_
_
_
_
_
Entrevista

Marta Pessarrodona: “No és tant qüestió de llengua i bandera com d’incomprensió i falta de respecte”

La poeta en català més destacada és una autoritat en Mercè Rodoreda, Virginia Woolf i el grup de Bloomsbury. Traductora, editora, assagista i autora de contes, defensa la convivència de l'alta cultura amb la vida quotidiana

Marta Pessarrodona, a casa seva, a Sant Cugat del Vallès.
Marta Pessarrodona, a casa seva, a Sant Cugat del Vallès.Vanessa Montero
Anatxu Zabalbeascoa

Marta Pessarrodona (Terrassa, 78 anys), la poeta catalana més destacada avui, hauria d'haver estat farmacèutica, però va caure malalta. Després d'un mes llegint va haver de repetir revàlida per estudiar Lletres. Avui viu a Sant Cugat del Vallès, prop de Barcelona, en una casa desgavellada amb un moble bar —heretat dels seus pares— al porxo i un rellotge que no marca les hores, però sí els quarts. Entre fotos en blanc i negre, un piano i joguines de la seva gossa Queta —en honor a la seva àvia Enriqueta—, té la biblioteca més important d'Espanya sobre el grup de Bloomsbury (més de 500 volums sobre Virginia Woolf) i uns quants retrats de dones i gossos. Un l'hi va fer Leopoldo Pomés a una gossa anterior, la Mont, que li va regalar la seva amiga i també escriptora Esther Tusquets. Hospitalària i generosa, quan acaba la sessió de fotos, prop de les tres de la tarda, es posa a cuinar un risotto de bolets —segons recepta d'Il Giardinetto— que acaba en 16 minuts.

Más información
Les dones de Marta Pessarrodona, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

No està esgotada? “Els que hem fet esport tota la vida no ens esgotem”. Ella va jugar a bàsquet —“llavors era alta”—, a tennis i a golf. En va aprendre en un green públic, quan treballava de lectora d'espanyol a la Universitat de Nottingham (Regne Unit). “Quan vaig començar a jugar a tennis em deien que era pija. Per què? Si hi ha pistes públiques, no hi ha elitisme en els esports”.

Per què li han interessat tant les dones?

Devia néixer feminista. A la universitat em vaig trobar amb dones de tres tipus: les monges —a Lletres n'hi havia moltes—, les que havíem llegit El segon sexe, de Simone de Beauvoir, i les que no. De Beauvoir va ser algú capaç de canviar d'idea. Va escriure que quan arribés el socialisme el problema de la dona s'acabaria, però després de visitar Rússia va reconèixer que s'havia equivocat. Tot i això, va molestar. El 1949, la guerra quedava molt a prop i ningú esperava un llibre sobre dones. Van començar a insultar-la. Jo li vaig escriure una carta de suport i sorprenentment em va contestar.

Era una nena quan es va publicar…

Me'l vaig llegir amb 13 anys. La francofília em venia d'una excel·lent professora que vaig tenir a l'institut Joan Maragall de Barcelona. Va voler que tingués una pen pal i vaig estar anys escrivint-me amb una nena de Tolosa. Ara els nens als 15 anys han fet la volta al món, però vaig ser l'única del meu curs que va viatjar a França.

El seu interès per les dones buscava fer justícia o esbrinar com volia ser?

Tot plegat. Crec que el segle de les dones va ser el XX. El XXI és el de la relectura. Una amiga íntima diu que jo als 14 anys deia que ni em casaria ni tindria fills. Però crec que si algú m'hagués dit: “Ai, ens estimem tant, per què no tenim un fill?”, n'hauria tingut.

Vostè també ho podria haver dit.

Sí... Però el company més important de la meva vida, que va ser el Gabriel, sempre em deia: “Si t'hagués conegut amb fills, magnífic. Però meus, no”.

Gabriel Ferrater era president d'un jurat que no va premiar un poemari de Pessarrodona que a ell li va agradar. Va veure frescor en els seus versos i la va voler conèixer. Tenia 45 anys, 19 més que ella. “Em va oferir prologar el llibre, però de seguida ens vam enrotllar i vaig pensar que era inadequat. Esther Tusquets em va aconsellar: ‘No siguis ximple. Els homes venen i van, però els pròlegs queden”.

Què va veure en Ferrater?

