Montserrat, 1938: hospital i impremta de l’Exèrcit republicà

“Els xuclallànties han marxat tots”, constata el mosso d’esquadra. Han passat cinc setmanes des de l'alçament feixista del 18 de juliol. La Generalitat ha confiscat el monestir de Montserrat, convidant a abandonar-lo els 160 monjos i escolans que l'habiten. “Montserrat, feu inexpugnable, ja és del poble”, titula el diari Última Hora del 25 d'agost del 1936. “Reivindicarem la muntanya de Catalunya i la convertirem en un gran centre cultural de gran atracció turística”, assegura a la mateixa capçalera Carles Gerhard, que la Generalitat ha nomenat poc abans, el 4 d'aquell mes, comissari conservador per vetllar pel destí del recinte i el seu contingut. Començaran dos anys i mig vertiginosos per a Montserrat, que es veurà transformat en hospital militar, biblioteca i impremta de l'Exèrcit republicà.

Al cap de pocs dies de l'esclat del conflicte, 15 mossos van anar al monestir. “Els frares es van lliurar de seguida; ja anaven de paisà”, relata el mosso entrevistat pel reporter. Van lliurar “pistoles antigues i algun sabre”, però després van trobar caixes d'armes i municions llançats al barranc prop dels Degotalls. “Si pugem dues hores més tard, Montserrat hauria cremat pels quatre costats”, declara pensant en les possibles intervencions de grupuscles revolucionaris, mentre mostra els treballs de retirada de creus i passeja periodista i fotògraf per les dependències, entre les quals hi ha les “senzilles i brutes”, del pare abat, on penja, en canvi, un greco. També es fixen en un retrat de Jaume de Borbó a cavall o en una vaixella amb els plats rivetats en or i els emblemes de la monarquia. “Els frares estaven desolats, lamentaven el fracàs del moviment feixista; l'abat estava assabentat del cop perquè va dir al xofer de portar els monjos vells al monestir d'Andorra abans del 25 de juliol”, sosté el policia.

Sota el comandament de la Generalitat, l'Escolania, “senzillament infecta, bruta”, descriuen, volen convertir-la en Colònia Escolar Permanent. Els mossos viuen al recinte, com diverses de les famílies que s'encarreguen del manteniment del centre, entre les quals hi ha la del mateix Gerhard, que hi és amb els seus fills i també amb el seu germà, el músic Robert Gerhard. Ho demostren les fotos que conformen la primera part de la mostra Impremta i biblioteca a l’Hospital Militar de Montserrat (1938-1939), que aquesta setmana encara es pot veure a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona.

Entre la documentació, a més de fotografies i llibres que narren les vicissituds del monestir durant la Guerra Civil, hi ha l'autorització del Comitè Central de les Milícies Antifeixistes per la qual es permet a Carles Gerhard “circular lliurement per tot el territori amb armes i usant qualsevol mitjà de comunicació”. O un impagable certificat, del 15 de juliol del 1937, per al germà Gabi Areso, que, per fer de porter, cobra 56 pessetes setmanals. L'“empresa on treballa”: “Comissaria de la Generalitat”, diu el paper.

La vida de la zona i del monestir, com la mateixa guerra, es complica a partir del 1938, quan el recinte es converteix en hospital militar de l'Exèrcit de l'Est, malgrat l'oposició de Gerhard. Un requeriment del ministeri de Defensa Nacional del 15 d'abril del 1938 insta a acabar de fer l'equipament: “És urgentíssim l'engegada definitiva d'aquest hospital en la seva màxima capacitat”. Ocuparà l'emblemàtic edifici de la Nostra Senyora del recinte i serà coneguda com la Clínica Z, batejada així perquè era l'última on anaven a parar els soldats per recuperar-se, i que va arribar a acollir fins a 3.000 soldats convalescents.

Fabricar el paper

Amb les tropes, com a soldat d'un XIè Cos de l'Exèrcit de l'Est amb notable activitat en propaganda política, arriba a Montserrat el poeta de la Generació del 27 Manuel Altolaguirre. El majestuós taller d'impremta, nascut el 1499, que els monjos havien deixat (“un dels millors de Catalunya”, segons Altolaguirre), va despertar la seva passió. Allà, en un sobri però elegant bicolor negre i vermell, editarà España en el corazón. Himno a las glorias del pueblo en la guerra, de Pablo Neruda, amb un primer tiratge de 500 exemplars, numerats. El número cinc és el que s'exposa a la mostra, al costat del Cancionero menor para los combatientes (1936-1938), d'Emilio Prados, i España, aparta de mí este cáliz, de César Vallejo, la silueta del qual signa Picasso el 9 de juny del 1938.

“Soldats de la República van fabricar el paper, van compondre el text i van moure les màquines”, diu el peu d'impremta. “És la primera vegada que en una exposició es mostren els tres junts”, destaca Àngels Rius, comissària de la mostra i directora de la Biblioteca de l'Abadia de Montserrat, que ha col·laborat en l'exposició. Rius ja fa tres anys que estudia aquest episodi, que ben aviat convertirà en llibre. A banda d'aquests tres títols, avui considerats rares edicions de bibliòfil, també en aquella impremta, segons Rius, es va confeccionar Los Lunes de El Combatiente. Hoja semanal de literatura, suplement cultural del diari de la unitat.

La Clínica Z tenia una modesta biblioteca, amb 300 exemplars, de la xarxa de les Milícies de Cultura, creada pel Ministeri d'Instrucció Pública de la República, però alimentada també pel Servei de Biblioteques del Front de la Generalitat: col·laboraven sovint. “Quan els monjos van recuperar el monestir van trobar aquests llibres, que no es van unir a la seva biblioteca, però tampoc es van eliminar”, fixa Rius. Ara s'han estudiat i incorporat en una col·lecció especial. Són peces gairebé úniques: “No hi ha cap biblioteca que tingui llibres dels dos sistemes de lectura”, recorda.

Amb la retirada precipitada el gener del 1939 (el dia 10 encara sortien de la impremta montserratina els 1.500 exemplars, a una sola tinta, de la segona edició d'España en el corazón) i la victòria de Franco, les lectures dels soldats republicans van desaparèixer. Una mirada ideològica als títols exposats de la biblioteca de l'hospital, ho explica: El contrato social, de Rousseau; La vida de Puchkin (sic); Miseria y trabajos. Ganando el pan, de Gorki, Palabras de un rebelde, de Kropotkin…, tots entre el comunisme i l'anarquisme i més de la meitat, de sociologia i política. Una fitxa de préstec del convalescent soldat Cruells demostra que, en 15 dies d'entre agost i setembre del 1938, va devorar el llibre Crítica religiosa de Voltaire. Es trigarien 40 anys per poder tornar a sanar-se així de cos i esperit.