Leopoldo Pomés, buscador del misteri

Leopoldo Pomés (Barcelona,1931- Girona, 2019) no va ser mai un fotògraf d'anècdotes, sempre va voler anar més enllà. Buscava transcendir l'instant decisiu, arribar als detalls amagats de la intimitat. Passava el dia mirant, aprofundint en els matisos, per aquest motiu recordava Goethe quan va dir que “pensar és més interessant que saber, però menys interessant que mirar”. Així, bona part de la vida del fotògraf i publicista català va transcórrer buscant la llum entre les ombres, intentant evadir per uns segons els aspectes més tangibles de la vida real atret pel misteri.

“Era un cercador del misteri. Sempre que disparava una foto ho feia perquè hi havia alguna cosa que li cridava l'atenció sense realment saber què era”, destaca Karin Leiz, que va ser la seva dona, sòcia i musa, i ara comissària, juntament amb la seva filla Juliet Pomés Leiz, de la primera exposició dedicada al fotògraf després de la seva mort. Es tracta d'una mostra que, sota el títol Després de tot, reuneix prop de 100 còpies d'època, o vintage, de les quals una tercera part són imatges inèdites. En el seu conjunt aporten una lectura més íntima a l'àmplia i heterogènia obra d'aquest renovador de la fotografia, reconegut de manera tardana amb el Premi Nacional de Fotografia, que va rebre el 2018. Revelen aquelles constants –les comissàries s'hi refereixen com a obsessions– que es repeteixen al llarg de la llarga trajectòria de l'autor: les dones, la llum sense ombra, les finestres i forats negres, la forma i l'espai, les sabates, els paisatges, tots configuren un univers tan ple de veritat com de fantasmes.

L'exhibició forma part de la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs, que es fa a Palafrugell de l'1 d'agost a l'11 d'octubre. “Està composta per fotografies de formats molt diversos. No totes les còpies estaven intencionades, inicialment, per ser exposades. Algunes les va fer el mateix autor com a part del procés de laboratori, i el visitant sensible hi podrà percebre l'emoció de la recerca de l'autor”, explica Juliet. “És especialment important la visita presencial, ja que el paper, les diferents mides i l'acció del pas del temps sobre la còpia tenen cert protagonisme i afegeixen emoció al conjunt”.

L'artista va aprendre del seu pare a mirar les persones. A escodrinyar els gestos dels vianants assegut a les concorregudes terrasses de Barcelona, lluny encara d'imaginar que la seva obra passaria a formar part no només de la memòria col·lectiva de la seva ciutat sinó de tota una generació. “Cap altre espectacle es podia comparar al fet d'observar i endevinar les vides d'aquelles persones anònimes que potser no tornaria a veure mai”, escriuen les comissàries en un text que acompanya la mostra. “Convertit en fotògraf, aquest exercici d'observació va ser l'origen del seu infinit interès i empatia per l'ésser humà”. També el desencadenant d'una consciència que li va venir ben d'hora: a través de l'ocult, la imaginació arriba a l'infinit. “Una fotografia és bona quan la seva contemplació no s'atura en el que és visible”, solia repetir l'autor. D'aquí potser la seva atracció per les finestres i els forats negres. “L'obsessionaven les finestres on no veus què hi ha al darrere. “Una fotografia que només permet aturar-se en el que es veu era una mala foto per a ell. Sempre buscava una imatge amb un contingut que portés a la reflexió”, apunta Leiz.

De manera potser inconscient, la seva mirada sempre va estar acompanyada per una tendència gràfica que delatava el seu gust per l'espai i la forma. Una tendència aguditzada pel seu contacte amb els artistes de Dau al Set, a qui va saber reconèixer el mestratge del jove autodidacta en el camp de la fotografia. La seva influència seria decisiva en la trajectòria d'aquest artista, que va mostrar la seva obra per primera vegada el 1955 a les Galerías Layetanas, un inici no lliure de controvèrsia, però també benvingut per l'afluència de públic i l'acceptació intel·lectual. “Tracta la imatge com un element compositiu ordenat dins d'un espai determinat on, per exemple, s'aprecia una voluntat gràfica de saturar el negre o de prescindir de la recerca de les textures pròpies de cada objecte amb la finalitat de jugar amb el volum. La composició juga un paper molt important per a ell”, destaca la seva filla Juliet.