“Dec haver nascut feminista. A la universitat em vaig trobar dones de tres tipus: les monges, les que havíem llegit El segon sexe i les que no”

Home, era molt guapo. Em va fascinar i al mateix temps em va fer por. Jo volia salvar-lo.

Ho diu en un poema: salvar-lo d'ell mateix.

Sobretot de l'alcoholisme. Les úniques vegades que li vaig dir prou va ser per aquest tema. Mai he begut menys que durant els quatre anys que vaig passar amb ell. A casa no tenia res.

El 1972 es va suïcidar sense deixar cap nota i va sorgir la llegenda que havia anunciat que abans dels 50 anys deixaria de viure perquè odiava “fer pudor de vell”.

Això ho deia Jaime Salinas. L'única vegada que em va parlar de suïcidi va ser quan li vaig preguntar pel seu pare. “Era un simple, es va suïcidar”, va dir. He arribat a la conclusió que el suïcidi és una malaltia.

Però implica una decisió.

Hi ha qui porta aquesta decisió a l'ADN. Hume discutia amb els catòlics: “Si Déu ho veu tot però una roca et cau al damunt i et mata sense que ell hi posi la mà per aturar-la, per què no et pots tirar tu la roca?”.

Va trigar 25 anys a parlar de Ferrater.

Mai vaig voler viure a la seva ombra. Ni quan estàvem junts. Tenia clar que ell era algú i jo no. Volia la meva individualitat.

Per què ha passat a la història de la literatura com un suïcidi anunciat?

Pel que diuen d'altres. Ell tenia la mania que m'estava frenant.

Va deixar un comiat?

No.

Es va dir que tenia cirrosi.

No he aconseguit l'autòpsia. S'han apropiat del mite. Sempre dic que el seu últim dia devia tenir 72 hores perquè tothom el va veure, li va parlar, va beure amb ell… Ell no tenia telèfon!

No vivien junts?

Sí i no: cadascú tenia el seu pis. Va dormir amb mi i se'n va anar a fer classe. A casa seva es va prendre les pastilles. Va escollir molt bé el dia. Era el 27 d'abril, la Mare de Déu de Montserrat, el sant de la meva mare. Sabia que aniria a veure-la. Molts diuen que se n'havien acomiadat i havien menjat amb ell. Menteixen. En les seves memòries Carlos Barral va dir que va anar a l'enterrament. No hi era. Vaig tenir problemes amb el seu germà [el també poeta Joan Ferraté], que va decidir que jo molestava. Esther Tusquets el va definir bé: “Té una neurosi superior a la seva intel·ligència”.

Vanessa Moreno

En canvi, a la seva sogra li va dedicar un gran poema: “M'apreciàreu perquè jo l'estimava / jo us volia per estimar-lo”.

És el meu millor poema. Bella dama coneguda, un títol molt carnerià. L'amor multiplica, estimes a qui t'estima.

Va ser masclista la generació dels cinquanta?

Bé…, les meves amigues íntimes d'aquella època eren nois. Els trobava més interessants. Les dones som molt més interessants ara. Amb la llibertat arriba el criteri.

Què va ajudar a construir el mite de Ferrater?

Crec que la seva poesia. En nou anys va fer tres llibres. Els poetes actuals arriben als 30 i n'han publicat 15. Amb un sol poema es pot arribar. L'Invictus de William Henley: “Ja no importa com d'estret hagi estat el camí / ni quants càstigs porti a l'esquena: / soc l'amo del meu destí, / soc el capità de la meva ànima”, se'l sap tot Anglaterra. Però la rendibilitat econòmica i no la cultura regeix avui la producció editorial.

Ha escrit que no la van perdonar.

La figura que agrada és l'adolorida: es mor el teu amor i no tens força per viure. Jo en vaig trobar per marxar a Londres. M'ho va aconsellar l'Esther i és el millor que he fet a la vida. Els meus pares em van fer costat. En realitat, el Gabriel m'hi havia empès. Als 15 dies de coneixe'l em va portar El quadern daurat, de Doris Lessing. Li vaig dir que no sabia prou anglès. Va dir que aprendria llegint-ne i… he acabat traduint Lessing.

Com Ana María Moix o Montserrat Roig, Esther Tusquets va ser una de les seves grans amigues.

