arribada.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_