Els herois de les UCI: “Jo sempre penso què faria si fos el meu pare”

“Fins que no ho veus no t'ho creus”, diu Raúl González, sobre la realitat a la Unitat de Cures Intensives (UCI) de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona, on treballa com a anestesista. Acaba de sortir d'una guàrdia de 24 hores on bàsicament ha atès pacients infectats pel coronavirus. “La situació és trista. Els pacients estan sols. No poden rebre visites, no es pot acomiadar la família de ningú”, explica. El mateix passa a Can Ruti, l'Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, on Gerhard Isaac Astudillo treballa com a infermer en el torn de nit. “Jo sempre penso què faria si fos el meu pare o el meu avi”, diu afligit, mentre reconeix que “ningú estava preparat per a això, ningú havia viscut una pandèmia així”.

La UCI s'ha convertit en l'última esperança per als malalts crítics de coronavirus, però també en la porta d'entrada a una mort en solitud. Cap familiar pot accedir a les unitats de cures intensives, és massa arriscat. El personal sanitari lluita cada dia per les seves vides, però la situació empitjora per moments. “Es deterioren molt ràpidament. Cal intubar-los i pronar-los: posar-los de bocaterrosa perquè respirin millor. Això suposa un esforç immens", explica, per telèfon, González, metge de 42 anys. “Suposa una sobrecàrrega de treball”, afegeix Astudillo, infermer de 34 anys.

Tots dos expliquen que les condicions de treball són cada vegada més precàries, amb unes “mesures de protecció una mica deficitàries”, puntualitza González. Astudillo afegeix que “encara tenen material a costa de racionalitzar-lo”, que vol dir fer-lo servir més temps del que seria desitjable. De vegades han d'aguantar les mateixes màscares durant un torn i les ulleres de protecció han de reciclar-se, tot i que algunes estan espatllades.

De guàrdia a Sant Pau

El dilluns de la setmana passada, González encara va treballar en dues cirurgies que no estaven relacionades amb el coronavirus. L'endemà ja només va atendre afectats per la pandèmia. “Hi ha pacients d'un rang baix d'edat i són els que ocupen més mitjans”, admet. I adverteix que ningú pot considerar-se immune a la malaltia: “Tots podem patir alguna conseqüència d'això, en nosaltres mateixos o en algú estimat”.

Dels 32 llits que hi ha a la UCI del Sant Pau, “la majoria” els ocupen pacients afectats per la Covid-19. “I augmentant”, assegura el metge, sobre el pic ascendent de casos, sense que ara com ara, diu, estigui col·lapsada la UCI. Té clar que el seu sector haurà d'afrontar una càrrega de treball excepcional. “Ens tocarà a tots, metges i infermeres, treballar molt i molt. Protegint-nos, perquè som una peça fonamental per al sistema”.

Divendres, quan va acabar la seva jornada al Sant Pau, González va trucar al cap del servei d'Igualada, una ciutat de l'Anoia confinada per un brot del coronavirus. “Em vaig oferir d'anestesista per a la UCI, en van prendre nota, però al final estava cobert”. Ara com ara, ell segueix amb els seus horaris normals al Sant Pau, però no descarta que els ampliïn. Arran de la pandèmia, els treballadors han fet pinya: “Anem tots a l'una, hi ha molta més camaraderia”.

Malgrat tot, González és positiu. “Necessitem que no decaigui l'ànim”, repeteix. I agraeix molt els aplaudiments que es fan cada dia a les vuit del vespre: “Ens van molt bé”. “Una paga extra tampoc ens aniria malament”, afegeix. O això o “algun tipus de reconeixement” al sector. Considera que l'espanyol és un “sistema sanitari dels més forts del món”. “Hi ha bona gent, hi ha mitjans, hi ha de tot. Només necessitem que tothom sigui conscient de la situació”, insisteix.

Per tirar endavant, demana empatia amb “qui pren les decisions" , "paciència i bon humor”. I, sobretot, que es respectin les normes del confinament i que cadascú assumeixi les seves responsabilitats: "Jo m'ocupo de cuidar malalts, i ja està. Que cadascú faci el que li toqui, i tirar endavant”.

La nit a la UCI de Can Ruti

Quan surt de casa per anar a treballar, Astudillo només s'acomiada dels seus dos gossos, tot i que viu a Santa Coloma de Gramenet amb la seva dona, que està embarassada de quatre mesos. Com els passa a altres professionals sanitaris, ha hagut de separar-se temporalment de la seva parella embarassada, pel risc que comporta treballar en una UCI on tots els pacients estan ingressats per insuficiències respiratòries derivades del coronavirus. A més, la seva dona s'ha agafat un permís laboral, perquè també és infermera al mateix hospital, i se n'ha anat a viure amb el seu pare.

A les deu de la nit arriba a Can Ruti, on es troba amb els seus companys de feina, que han tret el millor d'ells mateixos i estan vivint aquests dies com una família. “La camaraderia ha crescut molt”, emfatitza Astudillo, que vol citar tots els seus companys, des del personal de neteja als celadors, els auxiliars i els infermers i metges. “Ningú estava preparat per a això”, lamenta. Divendres, a la UCI hi havia 23 pacients ingressats en 12 boxes per la Covid-19, gairebé tota la seva capacitat.

La majoria és gent gran amb patologies prèvies, però no són tots els casos. També estan ingressant persones més joves de 60 anys i que no tenien malalties prèvies conegudes, adverteix. “La gent no entén que qualsevol pot arribar a una UCI”, alerta, decebut amb la falta de compromís amb el confinament. “La població encara no és conscient del que està passant”, s'exalta quan veu ciutadans passejant pel carrer, i creu que “les autoritats haurien de llançar alertes més severes”. “A la Xina fa més de dos mesos que fan un confinament molt més estricte, desinfectant fins i tot els carrers”, opina, i acaben de passar el segon dia sense cap positiu per coronavirus. En canvi, li sembla tebi el confinament d'Espanya. “Dijous vèiem imatges de militars desinfectant l'aeroport de Barcelona envoltats de fotògrafs de premsa, no serveix de res, això”, lamenta.