Dalí sense pedestal
José Ángel Montañés descriu minuciosament l'entorn del pintor a Cadaqués prenent com a fil conductor la figura del fill d'un dels seus col·laboradors
La dalipèdia de José Ángel Montañés, titulada El niño secreto de los Dalí, m’ha despertat unes sensacions contradictòries. Dalí es passa la vida mirant de matar el pare —ja sigui el notari senyor Salvador, André Breton o Picasso—, però alhora el reivindica plasmant sovint als seus olis dues petitíssimes figures: un pròcer que explica al fill detalls del paisatge. Després substituirà aquesta simbiosi per dues mongetes en posició yin/yang que actualitzen la seva relació amb Gala. D'altra banda, sempre va assegurar que ell ni tenia ni volia tenir fills. Gala sí que tenia una filla, Cécile, poc atesa des que va néixer i literalment abandonada quan “va adoptar” el joveníssim Dalí (es portaven 10 anys).
'El niño secreto de los Dalí'
Roca, 2020
352 pàgines
20,90 euros
Al breu i circumstancial pròleg d'aquest llibre, Ian Gibson afirma que la relació de Gala i Dalí amb el nen Joan Figueras (1942-1999) “ens ajudarà a apreciar la tendresa humana que de vegades se'ls nega com a personatges públics”... Com si tendresa, crueltat, amor, indiferència i tantes altres emocions humanes fossin incompatibles. Dalí (i de propina Gala) eren humans, massa humans.
Que no ens enganyi el títol, aquest nen era tan secret com el rostre de Dalí rere el bigoti; o sigui, en vista de tots, però inadvertit. Joan Figueras és fill de Jaume Figueras, pintor i paleta de parets de pedra seca (molt típiques d'aquesta zona). Els Figueras cuidaven la casa d'estiueig de la família Dalí a Cadaqués. Quan Dalí torna dels EUA, el 1948, Jaume Figueras participa en l'adequació de la llar pròpia del pintor a l'altre extrem de Cadaqués, Portlligat. El 1949, necessitat d'un model infantil per a La madona de Portlligat, Dalí fotografia i pren notes del fill del Jaume, que llavors tenia set anys. Des d'aleshores el nen freqüentarà la casa de Dalí, i s’hi quedarà a menjar i a dormir una infinitat de vegades. Els Dalí s'afillaran el petit Joan, i l'ensenyaran a asseure's a la taula i a pelar la fruita correctament. Insistiran als seus pares perquè estudiï francès, se l’emportaran a Barcelona i més endavant fins i tot intentaran endur-se'l a Nova York. Hi ha gairebé un centenar de fotografies que donen fe de la relació del matrimoni amb el nen. Fins i tot, diuen, Dalí va proposar a un adult Joan Figueras de dirigir el seu futur teatre-museu... Una de les frases favorites del pintor era: “El prometre no fa pobre”.
Si algú em preguntés de què tracta aquest llibre, li diria, à la Hitchcock: “És una minuciosa, extraordinària, descripció de l'entorn dalinià a Portlligat entre els estius de 1948 i 1955”. I el nen del títol? “El nen..., el nen és el macguffin, l'excusa que motiva el desenvolupament d'una història”.
La principal aportació d'aquest llibre, malgrat l'autor, és l'univers humà de Dalí; començant per la seva família, els treballadors que freqüentaven la casa de Portlligat: l'aparellador Emili Puignau, el fuster Joan Vehí, el pare del Joan, que als seixanta va deixar de pintar parets per dedicar-se en exclusiva a la pintura de cavallet —Dalí li va patrocinar tres exposicions—. Seguint pels ajudants del taller, com l'escenògraf Isidor Beà; els “secretaris”, les mascotes... I el servei de la casa, el fidel Artur Caminada i la cuinera Paquita Buetas, que Montañés es va afanyar a entrevistar en profunditat poc abans que morís. Testimonis, en gran part, de primera mà.
