Mil ronyons trasplantats, mil vides noves

Agustina Jané, de 73 anys, no s'ho pensa ni un segon. “Donar un ronyó al meu fill ha estat la decisió més fàcil de la meva vida”, deixa anar sense dubtar-ho. Javier Solana, de 78, tampoc vacil·la ni un segon: “Qualsevol dubte que pogués tenir m'importava ben poc. El que m'importava era la salut del meu fill”, resol. No tenen res a veure l'un amb l'altre —ella, d'Esparreguera i estanquera de professió; ell, natural de Madrid i exsecretari general de l'OTAN—, però tots dos tenen una història paral·lela a la motxilla: van donar un ronyó als seus fills per salvar-los la vida. Les seves només són dues històries de moltes. Dues de les mil cares, per exemple, que il·lustren la fita que acaba d'aconseguir l'Hospital Clínic de Barcelona: el miler de trasplantaments renals de donant viu. El centre sanitari és l'hospital d'Espanya que ha fet més intervencions d'aquest tipus.

Ja ha plogut molt des d'aquell 22 juliol del 1965, quan els doctors Josep Maria Gil-Vernet i Antoni Caralps van fer, precisament al Clínic, el primer trasplantament renal a Espanya: van implantar a una dona de 35 anys un ronyó procedent d'una víctima mortal en accident de trànsit. Des de llavors, la tècnica s'ha professionalitzat, amb donants morts i vius i procediments menys invasius, fins a convertir la recepció d'un ronyó en el trasplantament més comú. A Espanya s'han fet prop de 68.000 intervencions d'aquest tipus, la immensa majoria (63.000) amb òrgans procedents de donants morts. Amb ronyons de persones vives s'han fet més de 4.700 trasplantaments a tot Espanya i al Clínic, que ha continuat al capdavant des d'aquella primera operació, n'ha fet més del 21%.

Pau Ibars tenia 37 anys quan el 2010 una analítica rutinària va revelar alteracions al ronyó. “Em van fer una biòpsia i es va veure que hi havia un problema de filtratge: els glòbuls blancs es quedaven al ronyó i provocaven una inflamació i cada vegada empitjorava més el funcionament renal”, explica el fill d'Agustina Jané. Només hi havia dues alternatives: diàlisi o trasplantament. “Quan vaig plantejar que hi havia la possibilitat de trasplantament de donant viu, va aparèixer la meva mare i va dir: ‘Servidora, m'hi apunto’. Però, és clar, tu tampoc vols que l'altra persona passi per aquest tràngol”, admet Ibars.

Els dubtes assalten de tant en tant durant el procés de trasplantament, però, paradoxalment, més al receptor que no pas al donant. Josep Maria Campistol, nefròleg i director del Clínic, assenyala: “El trasplantament de donant viu és la millor opció, però cada operació és un repte. Cal plantejar-lo amb transparència i objectivitat, amb coneixement. I, a partir d'aquí, esvair els dubtes perquè crec que n'hi ha des del minut zero. Sempre que accepti el trasplantament d'un donant viu, el receptor tindrà un sentiment de culpabilitat”. Hi coincideix Antonio Alcaraz, uròleg i el cirurgià al capdavant de gairebé dos terços dels mil trasplantaments del Clínic: “Habitualment qui té més reserves és el receptor, que no vol que ningú s'arrisqui. La nostra tasca és transmetre-li totes les opcions i tranquil·litzar-lo pel que fa als potencials efectes secundaris. Som absolutament garantistes amb el donant. Rebutgem el 50% dels potencials donants perquè pensem que tenen alguna condició mèdica que no els fa favorables”.

També Solana recorda que el seu fill, el Diego, era reticent que li donés un ronyó. “No volia fer-me una cosa que suposava que era dolenta per a mi, però com que jo sabia que no ho era, ens hi vam entestar i va sortir molt bé”, relata l'exministre socialista. La seva intervenció va ser el 2012. “L'equació era molt clara: jo tenia dos ronyons que funcionaven bé i a una altra persona que jo estimava molt n'hi feia falta un. La resolució del problema era senzilla: jo li dono un ronyó a ell i estem els dos en igualtat de condicions. El meu fill continua vivint i jo continuo vivint. No és cap drama. La tecnologia està molt avançada”, assenyala Solana.

La maquinària del dispositiu de trasplantaments ja està molt rodada a Espanya i, en el cas de donacions de viu, el procés és molt garantista. Per assegurar que es tracta d'un acte altruista i no hi ha cap mena de contraprestació econòmica o d'un altre tipus, el donant ha de passar per tres filtres: superar una entrevista mèdica i psicosocial amb els professionals del circuit de trasplantaments, tenir l'aval del comitè d'ètica de l'hospital i fer una declaració jurada davant del jutge que la seva decisió és informada i lliure. El donant és la peça fonamental del procés i tots els ulls el miren. Ibars encara recorda amb un somriure com, abans de la intervenció, totes les atencions i les cures es focalitzaven en la seva mare: “El doctor em va dir un dia: ‘Tu ets el malalt i et curarem. Però el que dona, el que té aquest moment de generositat, és el donant i cal un tracte especial”.

