_
_
_
_
_

Carícies i bufetades, dos comiats de la Mercè

La música ‘a cappella’ de Marala i el rock de 12Twelve certifiquen l’èxit musical de les festes

Dues de les components de Marala al seu concert de La Mercè 2020.
Dues de les components de Marala al seu concert de La Mercè 2020.Cristóbal Castro

Entre les moltes cares de la música que s'oferien l'última jornada musical de festes de la Mercè, ben bé podrien ser les de Marala i 12Twelve les que resumissin millor l'amplitud de mires i la varietat de propostes que han omplert de música els carrers de la ciutat durant aquest cap de setmana. D'una banda, Marala és un trio femení vocal que té la suavitat com a mascaró de proa, mentre que 12Twelve, amb el seu rock tenyit d'experimentació i avantguarda –si és que avui avantguarda vol dir res–, mostren la cruesa d'un so que vol ser qualsevol cosa menys suau. Aquests noms van ser dos dels que van protagonitzar un últim dia d'unes festes que han estat molt estranyes, però que almenys han estat.

Más información
Quatre piromusicals simultanis tanquen La Mercè de la pandèmia
Gresca i festa per a un absent
El virus no pot amb la música, però sí amb l’alegria

L'aspecte positiu d'unes festes sota la pandèmia ha estat descobrir racons descentralitzats per a l'oferta musical. Per exemple, els jardins del Doctor Pla i Armengol, al Guinardó, una immensa amplitud de terreny presidit per la casa senyorial amb aires de masia en la qual va viure qui dona nom als jardins, que va fer fortuna descobrint tractaments contra la tuberculosi a partir del sèrum dels cavalls que pasturaven per allà. Ara no hi ha cavalls, és clar, però a la mansió s'atresora la col·lecció de mobles de la seva filla, gairebé tot peces úniques dels segles XVI al XVIII, segons els experts una de les millors del món, i de passada els no experts poden descobrir als exteriors que el garrofer respon al nom científic de Ceratonia siliqua. Són coses que es poden aprendre esperant l'inici d'un concert sota pandèmia, activitats impossibles als emplaçaments habituals dels escenaris. Com tornar-se a adonar, gràcies a les magnífiques vistes que des d'aquests jardins es tenen de la ciutat, que Barcelona és, en realitat, un mocador.

Als jardins hi havia disposades 267 cadires que gairebé es van omplir. El problema de les reserves de plaça és que sempre hi ha persones que el dia del concert no hi van a fer-la efectiva, de manera que, malgrat que l'afluència ha estat bona, sempre queden cadires lliures, una llàstima quan tots els concerts han esgotat tècnicament les entrades. Dins del recinte, barreja total de públic, des de senyores amb aquests perfums que penetren les mascaretes més gruixudes, fins a jovent postadolescent passant per joves matrimonis amb nadons a coll i també jubilats. Aquesta disparitat d'interessats va confirmar que la música Marala, un trio femení amb potes a València, Catalunya i Mallorca, bressol dels seus components, s'està fent un lloc en el panorama musical local.

Aquestes tres joves cantants i compositores parteixen de la tradició i dels cants de treball per construir un cançoner amb peces pròpies, tradicionals i d'altres compositors en les quals descobrir la diferència entre el que és antic i actual resulta gairebé impossible. Cançons a cappella esculpides esplèndidament en l'aire, lletres en català, castellà i fins i tot basc i posicionaments feministes es van donar la mà en un recital en què van estar acompanyades per Javier Lozano amb les seves flautes i la percussió de Roger Martínez. Temes com Llenguatge dels cossos, El salt de la bella dona, cantada també per Maria del Mar Bonet, Cançó de nit o Rosa i espina van certificar les seves possibilitats, ampliades per un Lozano que amb les seves flautes —algunes obra del seu enginy de lutier que construeix amb objectes quotidians— va posar el contrapunt, juntament amb la delicada percussió de Martínez, a les tres veus, per cert perfectament harmonitzades.

Si fa no fa com la catarsi desplegada a partir de les 21.00 a la plaça de Joan Coromines per 12Twelve. Mentre que a l'exterior la policia recriminava als skaters la falta de mascareta, la veterana formació, nascuda a Barcelona a finals dels noranta i que tot just acaba de reaparèixer, va oferir un concert físic i intens, un encreuament entre el rock i el jazz menys estàndards. Sons impredictibles, però al mateix temps ordenats sota un guió invisible, van clavar a la cadira el públic que gairebé va omplir l'aforament de la plaça. Va ser la cirereta perfecta d'una Mercè estranya en la qual la música ha continuat sent una ajuda, una de les ajudes més humanes en aquests temps de distàncies inhumanes.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_