Josep Bartolí i Frida Kahlo
El pintor català republicà va tenir altres dones en la seva vida, però recordava la mexicana com una de les “més intel·ligents, lleials, sensibles i valentes que havia vist a la vida”
Ara es pot veure a les nostres pantalles un film sobre Josep Bartolí, pintor i il·lustrador republicà, autor de nombrosos cartells antifeixistes durant la Guerra Civil. El 2016 teníem el projecte, amb Circe Edicions, de publicar la correspondència de Frida Kahlo a Bartolí, a la qual el meu bon amic i col·lega Salomon Grimberg, un dels millors especialistes en l’artista mexicana, tenia accés i permís per reproduir. Diversos contratemps no van fer possible el nostre bell projecte. Però el film (d’Aurel, famós dibuixant a Le Monde) m’ha fet reviure aquesta bonica i poc coneguda història d’amor.
Bartolí era fill d’un professor de música i d’una mare que va morir aviat. Va créixer a la Barcelona de l’anarquisme, va estudiar art a la Llotja i va començar a publicar els seus dibuixos a La Veu de Catalunya, Papitu i L’Esquella de la Torratxa.
Las cartes de Frida revelen una gran passió, un desig de fusió anímica, una gran admiració per Bartolí
A l’inici de la Guerra Civil va organitzar el Sindicat de Dibuixants Professionals i, més tard, va voler anar a la primera línia de foc i es va allistar a la columna organitzada per Caridad Mercader, mare de Ramon Mercader, que el 20 d’agost del 1940 assassinaria Lev Trotski amb un piolet.
Amb la derrota republicana, se'n va anar a França i el van tancar als nombrosos camps de concentració que els francesos –malgrat estar governats pel Front Popular– van improvisar per a aquests “estrangers indesitjables”. Al de Barcarès, va caure malalt a causa de les condicions infrahumanes del lloc: no hi havia aigua corrent, els mateixos presoners van haver de fer latrines sota la sorra i la falta de menjar i d’higiene va fer que molts morissin de fred, de tifus o de disenteria.
Bartolí es va poder escapar i, amb la invasió alemanya, va fugir de França amb l’ajuda de Josep Tarradellas. Finalment va arribar a Mèxic, on va connectar amb altres exiliats catalans, com Anna Murià i Agustí Bartra, i amb el grup d’artistes on hi havia Diego Rivera, Frida Kahlo, Alberto Gironella i Vlady, el fill de Víctor Serge. En aquest país faria una gran carrera com a dibuixant, il·lustrant diaris i revistes com Mundo i La Capital. I el 1944 va aparèixer el seu llibre Campos de concentración 1939-194…, en el qual dibuixava les tràgiques experiències als camps de refugiats del sud de França. Quan l’empresa Curtis Publishing de Filadèlfia li va encarregar il·lustracions de ciutats per a la revista Holiday, Bartolí se’n va anar als Estats Units, i va ser aquí on, l’agost del 1946, va iniciar la seva història amb Frida Kahlo, que es refeia d’una de les seves múltiples operacions.
Bartolí ens va ser descrit per Anna Murià com a “utòpic, iconoclasta i reivindicatiu”, pel seu amic Jaume Cañameras com a “gran conversador, amb una gran modèstia i secretisme respecte a la seva vida privada”, i per Grimberg com a algú “discret i tot un cavaller”. De fet, era tal la seva discreció que quan li preguntaven si havia conegut Frida Kahlo deia que no.
Tots dos van iniciar la seva història als Estats Units el 1946, on ella es refeia d’una de les seves operacions
Les cartes de Frida revelen una gran passió, un desig de fusió anímica, una gran admiració per Bartolí, però també un perpetu prec gairebé infantil de no ser oblidada. La seva amiga Olga Campos feia d’intermediària en aquesta correspondència i explica que quan li donava a Frida la carta de Bartolí, ella se la llegia i feia un petó a la carta. I que estava segura que després destruïa aquesta correspondència (Frida estava casada amb Diego Rivera, un gran faldiller però molt gelós). Una altra de les seves intermediàries era la seva amiga Ella Wolfe, cofundadora, amb el seu marit Bertram, del Partit Comunista als Estats Units, a qui Frida escrivia: “A ti sí puedo decirte que lo quiero de verdad y que es la única razón que me hace sentir de nuevo con ganas de vivir”. Amb Bartolí planejaven anar plegats a París, un viatge impossible de fer per les condicions de salut de la pintora. Òbviament, no puc citar aquestes cartes (avui dia en mans privades), però sí esmentar que en una d’elles li diu: “Ojalá pudiera escribirte en catalán –però ni así podría decirte cómo te acompaño”.
Segons Hayden Herrera, Frida tenia dues personalitats: una de riallera, plena de vida i heroica, i una altra que era la d’una “manipuladora que en part va abraçar el rol de víctima per ser adorada en la seva condició de màrtir”. Segons Grimberg, “era meravellosa per enamorar-se'n. Però enamorar i estimar són dues coses diferents”.
Bartolí va tenir altres dones a la seva vida, però Carles Fontseré recordava que, quan el va veure a París el 1947, el dibuixant només li parlava de Frida, de qui va dir que “era una de les dones més intel·ligents, lleials, sensibles i valentes que havia vist a la vida.”
