Picasso, poeta inèdit

“La porta infla desmesuradament l’espai que (es) desenvolupa el visitant enfonsant-se lentament al matalàs de fulles seques de blat de moro recolzat contra la fusta i (puntual) detalla les motllures que esclaten sobre les cortines de l’ombra que s’avança a la boira de la llum penjada fora de l’habitació incendiada”, va escriure el febrer de 1942 Picasso; un dels millors pintors de la història, que des de la seva joventut va sentir afició per les lletres omplint de paraules i frases molts dels seus treballs; una cosa que, sens dubte, ha quedat eclipsada per la seva qualitat pictòrica. “Es pot escriure una pintura amb paraules igual que es poden pintar les sensacions en un poema” i “si fos xinès no seria pintor, sinó escriptor; escriuria les meves pintures”, va declarar en la seva maduresa. Fins i tot va arribar a dir al seu amic Roberto Otero: “En el fons soc un poeta esgarriat”.

El 1935, Picasso, coincidint amb una crisi en la seva vida personal, la ruptura amb Olga Khokhlova, la seva dona des de 1918, va reorientar el seu treball i va començar a escriure poemes. André Breton publica l’any següent a Cahiers d’art els seus primers textos i el consagra com un poeta complet que escriu, com pinta, “de la seva realitat immediata”. Els textos de Picasso són dilatats, sense puntuació, en què desgrana, de manera convulsiva i caòtica, temes com ara l’amor, la tauromàquia, el temps i el menjar. Són poemes en què encadena paraules de manera automàtica; poemes riu o en bucle, o més clàssics, amb rima i estrofes en què fa guixots i reescriu una vegada i una altra, omplint papers de la mateixa manera que pinta. El Museu Picasso de Barcelona explora, en l’exposició Picasso poeta (que estarà oberta fins al març i que ja han vist 127.279 persones), aquest vessant creador més enllà de pinzells, espàtules i burins.

I, com passa en la majoria de les exposicions en què es donen a conèixer obres inèdites, en aquesta s’hi han incorporat una sèrie de textos fins ara desconeguts, com el que va escriure el 1942. Es tracta de 15 poemes d’una trentena escrits entre 1936 i 1942 passats a màquina i amb correccions. “En morir Dora Maar, els seus hereus francesos em van contactar. Em van convidar a casa seva i allà em van ensenyar la documentació que tenien i em van regalar un dels seus passaports, tres peces del seu vestuari: un abric, un barret i un cosset, i una carpeta de cartró amb la inscripció ‘Picasso?’ que Dora va haver de guardar a casa seva”, explica Victoria Combalía, l’experta i crítica d’art que els ha donat a conèixer. Ho sap perquè ella, després de parlar amb Dora Maar en diverses ocasions i investigar a fons la seva vida, va escriure una de les biografies més reconegudes sobre aquesta amant i musa de Picasso que va compartir la vida i la creació amb el pintor. Ella no només va fotografiar el 1937 el procés de creació del Guernica; també va trobar un estudi a la Rue des Grandes Augustins perquè pogués pintar aquesta enorme obra.

Marie-Laure Bernadac és l’experta en la producció escrita del pintor, després de publicar el 1989 Picasso écrits. Per a ella, els poemes i textos de Picasso permeten comprendre la seva pintura. “Entenia l’escriptura com el complement indissociable a la pintura, de tal manera que quan pinta vol nomenar les coses i quan escriu les visualitza”, explica.

“Vaig portar els poemes a Bernadac a París i ella va assegurar que els poemes escrits l’octubre de 1936, el juliol de 1937 i el febrer de 1941 ja s’havien publicat amb variants; però la resta, els del desembre de 1941 i el març de 1942, eren totalment inèdits, i els situava, pel seu contingut i estil, just després dels poemes de 1941, publicats en el seu treball. També, que aquests textos provenen probablement d’un Carnet 1941-1944 que no s’ha localitzat de 125 pàgines escrits amb tinta xinesa i que esmenta Christian Zervos a Textes de Picasso, de 1948”.

Bernadac li va demanar, assegura Combalía, incloure els inèdits a Abecedari. Picasso poeta, el catàleg publicat per a l’exposició que comissaria per al Museu Picasso. “La particularitat i la gràcia d’aquests poemes és que estan passats a net pel seu secretari, Jaime Sabartés, però estan corregits per Dora Maar, que, d’alguna manera, també li feia de secretària. Queda demostradíssim que se’ls mirava amb lupa”, aclareix Combalía, que afegeix: “Quan l’exposició viatgi al Museu Picasso de París, on serà més gran, potser s’exposen allà per primera vegada”.

Combalía recorda, i així ho ha escrit en l’entrada de l’Abecedari dedicada a Maar, els poemes i escrits que dedica el pintor a la seva amant; com l’escena en què la va seduir jugant amb una navalla que clavava entre els seus dits, “que recorda la frase ‘gran retrat de dona plantada com un ganivet al mig de la taula’, que escriu el 1939”. I aporta una troballa: l’11 d’abril de 1936 Picasso escriu “ves i que la mati l’armadillo si vol tacar-se les mans amb tota aquesta mel i almívar”. Li havia ensenyat la seva famosa fotografia Portrait d’Ubu en què es veu un fetus d’armadillo?, es pregunta. “Jo crec que si Maar l’havia exposat el maig d’aquell any a la galeria Charles Ratton de París, la fotografia podia haver estat feta i vista per Picasso poc abans. Ells es coneixien des del gener, és a dir que era molt probable que ell hagués vist l’armadillo. I si el va veure, el monstre no va poder passar desapercebut a la retina de Picasso, tan voraç i alhora, en aquells moments, tan admiratiu de la seva estimada”, conclou.