Les trobo molt a faltar. Quan vaig conèixer l'Esther a la universitat, ens va convidar al teatre. Després a casa seva. Era rica i molt generosa. A la seva biblioteca hi havia tots els llibres que jo volia llegir. A la llar de foc hi havia un quadre de la seva mare amb una cocker spaniel i una criada ens va portar una plum cake que havia fet la cuinera. Les amigues són molt importants. Jo he pogut ser feble sobretot amb les meves amigues.

Ferrater va ser el seu Pigmalió?

En absolut. És l'home de la meva vida que menys m'ha perdonat la vida.

“Encara no sabia que ja no seria feliç”. Va ser l'amor de la seva vida?

Sí. He tingut històries, però no una relació semblant. Aquest vers ve de Borges. Com ell, soc més lectora que no pas escriptora. Vaig anar a l'Argentina en un viatge organitzat per la Generalitat de Jordi Pujol. Ara és el dimoni, però feia coses bé.

Un presumpte lladre més que un dimoni, no?

Suposo. Però parlava moltes llengües quan els primers ministres del Regne d'Espanya no solen parlar més que castellà.

Mercè Rodoreda va escriure: “Som malgrat les nostres famílies”. Com era la seva?

“Em puc enamorar igual d’una dona que d’un home. Crec que sé barrejar la gent i que la gent vol veure-hi més enllà”

Vaig ser una nena rica de família pobra. El que volia ho tenia. Les filles de fabricants de Terrassa se n'anaven a Inglaterra d'au pair. A mi m'hi van enviar a estudiar. No em van deixar pisos, però em van deixar viure la meva vida.

Quan el 2019 li van donar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va dir: “Tot l'hi dec als meus pares”. Quan se'n va adonar?

En el fons sempre. Però amb els anys he sabut veure-ho i agrair-ho. Em van estimar i em van deixar lliure. No vaig tenir necessitat de ser rebel.

En els seus contes i poemes relata una infantesa de pujar a les golondrines al port i menjar al Set Portes calamars i un pijama. Què en queda, d'aquesta Barcelona?

Quatre vells. Gairebé tots els àpats acabaven amb una bufetada de la meva mare perquè menjava malament.

La seva altra família buscada ha estat la literatura.

La senyora Dalloway es va publicar abans en català, el 1930, que en castellà.

Això no l'hi podem atribuir a Franco.

No, és clar. Catalunya tenia sempre una inquietud per la modernitat.

Ara també?

En absolut. Vull la independència de Catalunya per passar a criticar-la tot el dia.

Es pot ser nacionalista i internacionalista alhora?

S'és una cosa per l'altra. Vull reconeixement. Als congressos sempre feia una pregunta per deixar constància que Catalunya era un país sense color al mapa. Si hi hagués més respecte del Govern central, no sentiria aquesta necessitat. Els últims que van creure en l'encaix de Catalunya amb Espanya van ser els que es van exiliar. Però no hi ha manera ni n'hi haurà mentre quan expressis una discrepància o un dolor la resposta sigui “a por ellos”. No és tant qüestió de llengua i bandera com d'incomprensió i falta de respecte.

Un referèndum hauria solucionat el problema?

No l'hauria fet més gros. Diuen que el diari és l'oració dels laics i jo estic subscrita al Times, que és un diari conservador. La pentinada que li van fer al rei emèrit encara està per veure a la premsa espanyola.

Han fet el mateix amb Pujol?

Haurien de fer-ho. No el salvo. Jo soc monàrquica anglesa.

També porten una bona temporadeta…

Sí, l'Andreu els fa anar de corcoll. M'encanta la seva litúrgia.

En un país tan tradicional, els Woolf van ser tan moderns que amb la seva editorial, Hogarth Press, van inventar el micromecenatge.

Sí. I té tant de sentit que ara està tornant.

Woolf es va negar a publicar l'Ulisses de Joyce. Tenia raó?

No podien assumir-ho econòmicament. Fes-te una altra pregunta: quantes vegades va parlar Joyce de Woolf? Ni una. Amb tot, com a editors van obrir moltes portes.

No només literàries. Van mostrar el poliamor —entre Bertrand Russell i Ottoline Morrell o entre Virginia Woolf i Vita Sackville-West.

Borges deia que Orlando és la carta d'amor més llarga de la història de la literatura.

Ser modern era ser més ètic que moral?

Principia Ethica —de Georges E. Moore— era el llibre de capçalera de tots. Es preguntaven què era el bé, no perpetuaven el que se suposava que és bo. Provaven. La protagonista de Final de viatge, la primera novel·la de Woolf, el té a la tauleta de nit.

