La llarga vida dels edificis
Més que de reutilització, es tracta de seguir utilitzant el que tenim, no de ‘tornar a usar’. No es tracta de pensar en el projecte arquitectònic o urbanístic com alguna cosa 'ex novo' a partir d'un full en blanc
Les coses noves que fem amb el que existeix. Aquest podria ser el pensament que regeix avui l’arquitectura i l’urbanisme de les nostres ciutats. Potser encara no té estatut ni existeix una consciència que permeti considerar aquest pensament com el responsable d’un sistema de coses. Els casos que donen cada vegada més cos a aquesta idea es consideren, en certa manera, elements singulars i aïllats, tot i que és cert que de vegades es troben pròxims a la ciutat i això fa pensar que són un fenomen sincronitzat. Però no sembla que hi hagi “consciència” sobre això. En un espai de temps relativament breu, s’han fet públiques diferents iniciatives, algunes acompanyades d’agres controvèrsies que permeten creure que s’haurien de pensar en conjunt. És el cas del CAP del Raval, que va posar en joc la discussió sobre la possibilitat d’allotjar-lo en diferents edificis, com la capella de la Misericòrdia, que és finalment el lloc triat, activant el Dispensari Antituberculós, afectant el MACBA i fins i tot es va proposar l’aparcament soterrani adjacent en el moment en què es va especular més sobre els edificis per al CAP i l’ampliació del museu. En tot cas, un conjunt d’edificis a la recerca d’una nova utilitat.
Arquitectes, urbanistes i administradors han de pensar en les coses noves que fan amb allò que ja existeix
Podem sumar-hi la nova destinació del palau de Correus de la Via Laietana, un edifici certament singular tant per l’arquitectura com per la naturalesa de les ampliacions posteriors, unides per un pont sobre el carrer Ángel J. Baixeras i, òbviament, pel seu emplaçament, que afecta tant a la seva condició que presideix la plaça d’Antonio López, on s’exposa la façana amb escales i columnes, com perquè és la meitat de la “porta” de l’especialíssim carrer de Barcelona. Pràcticament a l’altre costat, un gran edifici administratiu de façana formidable ocupat per diferents administracions i actualment buit espera un destí sobre el qual s’ha especulat que podria ser residencial. Gairebé ahir mateix, l’edifici de la Plaça Pi Sunyer ocupat per la gerència de Seguretat i Prevenció de l’Ajuntament de Barcelona, situat a l’avinguda Portal de l’Àngel, allotjarà el CAP del Gòtic. A tots aquests hauríem de sumar els diferents edificis que, amb major o menor grau d’intervenció, s’han convertit en hotels, molts precisament a la Via Laietana. Per seguir aquest raonament, sumem a aquests casos, concentrats en una petita part de la ciutat, fàbriques i recintes industrials com el de Fabra i Coats, la nau Oliva Artés i tantes altres que allotgen avui diferents utilitats. Allò que va ser una excepció singular en el cas de la Casa Golferichs de la Gran Via, que l’Ajuntament va recuperar l’any 1984, és avui moneda corrent i potser ja és hora de veure-ho com un signe inequívoc de la vida actual de les nostres ciutats.
L'excepcional que va ser el 1984 recuperar la Casa Golferichs s'ha convertit en signe de la vida actual de les ciutats
La idea que tenim quan parlem de projecte d’arquitectura o urbanisme potser s’hauria de reformular, si és que encara no s’ha fet. No es tracta de pensar-hi com un acte creatiu ex novo a partir d’un full en blanc, podríem dir. La concepció de les coses, en aquest cas del construït, s’ocupa més aviat de reorganitzar, de “muntar” –en termes cinematogràfics– els edificis i els espais de la ciutat d’una nova manera. Ja no colonitzem espais i solars buits, sinó que la nostra feina és diferent perquè els edificis sobre els quals treballem ja tenen una llarga vida. El mateix passa amb els espais públics de les ciutats. Podem introduir-hi canvis o fins i tot ampliar-los, però fa molt temps que ja existeixen en propietat –alguns en conserven el nom, com Lesseps i Glòries–, i fins i tot espais que abans eren privats ja existien abans de fer-los públics. La ciutat, en gran part, es dibuixa a si mateixa, es refà amb el seu propi material
Durant temps he pensat que d’aquesta feina se’n podria dir reutilització, fent servir l’arrel del terme anglosaxó reuse, però ara crec que més aviat es tracta de continuar utilitzant el que tenim, no de tornar a utilitzar, sinó de continuar utilitzant. La nostra ocupació, que inclou arquitectes, urbanistes i administradors, és pensar en coses noves amb el que ja existeix. Aquest és el projecte.