“Tenia una tendència molt marcada a buscar una llum blanca, sense ombres”, assenyala Leiz. Això ho va descobrir a mitjans dels anys cinquanta, després d'una època en què havia fet tot el contrari, una època de penombra i fosca on els negres estaven molt forçats”. Imatges que el crític d'art Alexandre Cirici Pellicer va anomenar “melanografies” pel seu caràcter tràgic. De sobte va començar a buscar aquest altre tipus de llum. “Cirici també parlava del que a mi em continua interessant: la llum. Trobar la llum a l'ombra. És la llum que més m'atreu. El sol, en aquest país nostre, és un gran productor d'ombres, que queden fins i tot fotogèniques, però a mi aquesta llum no m'atreu”, recordava l'autor en una entrevista el 2007 a El Periódico. Són dues les imatges que pertanyen a la sèrie Imatge blanca (1959) que apareixen a l'exposició com a exemple d'aquesta llum blanca. En aquestes fotografies Karin posa per al seu marit en una platja de Castelldefels quan cau la tarda. “La de menor format és inèdita”, assegura la model, “va ser un regal. Jo no l'havia vist mai. El Leopoldo la va descobrir furgant en el seu arxiu fa només tres anys. 'Mira quina meravella', em va dir. Ja estava retirat de l'estudi publicitari, quan va començar a obrir caixes plenes de negatius i contactes. Hi havia moltes de les fotos inèdites que s'inclouen a l'exhibició. Imatges en cert moment rebutjades, a les quals a causa del treball publicitari no havia pogut prestar la deguda atenció al laboratori. Amb la maduresa va descobrir imatges que va voler ampliar. Va deixar una llista. Encara no hem pogut ampliar-les totes, però es farà”.

La recerca de la llum blanca neix en un altre retrat de dona datat el 1954 que reflecteix la llum a les ombres: l'enigmàtic perfil hel·lènic de qui va ser el seu primer amor i també la seva primera model fotogràfica, Nuria Closas (germana de l'actor Alberto Closas). “Recordo que quan vaig fer aquesta fotografia vaig sentir que estava entrant en un món del qual ja no sortiria mai més”, diria molts anys més tard. Mai va creure haver-lo superat. Era precisament en els retrats femenins on l'artista reconeixia ser més conscient de la dificultat de l'art de la fotografia, potser també on la seva atracció per l'enigma arribava a les cotes més altes. “Sempre va sentir una admiració enorme per les dones”, explica Leiz. “A banda que li agradaven com a home, sempre les va venerar, com a éssers amb unes propietats que despertaven la seva admiració. Fins i tot en les seves fotografia més sexis, els seus components són sempre a favor de la dona. Sempre enaltint-la, tot el contrari de la dona objecte. A través de les fotografies va intentar esbrinar i reflectir l'essència del que les feia diferents dels homes.”.

Són molts els qui el recordaran com el creador de les Bombolles Freixenet o com a autor d'un anunci que es va escapar de la censura franquista, la noia rossa de Terry sobre un cavall a la platja. Imatges que han passat a formar part del subconscient col·lectiu espanyol. Tot i així, Pomés sempre es va considerar per sobre de tot un fotògraf. Un amant de la vida, i el descobriment del significat de l'hedonisme li va donar ales per mirar el món sense cotilles i captar-ne el misteri. “En la seva última etapa portava una càmera digital a la butxaca”, recorda Leiz. “Tot i sentir-se fràgil disparava des del cotxe, o manava parar per apropar-se i observar. Sempre tornant a les mateixes obsessions, fins i tot en els seus últims dies a l'hospital. Va morir amb la càmera a prop”.