Costa més conquerir la llibertat sexual o la mental?

La mental. Durant el confinament he llegit poc. La por paralitza. Aquest virus ens ha deixat sense possibilitat d'actuació. Només hi ha espai a la ment. Per això hem d'expulsar la por del cap i ser totals, però no porucs. Hem de ser valents on es pot, i ara es pot en el pensament.

Vanessa Moreno

Vostè està inclosa en antologies de contes lèsbics. És bisexual?

M'interessen les persones i em puc enamorar igual d'una dona que d'un home. Sempre he estat així. He conegut dones fascinants, però quan va aparèixer un home interessant, em va atreure. No tinc prejudicis. Tinc amics de tot tipus. Crec que sé barrejar la gent i que la gent està desitjant barrejar-se i veure-hi més enllà. Soc una solitària sociable. Em vaig passar anys celebrant el meu sant amb 34 persones. Però m'encanta la sensació de després de la festa: veure cendrers plens, copes tombades… i quedar-me sola amb la meva gosseta.

Ha estat poeta, narradora, assagista, traductora, editora… No temia abastar molt i no arribar?

Si una cosa t'agrada, fes-la. Cal entusiasmar-se. Una cosa em porta a l'altra. Gabriel parlava de deixar les coses per no amanerar-se. També deia que no escrivia novel·la perquè hauria de fer que els personatges beguessin molts whiskys… No he volgut mai ser una escriptora total. Hi ha assagistes i poetes notables que no han resistit la temptació i han escrit una novel·la dolenta. He estat molt inquieta perquè he sentit entusiasme. He dedicat la meva vida a investigar sobre tres escriptores —Virginia Woolf, Mercè Rodoreda i Doris Lessing— que no van passar ni per la secundària. No ho dic perquè la gent deixi els estudis, sinó per reivindicar la lectura: totes tres eren grans lectores.

Va conèixer Lessing i Rodoreda, però a la resta les anomena pel seu nom de pila, com si les hagués tractat. Ha estat molt mitòmana?

Moltíssim. Gabriel, gens. Va llençar una carta de Jean-Paul Sartre de l'any 1940. Jo seria incapaç.

Rodoreda té el reconeixement que es mereix?

Molt. Els narradors i narradores de Catalunya han tingut mala sort perquè ha existit ella, una fora de sèrie.

Per què no tradueix els seus propis llibres al castellà?

Traduir és llegir en profunditat. Els traductors tenen encerts que els autors no aconsegueixen. M'avorreix traduir-me a mi mateixa. Però he tingut la sort de traduir escriptores que m'agraden molt.

Ha escrit poemes sobre ciutats com Berlín, Londres, Barcelona o Buenos Aires. Què li ha interessat d'aquests llocs?

Intento parlar de ciutats reals: de les víctimes de l'Holocaust i de les víctimes de les immobiliàries. També dels testimonis de la vida. Al restaurant La Punyalada vaig anar-hi amb els meus pares, després amb Gabriel, després amb Rodoreda, i ja no existeix. Això no l'hi perdono a Barcelona. A Londres o a Viena no han desaparegut llocs on he estat amb gent que ja no hi és. Anar-hi és recuperar alguna cosa. És important no ser tan immediatista i tenir el valor de tenir en compte els sentiments.

Què és una cultura valenta?

Una regidora va dir que aniria en contra de la cultura elitista. Hauria d'haver afegit “i a favor de l'alta cultura”. Ha d'existir la cultura popular, però també l'ambició. El que m'admira del passat català és que Carles Riba va traduir l'Odissea i quan va tornar de l'exili en una situació molt precària va dir: “Ara en sé molt més, la tornaré a traduir”. Jo vull defensar això. M'agraden els països que defensen allò seu que val, no els xovinistes que creuen que el que fan ells és el millor.

De què ha viscut?

De quan vaig treballar en editorials i de la traducció. A veure, estic de lloguer. No he volgut lligar-me a res. Tenir coses complica molt la vida. Prefereixo les complicacions de no tenir-les.

Què canviaria de la seva vida?

Poc. Tot fútil: haver visitat més la meva tia. Posar el nom del germà del meu pare a la seva esquela. No ho vaig fer perquè li havia fet una putada, però en el fons el meu pare ho volia. Rodoreda deia que les coses importants són les que no ho semblen i… morir-me em molesta pel que no hauré llegit.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_