En els últims 20 anys, els trasplantaments s'han perfeccionat i les seqüeles són mínimes o nul·les per al receptor i el donant. Alcaraz relata: “Els resultats són excel·lents, encara que no estan exempts d'alguns fracassos, que són precisament els que ens fan més mal. Però sabem que funcionen a l'any el 97% d'aquests ronyons i és una història d'èxit”. L'uròleg afegeix que la recuperació del donant és “molt ràpida” i en només tres dies se'n va a casa. El receptor ha d'estar hospitalitzat un temps més i seguir vinculat al centre, però les estades són cada vegada més curtes gràcies a la millora de les tècniques quirúrgiques. “Hem viscut un refinament de la tècnica que ha evolucionat amb els anys. La primera fita va ser el 2002, quan vam introduir la nefrectomia laparoscòpica, amb la qual ja no havíem d'obrir el pacient per treure-li el ronyó i això va ser un impuls brutal del nombre de trasplantaments de donant viu. El segon gran canvi ha estat l'implant robòtic, amb el qual vam començar a fer trasplantaments el 2015: es tracta d'aplicar tècniques mínimament invasives al pacient que més ho necessita”, sosté Alcaraz.

Tampoc el perfil de donants i receptors és el que era. Campistol explica: “La malaltia renal, en general, és de persones d'edat avançada. La mitjana d'inici de diàlisi és als 70 anys. Estem parlant d'una persona adulta, encara que hi ha trasplantaments infantils i adolescents, i malalties hereditàries. Però la diabetis és avui la causa principal de la insuficiència renal crònica. Ens trobem amb persones de 55 o 60 anys que tenen una malaltia renal vascular o diabètica i els ha plantejat l'opció de trasplantament”. Els donants, que fa tres dècades solien ser els pares de receptors de 25 anys —hi havia més reserves a operar persones d'edat avançada—, també han canviat. El director del Clínic explica: “Com que estem plantejant trasplantaments a persones de 55 o 60 anys, busquem certa similitud d'edat amb el donant. Les parelles són una bona opció. Per als casos més joves, òbviament els pares són una altra opció, però no descartem els avis”.

L'any passat, la pandèmia va trastocar la bona ratxa dels trasplantaments, que anava de rècord en rècord cada any. I en tenir l'alternativa de la diàlisi, les intervencions renals van ser, a més, les que van sortir més malparades. A Espanya es van fer 2.702 trasplantaments de ronyó el 2020, un 21% menys que l'any anterior. D'aquests, 259 van ser de donant viu, un 23% menys. Beatriz Domínguez-Gil, directora de l'Organització Nacional de Trasplantaments, assumeix: “La primera onada va ser devastadora, però des del juny, hem estat en un ritme semblant al del 2019. Aquest any, l'activitat ha estat raonable: en els primers quatre mesos del 2021, un 7% més de donants i un 29% més de trasplantaments que en el mateix període del 2020. Però encara seguim per sota de les xifres del 2019 i, amb la coexistència de la pandèmia, admeto que és difícil acabar l'any amb el rècord del 2019″.

“Avui no existeix la incompatibilitat”

Mig segle d'història de trasplantaments renals donen per a molt. Mil trasplantaments, mil vides i mil històries. Algunes, gravades a foc al cor dels sanitaris que participen en el procés. Com aquella àvia que va donar un ronyó a la seva neta, recorda Campistol, o l'exdona d'un pacient en diàlisi que va entrar al seu despatx per oferir-se de manera voluntària a ser donant. “Respecte a la compatibilitat, l'única que hi ha d'haver és l'amor i que sigui un acte altruista. Avui no existeix la incompatibilitat. Existeixen problemes immunològics o de grup sanguini, però tenim tractaments immunosupressors potents que aconsegueixen vence'ls”, puntualitza el director del Clínic.

Alcaraz, veterà entre els veterans al quiròfan, encara recorda la seva estrena com a primer cirurgià. “Com si ho estigués vivint en aquest moment. Va ser una nefrectomia laparoscòpica, una cosa absolutament disruptiva. Ho recordo com si estigués jugant la final de la Champions”, relata. Des de llavors, per les seves mans han passat 600 trasplantaments de donant viu al Clínic, més de mig centenar a la clínica Puigvert i d'altres a Àfrica, on viatja a operar sempre que s'hi pot escapar. Diu que trasplantar és, per a ell, “un moment de relaxació”. I no s'immuta, passi el que passi. Tant si hi ha a la llitera una estanquera d'Esparreguera o un exministre. “Si canvia tenir un pacient amb notorietat pública? Rotundament no. No hi ha cap diferència. Quan entro al quiròfan soc l'home de gel”, diu. Encara que hi ha històries que arriben a l'ànima: “Em va impactar un home amb una atròfia important, una persona que no tenia extremitats inferiors i l'abdomen s'afilava. Era extremadament complex poder-lo trasplantar i el donant era el seu germà. Recordo que la dificultat era tanta i el risc que no funcionés tan alt que vaig sortir a parlar amb la família per veure si volien tirar endavant o parar el procediment. I em va impactar la fortalesa extraordinària d'aquest receptor: no he vist mai ningú amb tanta alegria de viure davant d'una adversitat tan gran com era la seva discapacitat física”.

Ara que tot ha passat, la intervenció queda com una anècdota més per als donants i els receptors. Solana ni tan sols troba la cicatriu i Jané s'oblida sovint que només té un ronyó. El millor del trasplantament, diu Ibars, “és que no sents que estiguis trasplantat”: “El que m'ha regalat la meva mare no és un ronyó, és la continuïtat de la meva vida tal com l'he viscut sempre”.