_
_
_
_
_
Entrevista

Joan Guerrero: “No cal molta sang per mostrar el dolor que hi ha al món”

El veterà fotoperiodista, objecte d’una exposició a l’Institut d’Estudis Fotogràfics, creu que la digitalització ha comportat que visquem bombardejats d’imatges

El veterà fotoperiodista, objecte d’una exposició a l’Institut d’Estudis Fotogràfics, creu que la digitalització ha comportat que visquem bombardejats d’imatges.Vídeo: JOAN SÀNCHEZ / GIANLUCA BATTISTA
Cristian Segura

Joan Guerrero (Tarifa, 1940) té un discurs farcit de records i reflexions sobre la pobresa, el sacrifici i la bondat. Diu que com a fotògraf ha estat un notari de la societat. Ho ha fet seguint una màxima: abans que professional del periodisme, havia de ser persona. És més valuosa una imatge imperfecta amb ànima i cor que una de perfecta, explica als alumnes del postgrau de fotografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Molts d’aquests estudiants acaben la seva classe magistral plorant d’emoció.

L’entrevista amb Quadern és a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC), a Barcelona, on hi ha exposades fins al 22 de desembre una setantena de fotografies seves, i també exemplars dels seus llibres. D’un d’aquests treballs, Imatges i paraules, Guerrero en va extreure una lliçó que el va marcar. Un dels seus personatges va ser el torero i actor Mario Cabré. Guerrero el va anar a visitar al seu domicili de Gràcia, i mentre esperava que l’atengués, al rebedor, va entendre que la caducitat de la vida és igual per a tothom. Allà, “com si fos un altar”, va veure imatges de Cabré amb multitud d’estrelles de Hollywood: “Jo m’imaginava que apareixeria un home jovial, fort. I no, era un home esprimatxat, caminant lentament, com si la mort estigués propera a ell. D’aquella esplendor a la mort propera”.

Pregunta. Treballava en una fàbrica de totxos a Puerto Real (Cadis). Va haver de vendre’s la seva càmera Voigtländer per tenir diners i establir-se a Barcelona, el 1964. Aquí començà treballant en una foneria...

A Catalunya falta un film sobre la migració d’origen espanyol, com va fer Visconti amb ‘Rocco i els seus germans’

Resposta. Eren uns forns a tocar del cementiri del Poblenou. Comissions Obreres acabava de sortir a la llum i amb un grup d’amics, treballadors, a l’hora de dinar anàvem amb les carmanyoles al cementiri, i sota els obeliscs, entre les tombes, fèiem reunions clandestines. Ho recordo com una època meravellosa. No és cert que tot temps passat sigui millor, però sí que és veritat que mai més no vaig trobar aquella il·lusió per canviar el món. La grandesa d’aquell temps és que volíem canviar el món.

P. És un gran admirador de Sebastião Salgado. Però, per què té tants detractors el fotògraf brasiler?

R. Ningú com ell ha sabut mostrar el dolor amb aquell equilibri i bellesa poètica que tan poca gent sap fer. Salgado el considero el Beethoven de la fotografia. Té molts detractors, no sé per què, potser perquè li ha anat molt bé i som envejosos. A Visconti també el criticaven per El Gatopardo... i El Gatopardo és allà per a la posteritat.

P. Al documental La caja de cerillas explica que hi ha fotografies que no s’han de fer. Oferia com a exemple negatiu un retrat que va fer vostè mateix de dues nenes mortes, durant un funeral... I com a paradigma d’una bona fotografia posava la del nen sudanès famèlic, observat per un voltor, obra de Kevin Carter. Creu que avui aquesta fotografia, que era del 1993, passaria l’examen del políticament correcte?

R. Som una societat molt hipòcrita. En el fons tot depèn de si són els nostres fills, els nostres amics. Jo crec que cal mostrar el dolor, però cal mostrar-lo amb dignitat. Un nen ple de mocs i mosques, això és molt fàcil de fotografiar, és quasi pornogràfic. No cal molta sang per mostrar el dolor que hi ha al món.

P. Sovint ha dit que a Catalunya ha faltat la gran pel·lícula sobre la migració d’origen espanyol. Quina té al cap com a model?

R. Podria ser el mateix que va fer Visconti amb Rocco i els seus germans, sobre la immigració a Roma. Aquí no s’ha donat això, i mira que hi ha hagut experiències i històries. Un intent va ser, sense aconseguir-ho ben bé del tot, La pell cremada [de Josep Maria Forn].

P. Si no es va fer amb la migració espanyola, serà més difícil que es faci amb la nova migració de l’estranger?

Som una societat hipòcrita: fotografiar un nen ple de mocs i mosques és molt fàcil, és quasi pornogràfic

R. Al llibre Zapatos rotos explico que l’endemà que morís el meu fill, de camí cap a Vall d’Hebron, em vaig trobar un noi del Marroc venent mocadors en un semàfor. Era de l’edat del meu fill Ernesto. Em va explicar els seus moments difícils quan començava, com em va passar a mi. I li vaig dir que no es preocupés, que acabaria estimant aquesta terra, Catalunya. Que llogaria un pis, que portaria la seva família. Aquesta situació de convivència arribarà, com va arribar amb nosaltres.

P. Encara treballa amb una càmera Leica M60?

R. Ja no, ara treballo amb una Fuji digital. Però hi ha una bellesa en el tacte d’aquella còpia baritada del negatiu...

P. Ho troba a faltar?

R. Sí, molt. Crec que vaig viure l’esplendor de la fotografia, dels anys setanta fins que va aparèixer la digital. Tot i així, considero que la digital és una benedicció, perquè elimines un munt de processos. Però estem bombardejats de fotografies. La primera t’agrada, la segona també... És allò que deia, que acabes avorrint la perfecció. És com aquell a qui li encanta la mel, un dia es beu una tina de mel i ja no en vol més.

P. Va treballar anys a EL PAÍS. Quina és la foto que li va fer més il·lusió publicar-hi?

R. Joan Sánchez em demanava fotografies per a la portada de les pàgines de Catalunya. Un dia, a principis dels 2000, em vaig trobar un pescador al riu Besòs. Sempre he seguit el Besòs, té un magnetisme que m’atrau, i el riu era una claveguera, dels més contaminats d’Europa, però sempre hi trobava alguna cosa. Aquell pescador amb la canya era senyal de vida, que la cosa s’estava normalitzant.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Cristian Segura
Escribe en EL PAÍS desde 2014. Licenciado en Periodismo y diplomado en Filosofía, ha ejercido su profesión desde 1998. Fue corresponsal del diario Avui en Berlín y posteriormente en Pekín. Es autor de tres libros de no ficción y de dos novelas. En 2011 recibió el premio Josep Pla de narrativa.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_