_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Amb qui està el PSC?

Els socialistes perden vots en les autonòmiques des de fa vint anys. I malgrat això s'entossudeixen a continuar nedant en l'ambigüitat, practiquen una política de curtes mires, sense posar els fars llargs

Francesc de Carreras
Miquel Iceta parla amb Pere Aragonès, al Parlament.
Miquel Iceta parla amb Pere Aragonès, al Parlament.m. MINOCRI

Miquel Iceta ha dit recentment: “Cal trencar la política de blocs”. D'acord, si això fos possible. Però a quins blocs es refereix Iceta? Només a dos: separatistes i unionistes. Es trenquen aquests blocs saltant constantment de l'un l'altre sense deixar clar on s'és, com fa el PSC? Es defensen principis o llocs de treball? Hi ha mera tàctica sense estratègia, com sembla? Només driblatge curt sense joc en profunditat?

Ja fa tres anys de la famosa manifestació unionista del 8 d'octubre del 2017: Iceta no hi era. Suposo que esperava a veure quants hi anaven, si la seva clientela de votants la consideraria un acte de fatxes o si sortirien decidits al carrer. Va comprovar que van sortir al carrer i es va disposar a encapçalar la següent manifestació, la de finals d'octubre. Però ja era tard, no valia, això no ho fa mai un autèntic líder, és a dir, un polític amb prou autoritat perquè els seus partidaris confiïn en ell i el segueixin, no que sigui ell qui esperi assegut per veure què fan els seus partidaris.

Per això dos mesos després va tenir una amarga derrota en les eleccions autonòmiques de desembre i Ciutadans, amb Inés Arrimadas al capdavant, va ser el partit més votat i amb més escons en el Parlament. Vots i escons obtinguts sobretot, fixi’s, als feus habituals del PSC, és a dir, als barris perifèrics de les ciutats catalanes, la més de mig Catalunya que ha estat, és i serà unionista i que creu que els governs haurien de fomentar la convivència, no destruir-la; la mig Catalunya que es desentén de falsos problemes identitaris i que només vol que els polítics l’ajudin a prosperar perquè els seus fills tinguin millors perspectives que ells, com segurament ells van tenir millors perspectives respecte dels seus pares.

El PSC va haver de conformar-se llavors amb un vot que també li és habitual, el de la mesocràcia catalana contrària a separar-se d'Espanya perquè ho consideren una imprudència que els pot costar molt car en la seva vida personal però que, en algun racó del seu cor, tenen l'íntim convenciment que realment els catalans són molt diferents –i superiors, encara que no s'atreveixin a confessar-ho, ni tan sols a ells mateixos– de la resta d'espanyols.

El PSC es continua situant en aquesta posició. En bona mesura ja va ser així durant les primeres dècades de la democràcia, quan sempre perdien davant Jordi Pujol a les eleccions autonòmiques, però Felipe González els treia les castanyes del foc a les generals. Però sobretot ha estat així des dels funestos temps del tripartit de Maragall i Montilla, aquella parella estranya, quan el catalanisme pujolista va començar a passar de l'autonomia a la independència, en bona part per culpa dels socialistes, pel seu errat afany d’aprovar un nou Estatut que s'ha demostrat inútil per pretendre guanyar-se el favor dels partits nacionalistes amb unes conseqüències que, com es pot comprovar, han resultat radicalment contràries a aquest objectiu: des de fa vuit anys el catalanisme separatista és més fort que mai i si en determinats moments busca el suport del PSC és per prendre-li el pèl.

Amb aquesta tàctica sense estratègia, els socialistes van esquivant la situació, ocupant càrrecs en els diferents nivells polítics i administratius per acontentar els membres del seu aparell i de la seva clientela, però a les autonòmiques perden vots des de fa vint anys. Aquesta és la realitat. I, malgrat això, s'entossudeixen a continuar nedant en l'ambigüitat, practiquen una tímida política de curtes mires, sense posar mai els fars llargs. Donen proves de la seva visible ineficàcia al costat de Colau a l'Ajuntament de Barcelona, s'apropen dissimuladament a ERC, que els tracta amb desdeny, contribueixen a soscavar el sistema constitucional aliant-se, en vista de tothom, amb els partits populistes i independentistes. Tampoc tanquen les portes a comunsi a independentistes, sinó que només menyspreen els unionistes, amb qui no volen col·laborar ni per formar un front comú en qüestions bàsiques.

No és cert, com diu Iceta, que ells siguin partidaris de “trencar amb la política de blocs”. No és gens cert. Amb qui està el PSC? Amb un bloc, el dels separatistes i populistes, que són els seus col·laboradors necessaris, serien molt més febles sense el suport socialista.

Francesc de Carreras és catedràtic de Dret constitucional.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_